i muntanyes Rocalloses | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

muntanyes Rocalloses

Nom anglès de lesRocky Mountains (en)
Nom anglès de lesRocky Mountains (en)
Vista aèria de les Muntanyes Rocalloses a l’estat de Colorado (EUA)
© Fototeca.cat-Corel
Conjunt de relleus de l’Amèrica septentrional que delimiten per l’W la regió central de les Grans Planes, des de l’estret de Bering fins a Nou Mèxic.

Són delimitades, al N, per la costa del Kotzebue Sound i al S pels escarpaments que cauen sobre l’altiplà de Transpecos, prop de Santa Fe (Nou Mèxic); a l’E una sèrie de fractures i falles accentuades les destaquen de les Grans Planes; a l’W la regió de l’Intermontane Belt, àrea deprimida, les separa de les serralades externes. El sistema presenta similitud d’estructures i formes que evidencien una evolució comuna. El plegament s’opera bàsicament en dues fases, la primera a la fi del Cretaci i la segona al Terciari més antic. Les flexions s’originaren sobre masses rígides, ocasionant plegaments simples, amb intrusions més o menys àmplies de materials eruptius. Les glaciacions han estat decisives per a la morfologia actual i han determinat caràcters d’alta muntanya a les àrees de màxima acció de les glaceres quaternàries. L’extrem N del sistema, a Alaska, és format per les muntanyes d’Endicott, amb dues branques, la de Long Mountains i la Baird Mountains, seguides al SE per les muntanyes Davidson, que separen les conques dels rius Yukon i Mackenzie. Amb les Ogilvie Mountains s’entra a la regió de les Rocalloses canadenques, on dues unitats muntanyoses segueixen un curs paral·lel separades per una depressió longitudinal, la fossa de les muntanyes Rocalloses, d’uns 1 600 km de llargada i de 3 a 25 km d’amplada, d’origen preglacial. Les altures superen aquí els 4 000 m (Mount Alberta, 4 115 m). Als EUA les Rocalloses presenten un fraccionament molt més accentuat, amb abundància de conques internes i una extensió més gran dels terrenys volcànics. D’E a W hi ha primer les Rocalloses pròpiament dites, que en el massís del Colorado, al centre, presenten uns cinquanta cims superiors als 4 000 m. Segueixen les regions tabulars, conca del Wyoming i altiplans del Colorado, fins a una altra línia d’altures propera al Gran Llac Salat: les muntanyes Wasatch. Segueixen altre cop els altiplans, irrigats al N i després més secs, fins als deserts de clima continental d’Utah i de Nevada. Altre cop sorgeixen les altes muntanyes: al N la serralada de les Cascades i al S la Sierra Nevada, amb el cim més alt dels EUA, el Whitney (4 418 m), proper a la depressió de la vall de la Mort, de nivell inferior al de la mar. Després d’una sèrie de depressions, la més extensa de les quals és la Gran Vall de Califòrnia, es troba una última barrera muntanyosa, no gaire alta però molt recent, la cadena litoral, passada la qual s’arriba a la costa del Pacífic. Quant al clima, els massissos situats al N del paral·lel 55 pertanyen a la regió subàrtica, d’extrema continentalitat, amb temperatura anual mitjana inferior als 0°C i pluges d’estiu, que minven cap al N i més encara d’W a E. Més al S, el clima és encara continental però amb temperatures mitjanes d’hivern i estiu més altes. Les pluges van disminuint vers el S, bé que amb alteracions profundes segons els vessants, principalment a les Rocalloses meridionals, amb amples conques tancades i clima més marcadament continental i àrid. L’explotació agropecuària s’adapta a aquestes variacions. Així, al secà es practica el sistema del dry farming amb rotació de conreus segons les estacions, o la ramaderia de llet amb sistema semiintensiu; mentre que als altiplans baixos i en certes regions septentrionals l’alta humitat relativa permet el conreu de presseguers i pomeres, com a la Colúmbia Britànica i a la vall de Yakima (estat de Washington).

Col·laboració: 
RAs
Llegir més...