i Mario Roques | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Mario Roques

filologia filol
Filòleg francès.
Callao, Perú, 1875 — París, 1961

Estudià a l’École Pratique des Hautes Études i a l’École des Langues Orientales Vivantes, de les quals fou després professor, així com del Collège de France i de la facultat de lletres de la Universitat de París. Deixeble de Gaston Paris i d’Antoine Thomas i col·laborador de Jules Gilliéron, estudià, ultra el llatí vulgar, des del francès i l’occità al romanès, al rètic i a l’albanès. Autor de centenars de treballs, amb erudició de primera mà, i d’edició de texts medievals, com els occitans Rotlan a Saragossa i Ronsavals. Dirigí la col·lecció de “Classiques français du moyen âge”, la revista Romania i la sèrie de la “Société des publications françaises et romanes” i edità un Recueil général des lexiques français du moyen âge. Membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1948). Durant molts anys fou president de la Société de Linguistique Romane, que havia contribuït a fundar. El 1941 escriví un pròleg valent per a la Grammaire catalane de Pompeu Fabra publicada a París. Li han estat dedicades algunes miscel·lànies d’estudis lingüístics i literaris, la més important a Baden-París, els anys 1950-53, amb col·laboració catalana.

Col·laboració: 
NAS
Llegir més...