i François-Auguste Rodin | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

François-Auguste Rodin

El pensador (1880-1900), d’Auguste Rodin. Un dels aspectes més innovadors de Rodin va ser fer visible en la matèria de l’escultura l’empremta manual del treball de l’escultor
© Fototeca.cat-Corel
escultura escult
Escultor francès.
París, 12 de novembre de 1840 — Meudon, 17 de novembre de 1917

Fill d’un funcionari de policia normand. A la Petite École de Dessin de París (1854) fou deixeble de Carpeaux i de Barye. Rebutjat en les proves d’ingrés a l’École des Beaux-Arts de París, s’hagué de dedicar a la decoració. Deixeble de Carrier-Belleuse, el 1864 envià L’home del nas trencat al Salon i li fou rebutjat. Fou caporal de la Guàrdia Nacional en la guerra Francoprussiana. Residí a Brussel·les (1871-75) com a ajudant de Carrier i com a soci de l’escultor Antoine-Joseph Van Rasbourg, amb qui realitzà el monument al burgmestre Loos del parc d’Anvers, entre altres obres. A Itàlia (1875) l’impressionà l’obra de Miquel Àngel i el 1877 la seva figura L’edat de bronze (de la qual hi ha un exemplar al Museu d’Art Modern de Barcelona) causà polèmica al Salon de París. Gran admirador de l’art gòtic, recorregué les catedrals de França el 1877. El seu Joan Baptista li valgué el 1879 el seu primer premi —tercera medalla— al Salon. Una comanda oficial el 1880 li donà peu per a iniciar l’obra més ambiciosa, La porta de l’infern , en la qual treballà molts anys i on incorporà rèpliques d’altres obres seves realitzades pensant en La porta: El pensador (1880), El bes (1886) o El fill pròdig (1889). Realitzà les polèmiques estàtues de Victor Hugo (1897) i Balzac (1897, avui monument públic a París), el famós grup d' Els burgesos de Calais (1884-86, erigit a Calais el 1895), i fou també un extraordinari retratista (el Museu d’Art Modern de Barcelona també conserva d’ell el bust de l’escultor Falguière , 1897). Barcelona acollí importants conjunts de la seva obra —que despertà les ires puritanes de Joan Llimona— en la V Exposició Internacional de Belles Arts del 1907 i de nou a l’Exposition d’Arts Français del 1917. La seva obra és pel damunt de corrents i tendències i és indiscutiblement la més important aportació escultòrica del seu temps. La voluptuositat de la seva obra La font (1885) prefigura l’escultura modernista, mentre que La que fou bella armera (1885) és exponent d’un realisme punyent i les mans entrellaçades que formen La catedral (1909) constitueixen una de les obres mestres del simbolisme. Rodin s’autoqualificava d’oscil·lant entre les concepcions de Fídies i de Miquel Àngel. Lirisme, vigor i classicisme coexisteixen en la seva obra, pràcticament sempre dinàmica. Per ell la natura és l’"única deessa”, però la simple còpia d’ella sense infondre-li caràcter i expressió no seria vàlida. El seu pensament estètic ha estat reunit en el volum L’art (1911) recopilat per Paul Gsell. La seva obra, que tingué una enorme influència damunt les joves generacions d’arreu del món a l’inici del s. XX, és recollida als Musées Rodin de París i de Meudon.

Col·laboració: 
FFV
Llegir més...