La geografia física
Bé que país danubià, Romania és, sobretot, el país dels Carpats, els quals la travessen formant una gran essa i hi assoleixen les màximes altituds (Omul, 2.500 m, i Negoiu, 2.544 m); hom hi distingeix, però, tres grans unitats: la muntanya carpàtica, els altiplans i les planes. Els Carpats constitueixen l’element bàsic de la geomorfologia del país i presenten aspectes molt diversos. Són formats per un nucli central cristal·lí cobert per formacions volcàniques i sedimentàries de flysch i que ha estat intensament afectat pels moviments tectònics, per la qual cosa presenten nombroses depressions i conques que ofereixen condicions favorables a l’establiment humà i a l’agricultura. Aquestes depressions són utilitzades per les vies de comunicació que travessen la serralada. La zona d’altiplans es troba a ambdós vessants de la serralada i la seva altitud no supera els 700 m.
Les muntanyes Bucegi, als Alps de Transsilvània
© Ucebistu | Dreamstime.com
Al vessant intern hi ha l’altiplà de Transsilvània, que ocupa el centre del país; és format per una sèrie de nivells d’aplanament i per una cubeta sedimentària de dipòsits paleogènics, miocènics i pliocènics, i que els afluents del Tisza han tallat en àmplies valls. Al vessant extern, a l’E del país, hi ha la Moldàvia, plataforma entre els Subcarpats, la vall del Prut i el curs baix del Siret, coberta de dipòsits pliocènics tallats pels afluents dels dos rius. És una regió de boscs. Les planes ocupen l’W, S i SE i corresponen al Tisza i al Danubi. La primera ocupa la part occidental de N a S amb una amplada de 40 a 120 km, i forma la major part del Banat. Ocupa una depressió extracarpàtica coberta de dipòsits neogènics, i la seva altitud mitjana és de 120 m. El S i SE és ocupat per la plana del baix Danubi. Amb una longitud d’uns 700 km i una amplada entre 20 i 150 km, correspon a la plana al·luvial del riu, antiga depressió pericarpàtica. Ofereix un aspecte uniforme i la seva altitud no supera els 20 m, a excepció de la zona de contacte amb els relleus subcarpàtics. Una regió singular és el delta del Danubi, la més gran part del qual correspon a Romania. Forma un paisatge natural caracteritzat per la presència de cordons fluvials i litorals coberts de dunes. El conjunt constitueix una regió de gran riquesa de flora i fauna única a Europa.
La continentalitat del clima determina el rigor dels seus hiverns, que, a excepció del sector litoral de la mar Negra, té unes temperatures molt baixes; la mitjana del mes de gener és de 0 °C i són freqüents les mitjanes de -4 °C i -5 °C a la plana danubiana, a la Moldàvia i a Transsilvània, amb anyades que han assolit els -12 °C (1963). A l’estiu les temperatures mitjanes del mes d’agost són de l’ordre dels 20 °C a 21 °C. Les pluges són relativament baixes, dels 600 als 700 mm anuals, i fins més de 1.000 a les zones altes, mentre que a la plana varien dels 400 als 500 mm. La xarxa hidrogràfica forma part de la conca del Danubi, riu que forma alhora la seva frontera meridional; els principals afluents que rep són el Someş i Mureş, a través del Tisza, l’Olt i el Siret.
La geografia econòmica i l’economia
Fins a la Segona Guerra Mundial, Romania era un país predominantment agrícola i, malgrat els esforços per a desenvolupar la indústria i mecanitzar el camp durant l’etapa socialista (1945-89), encara el 1994 aquest sector representava el 32% de la població activa i contribuïa al PIB en un 20%. Poc tecnificats, els conreus ocupen prop del 40% del territori, en el qual predominen el blat de moro i el blat. També hi destaquen l’ordi, la civada, el sègol, l’arròs i les patates. Abunden, a més, els llegums i les hortalisses, les nous i la fruita (especialment pomes, amb què és elaborada la zuica, licor nacional). De la vinya, estesa sobretot a Moldàvia i al S del país, hom en produeix una estimable quantitat de vi. Entre els conreus industrials destaquen la bleda-rave, molt estesa a Moldàvia i a Transsilvània, diverses oleaginoses (gira-sol, soia, ricí i llúpol, a més de la grana de les plantes tèxtils: cotó i, sobretot, cànem i lli). La ramaderia té una importància considerable: el 20% del territori romanès és dedicat a prats i a pastures. Va en cap la ramaderia de llana, seguida de la porcina i la bovina. L’avicultura també té una rellevància considerable. El bosc ocupava el 20% de la superfície (fagedes i avetoses), i forneix cel·lulosa per a la indústria paperera. La pesca té importància a l’oceà Atlàntic (prop del 70% de les captures), mentre que a la mar Mediterrània i la mar Negra és gairebé inexistent; destaca en segon lloc la presa fluvial. És també notable la piscicultura. La riquesa mineral és molt important, sobretot de gas natural i petroli, del quals Romania és un dels primers productors europeus. Tot i això, les produccions són insuficients per a satisfer les necessitats energètiques del país, que ha d’importar petroli. Hi ha jaciments a l’interior (Ploieşti, Olt, Bacău i Argeş, etc.), però són més importants les reserves submarines de la mar Negra, al sector romanès de la qual el 1996 hi havia set plataformes offshore. L’explotació de gas natural es localitza sobretot a Transsilvània. Els jaciments d’hulla i lignit es troben als Alps de Transsilvània i al Banat, i els més rics de carbó són a Petroşani. L’abundància de les reserves de carbó ha convertit aquest mineral en la principal font d’energia del país, i esdevingueren vitals en l’alimentació dels grans combinats siderúrgics de l’etapa socialista, com el de Hunedoara. Hi