Pere de Rocabertí i d’Erill

(?, aprox. 1415 — ?, aprox. 1493)

Baró de Sant Mori i de Maella, fill segon de Guillem Hug de Rocabertí i de Pròixida, baró de Cabrenys.

A la mort del seu pare (1428), fou protegit pel rei Alfons IV, que li atorgà la baronia de Sant Mori, a l’Empordà. Assistí a les corts del 1450, de 1452-53 i de 1454-58. Com gairebé tots els magnats catalans, participà en el moviment de protesta per l’empresonament del príncep Carles de Viana i formà part de l’ambaixada extraordinària tramesa per aconseguir-ne la llibertat (gener del 1461). A la fi del 1461, però, fou proposat pel consell reial de Catalunya i pel consell del príncep Ferran de Girona i, en esclatar la guerra civil, la influència del seu germà Bernat Hug el portà a la causa de Joan II, de la qual es convertí en cabdill dur, expeditiu i incorruptible. Secundà el capità Lluís Despuig, mestre de Montesa, en la defensa de la Força Vella de Girona durant el setge del 1462 i, alçat el setge, fou nomenat capità de Girona i la seva vegueria. Durant els sis anys que fou el lloctinent de Joan II en el nord-est del país hagué de defensar reiteradament Girona (contra el baró de Cruïlles el 1462 i el 1463, contra els Mendoza, castellans, el 1463, i contra el duc de Lorena el 1467), lluitar en unió dels remences de Verntallat contra les hosts del conestable de Portugal el 1464 i el 1465, ocupar Besalú, Anglès i Amer el 1465 i fer cara a l’ofensiva de Joan de Lorena a l’Empordà el 1467. Per manca de mitjans amb què mantenir l’exèrcit hagué d’encunyar moneda local (els rocabertins), imposar talles, fer requises i espoliar esglésies i monestirs (presa i saqueig de Ripoll, el 1464), cosa que li suposà l’enemistat dels cercles eclesiàstics i especialment del bisbe Margarit. Acusat injustament pels gironins de treballar per al seu profit personal, Joan II es veié obligat a traslladar-lo al front de l’Ebre, al costat del seu germà, el castellà d’Amposta (1467), però la seva substitució portà aparellat l’enfonsament del front del nord i la capitulació de Girona (1469). Amb el títol de capità de Besalú —després es titulà capità de la Muntanya i de l’Emporda i lloctinent de capità general d’Empordà—, fou novament reenviat al nord per mirar de restablir-hi la situació de la Muntanya, reialista encara (1469). Es baté a la Garrotxa i ocupà poblacions del Gironès i de l’Empordà. Quan les condicions de capitulació de Peralada (1471) el privaren d’apropiar-se les terres i les honors del seu cosí, el vescomte Jofre (VII), que li havien estat nominalment atorgades per Joan II el 1463, el rei el compensà donant-li la baronia de Maella, al Matarranya. En acabar la guerra civil fou nomenat governador general de Rosselló (1472) i, com a tal, dirigí la lluita per expulsar-ne els francesos, si bé el 1473 a Perpinyà hagué de pactar amb el francès Jean de Lude un tractat que establia un règim de condomini sobre aquesta regió. Quan en l’ofensiva de 1474-75 els francesos ocuparen Perpinyà, cessà en el càrrec i es dedicà a refer el patrimoni familiar malmès per la contesa de 1462-72. Fou casat amb Caterina d’Hortafà i fou pare d’Elisabet de Rocabertí, que el 1478 prometé amb Felip Dalmau de Rocabertí, hereu del vescomte Jofre (VII), cosí seu i rival en els camps de batalla de la passada guerra civil.