i Ives Roqueta | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ives Roqueta

literatura lit
Escriptor i activista occità.
Seta, Erau, 29 de febrer de 1936 — Camarès, Avairon, 4 de gener de 2015

Animador destacat del moviment polític i cultural occità, a la dècada dels setanta les seves posicions antiacadèmiques el situaren al centre de les polèmiques que sumiren l'Institut d’Estudis Occitans en una greu crisi, que culminà en l'escissió de l'entitat (1981). Fundador de la revista Viure (1965-1973) fou un dels principals impulsors del moviment "Volèm viure al païs" autonomista i socialista. Creà també l'empresa discogràfica Ventadorn (1969), dedicada a la difusió de la cançó occitana, i el 1974 cofundà el Centre Internacional de Documentacion Occitana, esdevingut Centre Inter-Regional de Desvolopament de l'Occitan (CIRDÒC) el 1998, amb seu a Besiers. Participà també activament en el moviment de La Calandreta (1979) d'escoles bilingües occità-francès.

És autor dels reculls poètics L’escrivèire public (1958), Lo mal de la tèrra (1958), Roèrgue, si (1968), Òda a Sant Afrodisi (1968), Lo castel des cans (1977), Misericòrdias (1986), L’escritura, publica o pas (1988, on aplegà la poesia escrita entre el 1972 i el 1987) i Lemosin’s blues (2005), entre d’altres. De la seva narrativa cal destacar Lo poëta es una vaca (1967), La paciéncia (1968), Made in France (1970), Lo trabalh de les mans (1977), Lo filh del paire (jos lo nom de Loïs Puech) (1985), Nòstre Sénher de las escobilhas (1990), La legenda de sant Men (1993) i Marion dels arbres (1996). Publicà també reculls d'assaigs (Las cronicas de Viure, 1975; Istòria dels païses de lenga occitana, 1979; De la vinha, del vin e dels òmes, 1987) i teatre (Lo boçut que voliá faire lo torn de França, 1989; La ciutat negada, 1992).

Data de revisió: 
2016-01-05
Llegir més...