ha jaciments de ferro, sal, bauxita, plom, manganès, coure, cromita, argent i or. La mineria ocupava el 2,6% de la població activa el 1994. La producció d’electricitat és fortament deficitària i procedeix de tèrmiques de carbó, d’hidrocarburs, hidroelèctriques i geotèrmiques. L’esforç per a economitzar hidrocarburs se centra en la hidroelectricitat, amb les centrals danubianes de l’engorjat de les Portes de Ferro (dues), compartides amb Iugoslàvia, i d’Islaz-Somovit, que ho és amb Bulgària. El 1996 entrà en funcionament la primera central nuclear, a Cernavoda. El 1994 el sector industrial (sense la mineria) ocupava el 23% de la població activa i aportava el 30% del PIB. Durant el període socialista hom industrialitzà el país partint dels propis recursos. La siderúrgia (ferro i acer) i, en segon lloc, la química (transformats de petroli, carbó i sal, adobs, àcid sulfúric, cautxú sintètic, material plàstic, productes farmacèutics, gas manufacturat, fibres artificials, cel·lulosa, sosa càustica, pneumàtics, sabó i derivats del petroli) esdevingueren els sectors prioritaris. Actualment, una gran part d’aquests sectors pateixen una greu crisi i els grans complexos edificats per l’Estat han esdevingut obsolets i molt difícilment reconvertibles. A banda, té importància la metal·lúrgia de minerals no ferrosos (alumini, plom, zinc i coure), i la indústria mecànica, també en una crisi notable, produeix material ferroviari, maquinària agrícola, motors, vaixells, maquinària elèctrica i industrial, electrodomèstics, forns, cremadors de gas, aparells de ràdio i de televisió i màquines de cosir. En el sector tèxtil destaca el cotó, seguit de la llana, els tèxtils sintètics i els artificials, les fibres dures i la seda, i també la confecció. En el sector alimentari sobresurten la fabricació de farines, sucre, cervesa, vi, conserves de carn, olis i lacticinis. També són importants les indústries de construcció (ciment i vidre), de la fusta (mobles, taulons, paper), del calçat i del tabac. Pel que fa al transport, el 1992 la xarxa de ferrocarril comprenia 11.430 km. Les línies principals conflueixen a Bucarest, i estan interconnectades per línies secundàries. Les carreteres comprenen un total de 72.816 km. El primer port a la mar Negra és el de Constanţa. La navegació fluvial (1.783 km) és important, sobretot al Danubi, obert a la navegació internacional per la gola (i el canal) de Sulina, compartida amb Ucraïna, com també pel Prut. Aquesta xarxa, que evita per un canal les difícils Portes de Ferro, fou completada el 1984 amb el canal Danubi-mar Negra, de 64 km, que evita als vaixells romanesos les voltes del tram final i la frontera ucraïnesa. Hi ha aeroports internacionals a Bucarest, Timişoara, Constanţa i Arad. Des de la caiguda del comunisme, la balança comercial ha estat sempre deficitària. Els principals capítols de les importacions són els carburants i els combustibles (25% el 1996), l’equipament industrial i de transports (24%) i els productes tèxtils (12%) i químics (8%). Romania exporta productes tèxtils (20%), minerals (9%), productes químics (9%) i equipament de transport (9%). La Unió Europea ha succeït la desapareguda URSS com a principal client i proveïdor; dins d’aquesta, Alemanya, Itàlia i França concentren la gran majoria dels intercanvis, mentre que Rússia continua tenint un cert paper com a proveïdor d’hidrocarburs. La moneda és el leu, subdividit en 100 bani. El turisme és l’activitat més important i, per tal d’atreure turistes i capitals estrangers, durant l’etapa socialista hom construí grans complexos turístics al litoral de la mar Negra, que, juntament amb els Carpats i el delta del Danubi, són els principals punts d’atracció. Estat comunista del 1945 al 1989, els plans quinquennals, començats l’any 1951, consolidaren una economia fonamentada en la indústria pesant i posteriorment en la indústria química, les úniques que interessaven al règim. L’agricultura fou col·lectivitzada pràcticament del tot en la reforma agrària duta a terme en 1949-62, mesura que no serví, però, per a treure-la de l’endarreriment. Darrere uns resultats aparentment espectaculars que hom pot resumir en el pas d’un estadi agropecuari a un altre d’industrial, la industrialització forçada i dominada per l’Estat comportà deficiències que comprometien la viabilitat del conjunt de l’economia: així, els grans complexos industrials foren bastits sacrificant la demanda real de béns de consum intern, i al preu de l’endarreriment de l’agricultura i d’un fort endeutament extern. L’intent de reduir dràsticament el deute extern mitjançant la retallada de les importacions des dels anys vuitanta empitjorà el nivell de vida de la població i augmentà la inflació. En caure Ceauşescu (1989), el nou Govern emprengué una reforma per a la introducció del sistema de lliure mercat amb el suport d’institucions com el FMI o el BERD. El 1990 fou establerta una agència nacional per a la privatització. No obstant això, la gravetat de la situació persistí i àdhuc empitjorà: en 1985-89 el PNB decresqué a un ritme del -0,1% anual i, en 1990-96, amb prou feines millorà la tendència (0,1%). El 1996 la renda per habitant era de 1.600 $. Un cop abandonat el comunisme, el desenvolupament econòmic romanès té com a principals obstacles la forta inflació, el deteriorament de les condicions de vida i el consegüent malestar de la població, a més de les reticències d’alguns sectors a aplicar la reforma econòmica i un elevat grau de corrupció que inhibeix les inversions estrangeres.
