Elies Rogent i Amat

(Barcelona, 1821 — Barcelona, 1897)

Elies Rogent i Amat Entrada principal de la Universitat de Barcelona (1863-89)

© Fototeca.cat

Arquitecte.

Nascut d’una família dedicada a la venda de material per a la construcció. Estudià als Escolapis de Sant Antoni i al Col·legi de Carreres. El 1840 ingressà a l’Escola de Llotja, a la classe d’arquitectura dirigida per Josep Casademunt. Molest per l’excés d’academicisme de l’ensenyament, es dedicà a l’estudi dels monuments medievals de Catalunya; l’any 1841 féu un recorregut pels llocs més abundosos en arquitectura romànica i gòtica. Del 1844 al 1845 amplià estudis a Barcelona per preparar la revàlida a l’Academia de San Fernando de Madrid. Pel novembre del 1845 fou examinat a Madrid pels acadèmics, que el consideraren capacitat per a continuar la carrera a nivell del tercer curs. Foren els seus mestres allà Juan Miguel de Inclán, Narcís Pascual i Colomer i Aníbal Álvarez. Obtingué el títol d’arquitecte el 1848. Havent tornat a Barcelona, guanyà la càtedra de topografia a l’Escola de Mestres d’Obres i començà l’exercici de la professió amb el projecte de la resclosa de Vallvidrera, la carretera de Sarrià a Rubí, la presó de Mataró (1858, primera de l’Estat espanyol segons el sistema panòptic). Féu els Magatzems Generals del port de Barcelona (1877), primer edifici totalment d’obra vista, un projecte no realitzat de Capitania General, els xalets del marquès de Salamanca als jardinets del Passeig de Gràcia i, per al mateix client, més de seixanta habitatges a Madrid, a l’anomenat Barrio de Salamanca, bastits amb mà d’obra catalana. És autor també del Seminari Conciliar de Barcelona (1878), s’encarregà de la direcció de les obres de l’Exposició Universal del 1888 i féu nombrosos projectes de restauració de monuments, entre altres el de Santa Maria de Ripoll (1886), el de la catedral de Tarragona en col·laboració amb August Font (1884, no realitzat) i el del monestir de Sant Cugat del Vallès. Amb tot, la seva obra més important és la Universitat de Barcelona (1863-89), edifici en què demostrà el seu domini de l’arquitectura neomedieval amb adjunció d’elements protorenaixentistes. Fou catedràtic i primer director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1871-89) i acadèmic de Sant Jordi. Publicà monografies sobre San Cugat del Vallés (1881) i Santa Maria de Ripoll (1887).