Fou alumna de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, la qual cosa li permeté, de ben jove, entrar en contacte amb els ambients intel·lectuals i culturals de l’antifranquisme militant. Llicenciada en filosofia i lletres, fou lectora de castellà a la Universitat de Bristol (1972-73). Guanyà el premi Víctor Català (1970) amb Molta roba i poc sabó (1971), on, amb tècniques realistes i psicològiques, descriu la generació universitària nascuda a la postguerra, tema que reapareix a la novel·la Ramona, adéu (1972), inici d’una trilogia que abasta El temps de les cireres (1977, premi Sant Jordi 1976) i L’hora violeta (1980), on es construeix una crònica barcelonina del segle XX des de la mirada, el protagonisme i la problemàtica de les dones de tres generacions de les famílies Ventura-Claret i Miralpeix. La dècada de 1980 inicià un segon cicle narratiu amb títols com L’òpera quotidiana (1982) i La veu melodiosa (1987) i els relats El cant de la joventut (1989), que quedà interromput per la seva mort prematura.
La militància activa en el camp polític i en el feminisme actiu impregnà també la seva obra periodística i assagística. Fou autora de notables obres com la biografia Rafael Vidiella, l’aventura de la revolució (1976); L’agulla daurada (1985), un llibre de viatges que és crònica i testimoni del cercle de Leningrad; Barcelona a vol d’ocell (1987), en col·laboració amb X. Miserachs, i L’autèntica història de Catalunya (1991), en col·laboració amb el dibuixant Cesc. Amb l’assaig històric Els catalans als camps nazis (1977, premi Crítica Serra d’Or 1978), aprofundí una temàtica iniciada ja per Joaquim Amat-Piniella, a qui dedicà l’obra; és un llibre reportatge fet a partir del testimoni de diferents deportats de la Segona Guerra Mundial que serví per a divulgar aquest episodi històric, aleshores molt desconegut pel gran públic. En el camp del feminisme publicà ¿Tiempo de mujer? (1980) i Mujeres en busca de un nuevo humanismo (1981).
Desenvolupà una àmplia activitat periodística en premsa col·laborant, entre altres mitjans, a Tele-exprés, Destino, Serra d’Or, Triunfo i Cambio 16, i a la televisió, on excel·lí en un gènere com les entrevistes que recollí en diversos llibres: Retrats paral·lels (3 vol., 1975-78) i Personatges (2 vol., 1979) i que es convertiren en un gran fris de la intel·lectualitat i la societat catalanes del moment. La reivindicació feminista la portà al teatre amb Reivindicació de la senyora Clito Mestres, estrenada el 1991 i publicada, pòstumament, el 1992. Pòstumament aparegué el llibre que recollia els articles que diàriament publicà al diari Avui fins a la seva mort, Un pensament de sal, un pessic de pebre: dietari obert (1990-1991) (1992). Els diversos assaigs sobre tema literari i reflexió configuren un dels seus darrers llibres: Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991). Era filla de l’escriptor Tomàs Roig i Llop.