La geografia humana i la societat
La població havia superat el 1984 la xifra de 22 milions d’habitants enfront dels 14 milions que tenia el 1930 i dels 15 milions del 1948. La dinàmica demogràfica ha estat marcada pel creixement natural; fins el 1955 l’índex de natalitat de Romania era dels més alts d’Europa (aproximadament del 23‰ al 26‰ i fins més del 30‰ al començament de segle). A partir d’aquesta data sofrí un important descens fins a arribar al 15‰, es recuperà lleugerament (21,1‰ el 1970), però tornà a minvar de forma acusada (18,2‰ el 1973, 14,3‰ el 1983 i 11,9‰ el 1991), mentre que la mortalitat s’ha mantingut estable al voltant del 9‰. La greu crisi que ha acompanyat el canvi de règim, però, ha invertit la relació entre aquests dos factors (l’índex de natalitat era del 10,4‰, i el de mortalitat, del 12‰ el 1995), la qual cosa ha comportat un retrocés en el creixement vegetatiu (-1,6‰). La densitat de població assenyala el contrast entre les regions més riques i industrialitzades (186 h/km2 a Prahova) i les zones més rurals (32 h/km2 a Tulcea), bé que la diferència no és excessiva amb relació a la mitjana del país (95,5 h/km2). La població urbana ha tingut un fort creixement d’ençà del 1930, que era només del 21,4%, fins al 1992, que arribava al 54,4%. La població és formada per una gran majoria romanesa (89%), un grup magiar (7,8%), que viu als judeţi de Mureş i Cluj, una minoria germànica (1,6%), sobretot a Transsilvània, i petites comunitats de rutens, ucraïnesos i búlgars. D’acord amb això, hi ha dos nuclis lingüístics minoritaris, però notables, al costat del romanès: l’hongarès i l’alemany. La majoria de la població pertany, religiosament, a l’ortodòxia de ritu bizantí, dins la qual constitueix una Església autocèfala, amb el rang de patriarcat. Hi ha també comunitats catòliques (de ritu llatí o de ritu bizantí), protestants (sobretot entre la població germànica de la Transsilvània), musulmans, etc. Romania fou fins l’any 1989 una república socialista. Després de l’aprovació, el 1991, d’una nova constitució democràtica, Romania disposa d’un parlament bicameral (cambra de diputats, 343 escons; senat, 143 escons), els membres del qual són elegits per sufragi universal, directe i proporcional per un període de quatre anys. El poder executiu és exercit pel president, elegit per sufragi universal per quatre anys amb dret només a una reelecció. Romania és dividida en 40 divisions administratives (judeţi). Romania és membre de l’ONU, el BERD, l’FMI i el CSCE, entre altres organitzacions internacionals.
