Vida i obra
Feu de fuster, que era l’ofici patern, i de gravador, però de molt jove preparà textos per a les representacions d’ombres, participà en companyies teatrals d’afeccionats i del 1811 al 1820 s’enrolà com a actor còmic al Teatre de la Santa Creu. Lluità a la guerra del Francès (1811). A Barcelona redactà nombrosos manifestos, proclames i himnes patriòtics contra Josep Bonaparte.
Acabada aquesta guerra, es donà a conèixer per una abundant producció poètica, que inclou el Sermó de les modes i el Sermó de les murmuracions, dos llargs poemes satírics que tingueren una gran difusió al llarg del segle XIX a través dels canals de la literatura de “canya i cordill”. A partir del 1821 es mostrà un defensor de la causa constitucional amb les comèdies Mossèn Anton a les muntanyes del Montseny (1821), La fugida de la Regència de la Seu d’Urgell i desgràcies del Pare Llibori, Numància de Catalunya i lliure poble de Porrera, El Trapense i Derrota de Mossèn Anton, que escenifiquen fets bèl·lics d’actualitat i en les quals ridiculitzaven i blasmaven els absolutistes, tot explotant, com a actor, la seva figura rabassuda. Conreà també l’entremès costumista (El Sarau de la Patacada, o Joan i Eulàlia, L’alcalde sabater, Lo jaio de Reus).
Arran de la seva militància política, fou empresonat diverses vegades a la Ciutadella de Barcelona. A partir del 1824, amb la victòria dels absolutistes, hagué de fugir, i sembla que viatjà amb companyies de teatre itinerants. El 1830 devia tornar a ser a Barcelona (hi signà la comèdia El purgante Le Roy), però fins la fi del 1832, proclamada l’amnistia de Maria Cristina, no actuà públicament. Es reincorporà, llavors, a la companyia del Teatre de la Santa Creu, on estrenà obres d’encàrrec, principalment en castellà, com Don Quijote y Sancho Panza en el castillo de los duques (1833) o Las niñeces del beato Miguel de los Santos en la ciudad de Vic, i altres de caràcter polític, catalanes o bilingües, en les quals narra episodis de la repressió absolutista, que el feren molt popular: El expatriado en su patria (1833), La calumnia descubierta, o En Batista i la Carmeta (1833) i La Unión, o La tía Secallona en las fiestas de Barcelona (1833). Conegué una gran popularitat i la seva efígie fou incorporada al museu de cera (1833).
En esclatar la primera guerra Carlina tornà a la fórmula del teatre satíric i narratiu de fets bèl·lics, amb La defensa de Torà (1835), L’hermano Bunyol (1835), El senyor Pere Butllofa en Sant Llorenç dels Piteus (1836), entre moltes altres, alhora que es tornava a representar el seu repertori del Trienni Constitucional. Entre el 1836 i el 1838 actuà en diverses ciutats del Carib (a Puerto Rico, Caracas, Curaçao, Santiago de Cuba i Jamaica). El 1838 embarcà a Cartagena, a bord de La Afortunada, que encallà, i ell i la seva muller moriren. La resta de la família s’establí a Cuba. Els seus tres fills Josep Ignasi, Francesc i Daniel continuaren a la companyia i estrenaren, el 1840, a Santiago, una obra del seu pare.
Durant el Bienni Progressista aparegueren dos volums d’Obras poéticas (1855), deficients i incomplets. La seva obra, en gran part perduda, i que presenta nombrosos problemes textuals i d’identificació, és a mercè de les circumstàncies immediates: és una escriptura directa i d’urgència, però resulta suficient per a unes evidents destreses dramàtiques i d’una notable perspicàcia en l’examen dels comportaments humans. Blasmat pels renaixentistes, de fet Robrenyo fou un característic autor de “canya i cordill”, la militància política i l’eficàcia propagandística del qual el projectà i el feu apreciat en els sectors progressistes, que promogueren la situació social de la seva literatura.
Bibliografia
- Anguera, P. (2004): “Estudi introductori”, dins Robrenyo, Josep: Teatre català. Tarragona, Arola, I, p. 7-36.
- Fàbregas, X. (1969): Teatre català d’agitació política. Barcelona, Edicions 62, p. 29-59.
- Llorens i Jordana, R. (1981): Josep Robrenyo. El nou concepte de la Renaixença. Barcelona, Ariel.
- Lluch, M. i Malé, J. (1995): “Josep Robrenyo (1783-1838): exegesi constitucional d’un poema”. Anuari Verdaguer 1993-1994, 8, p. 111-143.
- Marfany, J.Ll. (1965): “Pròleg”, dins Robrenyo, J.: Teatre revolucionari. Barcelona, Edicions 62, p. 5-13.
- Mestres, A. (1999): “Josep Robrenyo (1782/1884-1838). 160 anys de silenci”. El Contemporani, 17, p. 22-25.
- Poblet, J.M. (1980): Josep Robrenyo. Comediant, escriptor i revolucionari. Barcelona, Millà.