Conreador sobretot de la poesia, publicà diversos reculls, com els Sòmnis dau matin (1940), Sòmnis de la nuòch (1942), La pietat dau matin (1963), que influïren profundament sobre la generació poètica apareguda després del 1945. Amb Vèrd Paradís (1961) i Vèrd Paradís II (1974), expressà tot el seu saber poètic amb mots del vell llenguatge popular que sabé introduir en ritmes encantadors. Dóna així, també, a la prosa occitana un dels seus models més purs. Posteriorment publicà, en poesia, Lo Maucòr de l’unicòrn (1992) i D’aicí mil ans de lutz (1995) i, en prosa, Lo corbatàs roge (1997). Fou un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Occitans (1945), del qual fou primer secretari general i després president. Col·laborà intensament en Nouveau Languedoc, Occitània i Oc.