La història
Els orígens
El territori de Romania conserva moltes restes arqueològiques del Paleolític i Neolític. A la fi del III mil·lenni aC i començament del II es produí l’expansió dels pobles indoeuropeus (tribus tràcies) que s’instal·laren en l’espai carpatobalcànic i contribuïren al desenvolupament de la civilització del bronze. Durant l’edat del ferro (I mil·lenni aC), dins el grup traci es produí la diferenciació ètnica i lingüística de les poblacions getodàcies (els geta i els dacis constituïren un mateix poble amb diferències d’ordre purament regional). En llur cultura material i espiritual, aquests pobles assimilaren influències escites, gregues (a través de les colònies de la mar Negra: Hístria, Callatis, Tomis, etc) i celtes. Sota el regnat de Burebista (segle I aC) foren establertes les bases de l’Estat esclavista daci, conegut en la història amb el nom de Dàcia (que s’estén aproximadament sobre l’actual territori de Romania). Però és amb Decèbal (87-106 dC) que l’Estat daci aconseguí l’apogeu del seu poder econòmic, polític i militar. Els intents de l’imperi Romà per establir una frontera en el Baix Danubi provocaren freqüents conflictes entre dacis i romans que desembocaren en les guerres de l’emperador Trajà contra Dàcia i en la transformació d’aquesta en província romana (106-271 dC). La qüestió de l’absència o presència continuada en el territori de l’antiga Dàcia romana d’un poble romanitzat provinent dels dacis que hauria donat lloc als romanesos enfronta encara avui els historiadors en una polèmica amb dues posicions ben definides: la primera, sostinguda sobretot per especialistes romanesos, afirma que la colonització de la nova província i l’ús generalitzat del llatí produïren la romanització dels dacis i la constitució d’una població dacoromana, base del futur poble romanès. Quan l’administració i l’exèrcit romans es retiraren al sud del Danubi, aquesta població dacoromana, tot conservant la seva integritat ètnica, restà sota la influència política, econòmica i cultural de l’imperi Bizantí. Durant diversos segles la Dàcia es veié envaïda per successives onades de germànics, eslaus i hongaresos que foren parcialment assimilats per la població autòctona. És en aquest període que es formà el poble romanès i la seva llengua. A partir del segle X els habitants de l’antiga Dàcia apareixen en les fonts històriques amb el nom de valacs. La interpretació oposada, sostinguda majoritàriament per historiadors hongaresos, nega que la Dàcia, malgrat l’ocupació romana, arribés a ésser efectivament assimilada o que la romanització fos prou sòlida com per a perdurar un cop desaparegut l’imperi Romà. De les onades immigratòries subsegüents, la dels hongaresos seria la que hauria donat lloc a un poblament estable fins ben entrada l’alta edat mitjana. En aquest període, segons aquesta teoria, hauria tingut lloc el poblament romanès actual dels territoris de l’actual Transsilvània a partir d’immigracions de pobles romanitzats del sud del Danubi, que s’haurien superposat a la població hongaresa anterior, i amb la qual sovint haurien entrat en conflicte.
Naixement dels estats romanesos
L’evolució històrica del poble romanès al llarg de l’edat mitjana és marcada per la divisió d’aquest en tres formacions polítiques: Valàquia, Moldàvia, i Transsilvània. L’Estat feudal de Valàquia (o Tara Românească) nasqué al sud dels Carpats al començament del segle XIV amb la figura de Basarab I, que unificà les formacions polítiques de les dues ribes de l’Olt i s’independitzà del rei Carles I d’Hongria (victòria de Posada, 1330). A l’est dels Carpats, l’incipient estat feudal de Moldàvia rebutjà, sota Bogdan I, els reiterats intents del regne hongarès per tornar a instaurar el seu domini. Mentrestant, Transsilvània, sota la direcció d’un voivoda, continuà lligada a Hongria, bé que amb una certa autonomia. Els romanesos de Transsilvània constituïren la majoria dels serfs que, juntament amb els serfs hongaresos, es rebel·laren repetides vegades contra llurs senyors feudals (revolta de Bobîlna, 1437-38; guerra dels pagesos dirigida per G.Doja, 1514). Als segles XIV i XV els estats feudals romanesos lluitaren contra les tendències expansionistes dels regnes hongarès i polonès i, després de vèncer, reprengueren una llarga lluita contra els otomans per salvaguardar llur independència. Es destaquen en aquesta lluita Mircea el Vell i Vlad l’Empalador a Valàquia, i Esteve III el Gran a Moldàvia, el qual derrotà l’exèrcit turc de Solimà a Vaslui (1475). Però la creixent força de l’imperi Otomà, que conquerí una sèrie de ciutats danubianes (Turnu, Giurgiu, Brăila, etc) i derrotà Hongria a la batalla de Mohács, obligà els tres països romanesos a acceptar la sobirania turca, tot conservant una certa independència. Al segle XVI Transsilvània es convertí en principat autònom (1541) i, poc després, el príncep de Valàquia Miquel el Brau aconseguí per primera vegada la unió política de Valàquia-Moldàvia i Transsilvània (1600).
Subjecció dels estats romanesos
La pau de Karlowitz (1699) convertí Transsilvània en província de l’imperi dels Habsburg i la sotmeté a una forta pressió magiar, que despertà l’esperit de lluita de la població romanesa —majoritària a Transsilvània— per la seva emancipació política i social (revolta de pagesos dirigida per Horia, Closca i Crisan, 1784-85). A Moldàvia i a Valàquia, en canvi, la Sublim Porta instaurà l’opressiu règim dels fanariotes, que, malgrat ésser fidels instruments de l’imperi Otomà, aplicaren importants reformes fiscals, socials, administratives i judicials. Les freqüents guerres russoaustroturques dels segles XVIII i XIX utilitzaren el territori romanès com a teatre d’operacions ocasionant no sols pèrdues humanes, sinó també reduccions territorials (Àustria s’annexà Oltènia, 1718-39, i Bucovina, 1775; Rússia s’annexà Bessaràbia, 1812). Al segle XIX es revifà la lluita per l’emancipació nacional i social dels romanesos (moviment revolucionari dirigit per T. Vladimirescu, 1821) i, un cop abolit el règim fanariota, foren restablerts els regnes autòctons a Valàquia i Moldàvia. La victòria russa del 1829 sobre els turcs instaurà una administració militar russa en els principats romanesos, la qual elaborà uns “reglaments orgànics” per a Valàquia i Moldàvia —primeres constitucions que són el punt de partida per a la modernització i unió dels dos principats—. La revolució del 1848 als països romanesos —part integrant de la revolució europea— tingué un caràcter democràtic burgès que tendí a la constitució d’un Estat unitari. Sufocada la revolució per la reacció interior i per la intervenció dels imperis veïns, Valàquia i Moldàvia foren ocupades per turcs, russos i austríacs fins el 1856, que la pau de París estipulà que fos consultada la població —a través dels divans ad hoc— sobre la possible unió dels principats. Però les grans potències, ignorant el desig del poble romanès i pressionades per Turquia, Àustria i Anglaterra, imposaren una constitució híbrida que establia un príncep, un govern i una assemblea per a cadascun dels “principats units de Moldàvia i Valàquia”. Però la unió s’efectuà de fet en escollir per als dos principats un mateix príncep: Alexandru Ion Cuza (1859).
