i Bartomeu Robert i Yarzábal | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Bartomeu Robert i Yarzábal

Història    Medicina    Política
Retrat de Bartomeu Robert i Yarzábal, firmat per Perez M.
© Fototeca.cat
història de la medicina hist med, ciències polítiques polít i història hist
Metge i polític.
Tampico, Mèxic, 19 d’octubre de 1842 — Barcelona, 10 d’abril de 1902

Net i fill de Josep Robert i Francesc Robert, respectivament, metges emigrats a Mèxic, on va néixer Bartomeu i passà els primers anys d’infància. Estudià les primeres lletres a Sitges, població natal del seu pare, es llicencià en medicina a Barcelona (1863) i es doctorà a Madrid (1866). Fou metge titular de l’Hospital de la Santa Creu el 1869. El 1875 guanyà la càtedra de patologia interna a la facultat de Barcelona, i presidí l’Acadèmia i el Laboratori de Ciències Mèdiques. Intervingué en el trasllat de la facultat de medicina i de l’Hospital Clínic, i en la fundació de l’Hospital de Sant Pau. Gaudí d’un gran prestigi per les seves diagnosis (fou cridat en l’última malaltia d’Alfons XII). Altruista, visitava gratuïtament moltes vegades, i destacà especialment en les epidèmies barcelonines de febre groga (1870) i del còlera (1885). Afeccionat a les qüestions d’antropologia, donà diverses conferències, entre les quals cal destacar la polèmica sobre La raça catalana (1899) a l’Ateneu Barcelonès. Presidí aquesta entitat en 1881-82 i en 1900-01, com també la Societat d’Amics del País (1898-99), en representació de la qual i juntament amb altres presidents d’entitats barcelonines lliurà pel novembre del 1899 a la reina Maria Cristina d’Àustria un missatge de contingut regeneracionista on es formulaven aspiracions del catalanisme. En constituir-se, pel març del 1899, el govern conservador de Francisco Silvela, fou nomenat alcalde de Barcelona. Des d’aquest càrrec, intentà d’introduir una reforma del personal i dugué a terme una depuració del cens electoral; arran de la formació i l’agreujament del conflicte anomenat el Tancament de Caixes es veié obligat a acatar el govern amb la signatura d’uns pocs decrets autoritzant l’embargament dels morosos i dimití a mitjan octubre, fet que li donà gran popularitat. En formar-se la Lliga Regionalista el 1901 passà a presidir-la, i en les eleccions parlamentàries d’aquest any fou elegit diputat a corts per Barcelona per la candidatura catalanista. Al congrés, manifestà clarament el programa regionalista, denuncià els abusos lerrouxistes en les eleccions municipals del 1901 i la feblesa de les autoritats en la vaga general del febrer del 1902. Dins de la seva tasca com a investigador en medicina, cal remarcar diversos estudis publicats: Fisiología patológica de las enfermedades diabéticas i Tisis: escuelas unitaria y dualista, entre altres; també publicà i La antropología y la historia, En morir, la seva popularitat era tal que es promogué l’erecció d’un monument dedicat a ell a Barcelona. Encarregat en principi a Lluís Domènech i Montaner i a Josep Llimona, constituí un dels principals conjunts escultòrics d’aquest (1904-10), a qui s’ha atribuït la paternitat total del monument, tot i que hom ha assenyalat la mà d’Antoni Gaudí en la traça arquitectònica, evidentment gaudiniana. Desmuntat el 1940, la seva restitució ha estat, acabada l’era franquista, motiu de campanyes ciutadanes i, finalment, enllestida el 1985. A Camprodon hi havia un altre monument, destruït per una riuada els anys quaranta, i a Sitges se’n conserva un altre, en actitud sedent, obra de l’escultor Josep Reynés.

Col·laboració: 
EJa
Llegir més...