Actiu catalanista des de molt jove, la seva tasca periodística tingué aviat un doble vessant; d’una banda, participà en el moviment literari del moment, sovint en estreta col·laboració amb F. P. Briz: redactor d' El Calendari Català , fou secretari de redacció de Lo Gai Saber —on traduí Lo cíclop d’Eurípides i el Calendau de Mistral— i col·laborà sovint en La Renaixença , amb obres de creació i comentaris crítics. D’altra banda, desenvolupà una gran activitat dins el camp de la sàtira política en Lo Cop (1868), Lo Ponton (1870) i altres publicacions, però sobretot a La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa , on signava P. K. i P. del O. , i que dirigí durant més de 30 anys (1871-1901 i 1878-1908, respectivament). El 1908 intentà encara de repetir l’experiència i fundà La Campana Catalana , de la qual aparegueren, però, pocs números. Assidu participant a les tertúlies de la rebotiga de Frederic Soler, defensà l’ús del “català que ara es parla” per a aconseguir una major popularització de la literatura catalana, i en aquest sentit intentà d’influir en els jocs florals de Barcelona, en l’organització dels quals intervingué activament. La seva obra teatral comprèn nombroses peces còmiques ( Bona jugada , 1887; Cura de cristià , 1888, etc. ), algunes sarsueles ( La criada , 1880; Joc de nois , 1885) i els drames Mal pare! (1880, 1886, 1918) i Lo bordet (1886). És autor també de la guia Barcelona en la mano (1884, 1895), de la novel·la Las dos huérfanas (amb E. Vidal) i d’una biografia de Joaquim M. Bartrina (1916). Políticament, figurà primer dins el republicanisme federal i fou un dels fundadors de La Jove Catalunya (1870). Durant la Restauració, féu costat al possibilisme de Castelar i a la fi del segle passà a la Unió Republicana. Fou un dels principals introductors d’A. Lerroux el 1901, del qual, però, se separà el 1906. Formà part llavors del comitè executiu de la Solidaritat Catalana en representació dels republicans de Salmerón i el 14 d’abril de 1907 llegí el famós programa del Tívoli. Fou regidor de Barcelona (maig del 1909) i finalment ingressà a la Unió Federal Nacionalista Republicana i passà el 1912 al reformisme. Publicà una crònica de la insurrecció federal contra les quintes, Contribución de sangre. . . (1870), la conferència La família obrera (1879) i les biografies de Valentí Almirall (1904) i Francesc Pi i Margall (1921).
Josep Roca i Roca en un dibuix d’Apel·les Mestres
© Fototeca.cat
Periodista, escriptor i polític.