Rocafort és una població d’estiueig i segona residència de moltes famílies manresanes o de les ciutats del Vallès i de Barcelona.
L’església parroquial, titulada de Santa Maria, és un edifici modest del final de l’època gòtica construït damunt el solar d’un temple romànic anterior, del qual es reutilizaren alguns elements. En aquell moment se'n canvià l’orientació original (E-W) per l’actual, amb l’eix en direcció N-S. Ampliada als segles XVI-XVII amb dues amples capelles al costat de llevant, ha estat molt restaurada. L’únic element artístic important de l’interior és el sarcòfag ossera de Pere de Sitjar —ciutadà de Barcelona, veí de Manresa i senyor de Rocafort—, mort al final del 1347 o els primers dies del 1348. És obra documentada de Berenguer Ferrer, picapedrer i escultor de Manresa.
Façana principal de l’església de Santa Maria
© Alberto González Rovira
El Museu de Rocafort, que recull estris, eines i objectes relacionats amb el passat de la zona. Celebra la seva festa major per la Mare de Déu d’Agost i la festa de maig l’1.La primera referència històrica de Rocafort, esmentat no pas amb aquest nom sinó amb el primitiu de Palau de Vesa, és del 909. El document que en fa menció és l’escriptura de venda, atorgada pels comtes Sunyer i Riquilda, d’un alou situat a la vall de Néspola (de Nespres) al lloc anomenat Palau de Vesa, del comtat de Manresa. Un altre document, del 1023, de l’arxiu històric d’aquesta ciutat, informa que el castell de Néspola és anomenat també Rokaforte (Rocafort). Això no obstant, la parròquia és dita encara de Palau de Vesa a la primeria del segle XII. El topònim Rocafort —sinònim de “castell fort”— prevaldrà com a definitiu en la denominació del castell, la parròquia, el llinatge i la senyoria feudal del terme. Al final del segle XIII, el llinatge Rocafort és desplaçat pel de la nova família propietària, els Sitjar. El 1377, per voluntat testamentària de Guillemona Nerell, vídua de Pere de Sitjar, la senyoria de Rocafort amb la propietat del castell i de les seves terres passaren a l’abat i el monestir de Sant Benet de Bages. L’històric cenobi bagenc —amb el qual la casa de Rocafort mantenia relacions des de segles abans— va posseir-los fins a la desaparició de les senyories feudals i l’extinció definitiva de la comunitat monàstica el 1835. El castell de Rocafort, abandonat pels monjos i destruït durant la guerra dels catalans contra Joan II, està en ruïnes. Hom pot veure les restes del castell en un petit turó, a mà esquerra de la carretera, poc abans d’arribar al poble pujant del Pont de Vilomara.