Naixement de Romania
Tres anys després de la doble elecció la unió restà plasmada en una nova constitució que afirmava l’existència d’un sol Estat —Romania— sobre el qual l’imperi Otomà mantenia una certa sobirania. Les reformes liberals que el príncep Cuza i el seu col·laborador Kogălniceanu intentaren d’aplicar aixecaren l’oposició oberta de terratinents i burgesos, que l’obligaren a abdicar. Cuza fou substituït pel príncep Carles de Hohenzollern-Sigmaringen, que el 1881 prengué el títol de rei amb el nom de Carles I. La participació de Romania en la guerra russoturca de 1877-78 li permeté de proclamar la seva independència, que fou reconeguda en el congrés de Berlín. El període d’estabilitat comprès entre la proclamació d’independència i la Primera Guerra Mundial es caracteritzà per un desenvolupament industrial de Romania que conservà, però, la vella estructura agrícola. El tret característic de la vida política romanesa consisteix en la polarització entorn de dos partits (conservador i liberal) i en la seva alternança al poder. El creixement numèric de la classe obrera donà peu a la creació dels primers cercles socialistes de Romania i al naixement —el 1893— del partit socialdemòcrata dels treballadors de Romania. La persistència de vestigis feudals en les relacions agrícoles provocà freqüents revoltes entre la pagesia, com la del 1907, que s’estengué per tot el país. Malgrat la posició germanòfila del rei Carles I i dels conservadors, Romania mantingué una actitud de neutralitat els dos primers anys de la Primera Guerra Mundial. El 1916 s’uní a l’Entesa i declarà la guerra a Àustria-Hongria, amb la qual tenia fortes divergències a causa del seu domini sobre Transsilvània. Després d’una sèrie de desastres militars enfront de les tropes enemigues, Romania es veié obligada a signar un armistici amb les potències centrals que li imposaren greus sacrificis territorials i econòmics. Al final de la guerra, Romania reprengué les hostilitats contra Àustria-Hongria fins al seu total desmembrament, i així recuperà Bucovina i Transsilvània, tal com ho consagraren els tractats internacionals de pau de Saint-Germain (1919) i de Trianon (1920). El 28 de juny de 1919 Romania es convertí en membre de la Societat de Nacions.
Fins a la Segona Guerra Mundial
El primer problema que hagué d’afrontar Romania després de la guerra fou la reconstrucció econòmica del país. Cal destacar en aquest sentit la reforma agrària (1921), que, sense resoldre totalment el problema del camp, contribuí al desenvolupament de l’agricultura. En aquest període, Romania experimentà una acceleració del procés industrialitzador. El moviment revolucionari, per la seva banda, s’amplià i culminà en la vaga general del 1920. El partit socialista decidí, en el seu congrés del 1921, convertir-se en partit comunista romanès. Els primers anys del regnat de Carles II (1930-40) foren marcats per la crisi econòmica mundial, a la qual hom intentà de posar fre demanant préstecs a l’estranger, reduint els sous i augmentant els imposts, motiu de greus conflictes socials (vaga dels miners de Lupeni, 1929; lluites dels obrers del petroli de Ploieşti i dels ferroviaris dels tallers Griviţa de Bucarest, 1933). La política exterior romanesa s’orientà a consolidar la sobirania nacional i la integritat territorial, i amb aquest fi col·laborà a la creació de la Petita Entesa, juntament amb Txecoslovàquia i Iugoslàvia. Pel febrer del 1938 el rei Carles II imposà un règim autoritari al país i subordinà l’economia nacional als interessos de la política d’expansió alemanya. Les primeres victòries alemanyes en la Segona Guerra Mundial reforçaren les actituds proalemanyes en els cercles governamentals romanesos, que cediren Transsilvània a Hongria en virtut del Diktat de Viena (1940). Aquesta cessió, més la de Bessaràbia i Bucovina del nord a l’URSS, provocà que prengués el poder el general Ion Antonescu, que obligà el rei Carles II a abdicar en el seu fill Miquel I de Romania i instaurà una dictadura militar. Fins el 1941 aquesta recolzà en l’organització feixista de la Guàrdia de Ferro, que, però, fou esclafada pel mateix Antonescu, en intentar d’acaparar el poder. Pel juny del 1941 Antonescu declarà la guerra a l’URSS per tal de donar suport a les tropes hitlerianes. Però, davant els fracassos alemanys, Romania intentà, sense èxit, de posar els EUA i Gran Bretanya contra l’URSS, i Antonescu fou destituït i arrestat (1944). El rei Miquel constituí un govern de coalició i demanà l’armistici als aliats. Després del bombardeig de Bucarest pels alemanys, Romania declarà la guerra al Tercer Reich. En l’armistici de Moscou, sancionat després pel tractat de pau de París (1947), els territoris restaren delimitats (Bessaràbia i Bucovina del nord foren per a l’URSS, la Dobrudja meridional per a Bulgària, i Romania recuperà la Transsilvània septentrional).
República popular i república socialista
El partit comunista (fundat el 1921), que havia agrupat diverses formacions polítiques en el Front Nacional Democràtic (1944), imposà un govern presidit per Petru Groza. Aquest inicià la reconstrucció econòmica de Romania (reforma agrària, indústria pesant, electrificació, etc). Vencedor en les eleccions del 1946, bandejà els partits d’oposició, obligà el rei Miquel a abdicar (1947) i proclamà la república popular. La Gran Assemblea Nacional votà la nova constitució (1948) i una sèrie de lleis que establien les bases per a socialitzar l’economia del país. Dificultats econòmiques posteriors portaren a la substitució de Groza per Gheorghe Gheorghiu-Dej i a l’adopció d’una nova constitució, on era tinguda en compte també l’autonomia de la minoria hongaresa a Transsilvània. A la primavera del 1962 hom considerà clos el procés de transformació de l’agricultura, i la Gran Assemblea Nacional votà una altra constitució (1965) que proclamava la república socialista de Romania. Aquest mateix any morí l’home fort del règim, Gheorghiu-Dej. El succeí a la secretaria general del PCR Nicolaie Ceauşescu, el qual, nomenat president de la república el 1974, accentuà les característiques totalitàries i personalistes del règim basant-se en la duríssima repressió exercida pels cossos policíacs (Securitate). En política exterior, el país s’anà separant de l’URSS i intentà acostar-se a la Xina i als estats occidentals. La industrialització accelerada a què s’havia compromès el règim comunista romanès donà lloc a un elevadíssim deute exterior que Ceauşescu intentà eixugar al preu de l’empitjorament del nivell de vida de la població civil (retallades en les importacions de béns de consum, restriccions energètiques, escassetat d’aliments, etc.). El 1988, la posada en pràctica d’un “pla d’urbanització rural”, destinat especialment a la dispersió i l’assimilació forçades de la minoria hongaresa, provocà una escalada de la tensió amb Hongria i fortes crítiques internacionals. El descontentament de la població culminà el 1989, any en què la revolta popular enderrocà Ceauşescu, que fou executat amb la seva muller.
La problemàtica implantació d’una democràcia i una economia de mercat (1989-2006)
Iliescu, antic secretari del comitè central caigut en desgràcia, i Petre Roman, també membre del PCR, aconseguiren majoria absoluta al capdavant del Front de Salvació Nacional (FSN) en ambdues cambres en les eleccions del maig del 1990 i esdevingueren cap de l’Estat i cap del govern, respectivament. El nou govern democràtic hagué de fer front a una situació de descontrol causada pel buit polític que deixà l’ensorrament de l’Estat comunista, una greu crisi econòmica i els enfrontaments de les minories gitana i magiar contra els romanesos (març del 1990). També fou preocupant la revolta del minaires del mes de juny, que reclamaven millores en les condicions laborals. La situació econòmica, ja deteriorada des del comunisme, empitjorà per la inflació accelerada i un fort augment de la desocupació el 1991.
Romania signà amb la CEE a l’octubre del 1990 un acord que li atorgava ajuts, i a l’abril de l’any següent el govern de Petre Roman es comprometia a accelerar les reformes –redistribució de terres als camperols, concessió de crèdits, etc.– en canvi d’un crèdit de l’FMI per al capítol energètic. Roman posà en pràctica diverses mesures per a la introducció del lliure mercat, però el deteriorament de la situació econòmica, la contínua agitació social i les divisions a l’interior de l’FSN feren caure el primer govern i obligaren a avançar les eleccions presidencials i legislatives al setembre del 1992. Resultà escollit el Front Democràtic de Salvació Nacional (FDSN), escissió de l’FSN encapçalada per Iliescu, el qual fou confirmat com a president del país. Nicolae Văcăroiu ocupà el càrrec de primer ministre.
L’FDSN, que al juliol del 1993 canvià el nom pel de Partit Socialdemòcrata (PSD), formà un govern de coalició que alentí la reforma econòmica. En el pla internacional, Romania negocià noves ajudes de la Unió Europea i l’FMI, i mantingué relacions tenses amb Rússia arran de l’intent d’unificació amb l’antiga república soviètica de Moldàvia (independent des del 1991). Aquestes diferències es mantingueren quan, al gener del 1994, Romania fou el primer dels vint-i-dos països firmants de l’Associació per la Pau, marc de cooperació entre els països de l’Europa de l’Est i l’OTAN. També foren difícils les relacions amb Hongria, pel tracte discriminatori sobre la minoria magiar de Romania (1,5 milions de ciutadans), que provocà un important èxode d’aquesta població. Una llei del 1995 convertí el romanès en l’única llengua vehicular a totes les universitats del país (excepte per a assignatures com belles arts o teatre) i, per tant, eliminà el dret de les minories a rebre ensenyament universitari en la seva llengua i accentuà les tensions.
En el pla econòmic, tot i els plans de reforma, Romania, un dels estats europeus on la transició a l’economia de mercat trobà més dificultats, mantingué als anys noranta molts dels conglomerats industrials deficitaris del règim socialista i evità impulsar mecanismes claus de reforma, com ara un sistema fiscal eficient. El 1995 una llei preveia la restitució de les propietats confiscades pel règim comunista durant els anys quaranta i cinquanta –unes 200.000– als seus hereus legals, una mesura criticada per l’oposició perquè hi veia una manera de beneficiar els exalts càrrecs comunistes. En les eleccions legislatives i presidencials del novembre del 1996, l’oposició liberalconservadora, reunida al voltant de la Convenció Democràtica de Romania (CDR), dirigida per Emil Constantinescu i de la qual formava part la Unió Democràtica i Social (UDS) de l’ex-primer ministre Petre Roman, guanyà els comunistes del PDS.
Constantinescu esdevingué president i Victor Ciorbea, exlíder sindicalista escollit mesos abans alcalde de Bucarest, nou primer ministre. La nova coalició governant de centre-liberal anuncià mesures de privatització i liberalització de l’economia, però les tensions internes de la coalició deixaren l’economia en un segon pla. Reflex d’aquestes tensions foren la substitució del primer ministre Ciorbea per Radu Vasile (1998) i d’aquest per Mugur Isărescu (1999). Al principi del 1999 esclataren unes violentes mobilitzacions de miners del carbó, encapçalades pel controvertit líder Miron Cozma, que reclamaven millores salarials. La guerra de Kosovo, la primavera del 1999, tingué repercussions negatives sobre l’economia del país en provocar l’enfonsament de les inversions estrangeres i la pèrdua dels negocis amb Iugoslàvia, un dels socis comercials més importants.
Tot i així, i fent front a la polarització interna sobre la qüestió, el govern donà suport als bombardeigs contra l’antiga Iugoslàvia. Les eleccions legislatives i presidencials del novembre i el desembre del 2000 donaren com a guanyador, per un estret marge amb l’ultradretà Partit de la Gran Romania de Vadim Tudor, el Partit de la Democràcia Social de Ion Iliescu, el qual esdevingué president d’un govern en minoria amb Adrian Năstase com a primer ministre. El govern de Năstase mostrà iniciatives de reforma en temes com ara la lluita contra la corrupció, el respecte a les minories i els drets humans. Important en aquest sentit foren el reconeixement i el rebuig oficials, en 2003-04, de l’aliança de Romania amb el Tercer Reich i la complicitat romanesa en l’Holocaust de jueus i gitanos. A partir del 2000, el govern d’Adrian Năstase accelerà les privatitzacions i les reformes, que donaren com a resultat el que semblava l’inici d’una recuperació sostinguda (creixement al voltant del 4% anual en 2001-04).
El 2004 Iliescu complí el segon i darrer mandat. En la segona volta de les eleccions presidencials (desembre del 2004), Năstase fou derrotat pel centrista Traian Băsescu, fins aleshores alcalde de Bucarest. Tant en aquestes eleccions com en les legislatives, celebrades un mes abans, hi hagué denúncies d’irregularitats. Els resultats molt ajustats entre els blocs socialdemòcrata i de centredreta es resolgueren finalment amb un govern de centredreta amb Călin Popescu-Tăriceanu com a primer ministre. El 2005 el nou leu substituí el leu com a unitat monetària. A l’octubre del 2003 fou aprovada en referèndum una reforma constitucional perquè el país pogués ésser admès a la UE i, al desembre del 2004, l’èxit de les reformes, que reberen el suport de l’FMI, es reflectí, entre altres aspectes, en la invitació formal a l’ingrés a la UE per al 2007 (Romania restà fora del primer grup de candidats per al 2004) i la signatura del tractat d’accés a l’abril del 2005, i l’informe oficial del desembre del 2006 que estimava el nombre de víctimes (executades, assassinades o condemnades) del règim comunista en uns dos milions.
Al març del 2004 Romania ingressà a l’OTAN. A banda, Romania donà ple suport a la intervenció dels EUA a l’Iraq el 2003 i hi envià tropes de suport. A l’abril del 2007, les tensions entre la presidència i el govern arribaren a un moment crític quan el Parlament votà a favor de la dimissió de Băsescu, acusant-lo de corrupció. La negativa d’aquest a dimitir obligà al mes següent a la celebració d’un referèndum, el resultat del qual reforçà la seva continuïtat en el càrrec (75% dels vots a favor).
De l’ingrés a la Unió Europea (2007) ençà
Tot i l’ingrés a la UE l’1 de gener de 2007, el govern romanès fou repetidament advertit per no combatre la corrupció amb prou energia i per no reformar el sector agrari, advertiments que es repetiren al llarg del 2008 i que portaren a la dimissió d’alguns alts càrrecs. Al novembre d’aquest any se celebraren eleccions legislatives que donaren un resultat molt ajustat entre el Partit Demòcrata Liberal (unió de diversos partits de centre) i els socialdemòcrates, a les quals seguiren negociacions per a formar un govern de coalició entre ambdós partits. El primer candidat a encapçalar-la, el liberal Theodor Stolojan, refusà pocs dies després el càrrec de primer ministre, que finalment recaigué en el també liberal Emil Boc al desembre.
El 2009, l’empitjorament de la ja precària situació econòmica a causa de l’impacte de la crisi financera global ‒malgrat que el Fons Monetari Internacional aprovà la concessió d’ajuts per valor de vint mil milions d’euros per tal d’evitar la fallida total del país‒ repercutí en la fràgil coalició de govern amb la sortida d’aquest dels socialdemòcrates a l’abril, cosa que deixà en minoria el govern de Boc, el qual a l’octubre perdé una moció de censura. Boc presentà poc després la dimissió, però el refús del Parlament a acceptar Lucian Croitoru com a substitut comportà la continuació de Boc en el càrrec com a primer ministre en funcions.
El mateix mes se celebraren eleccions presidencials en les quals la igualtat dels resultats entre Băsescu, que optava a la revalidació del càrrec, i el candidat socialista Mircea Geoană forçà una segona volta al desembre de resultats també molt ajustats, però que afavorien en principi Băsescu. Malgrat les protestes dels socialistes, que adduïren frau, el tribunal constitucional declarà vàlids els vots i l’escrutini i Băsescu fou confirmat en el càrrec.
L’any 2009 el PIB es contragué un 7,1% i el 2010 un -1,3%, i aquesta situació portà el govern a negociar amb el Fons Monetari Internacional un rescat de vint mil milions d’euros al març per tal d’evitar la fallida. Com a contrapartida, la Unió Europea i les institucions financeres internacionals exigiren l’aplicació d’estrictes mesures d’austeritat, les quals incloïen fortes retallades en la despesa pública i l’aprimament dràstic del sector públic, mesures que aixecaren les ires dels funcionaris i també de gran part de la població. Al mateix temps i paral·lelament a l’agreujament de la crisi econòmica mundial i al sorgiment de moviments xenòfobs, es bloquejà l’ingrés de Romania a l’espai Schengen (tot i que al juny del 2011, el Parlament Europeu votà a favor de l’ingrés) i diversos estats de la Unió Europea pressionaren per a limitar els beneficis de prestacions socials a ciutadans d’alguns dels estats membres més pobres, entre els quals hi ha Romania, i al novembre del 2014 el Tribunal de Justícia de la UE dictaminà la legalitat de les restriccions.
La magnitud de les protestes antiausteritat situà el govern en un atzucac, reforçat al juny del 2010 per una sentència del Tribunal Constitucional adversa, davant la qual el primer ministre Emil Boc optà per un augment dràstic de l’IVA. Al setembre, la Unió Europea instà el govern romanès a endurir la lluita contra la corrupció i el crim organitzat. Al febrer del 2012, davant l’augment de les protestes, el govern presidit per Emil Boc presentà la dimissió. El president Băsescu designà un govern interí presidit pel ministre de justícia Cătălin Predoiu, al qual poc després succeí, també designat pel president Mihai Răzvan Ungureanu. Ungureanu, antic cap dels serveis d’intel·ligència i antic ministre d’afers estrangers (2004-07), es comprometé a continuar aplicant les dràstiques mesures d’austeritat. El govern d’Ungureanu caigué al maig en no superar una moció de censura presentada per l’aliança d’esquerres Unió Social Liberal (USL). El seu líder, Victor Ponta, que capitalitzà el malestar per les mesures d’austeritat, fou nomenat primer ministre i al juliol convocà un referèndum per a forçar la dimissió del president Băsescu, que fou declarat nul en no arribar al 50% de participació. Tot i que Ponta tornà a guanyar les eleccions parlamentàries del desembre del 2012, la seva popularitat resultà erosionada el 2013, quan alts càrrecs del govern foren acusats de falsificar els resultats del referèndum del 2012, fet que comportà diverses dimissions, entre les quals la del vice-primer ministre. Al novembre del 2014 Ponta fou derrotat pel candidat de centredreta Klaus Iohannis.
En política exterior, al febrer del 2009 el Tribunal Internacional de la Haia resolgué el contenciós que enfrontava Romania amb Ucraïna a causa de la delimitació de les aigües territorials respectives a la mar Negra, segons els indicis riques en reserves de gas i de cru. La sentència final n’atorgava prop del 80% a Romania i el 20% a Ucraïna. Aquest mateix any ressorgí el conflicte recurrent entre Romania i Moldàvia amb motiu de la crisi política en aquest país: ambdós estats s’acusaven mútuament de repressió indiscriminada arran de les protestes que esclataren després de les eleccions generals moldaves i d’instigar les revoltes antigovernamentals, respectivament.