i Roses | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Roses

Roses
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
20.197 h
[2009]
Extensió: 
46 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Roses té 45,91 km2 i és situat a la costa septentrional de l’ampli golf de Roses. Comprèn les terres del sector SW de la península del Cap de Creus. El litoral de Roses va des de Cala Jóncols —al límit amb Cadaqués— fins a l’antic grau de Roses, una de les boques de l’antic estany de Castelló, al límit amb Castelló d’Empúries. Els altres municipis veïns són el Port de la Selva i la Selva de Mar, a septentrió, i Palau-saverdera a ponent.

El terme comprèn la vila de Roses, estratègicament situada al fons de la badia del mateix nom, on la costa baixa deixa pas al litoral abrupte i hi forma un excel·lent port natural aprofitat des de l’antiguitat més remota. L’espai urbà s’ha estès en totes les direccions a causa del turisme. Hi ha un gran nombre d’urbanitzacions. Segons el padró del 2005, les Canyelles Petites, l’Almadrava o Canyelles Grosses i Santa Rosa de Puig Rom, al SE de la vila, tenien, plegades, 1 061 h. El Mas Boscà, Argonisla i el Card, al N de Roses, tenien 294 h; la Garriga i el Cortijo, vers el NW, 109 h; les Suredes d’en Mairo, els Grecs i la Muntanyeta, al NE, formant conurbació amb Roses, 920 h, i Santa Margarida i el Salatar, a ponent, tenia 1.375 h. Altres urbanitzacions són també el Mas Fumats, amb 282 h i el Mas Oliva, amb 814 h, al N, el Mas Mates, amb 983 h, a tocar de la Ciutadella, i Montjoi, amb 6 h, a la badia homònima, entre d’altres. Hi ha, a més, algunes de les antigament nombroses masies escampades, aprofitades encara per a la cria de bestiar.

El marc físic

És accidentat en una bona part pel muntanyam rocallós del tram final de la serra de Rodes i de tota la península, en un dels extrems pirinencs. Els punts més alts són: el Pení (606 m), on el 1989 s’instal·là un parc eòlic, al límit amb Cadaqués, el Puig Alt (490 m), el puig de l’Àliga (463 m), el serrat de Can Berta (380 m), al sector del Port de la Selva i de la Selva de Mar, i el cim de Queralbs (659 m), fita amb la Selva de Mar i Palau-saverdera.

El territori muntanyós és drenat per rierals que s’escolen per valls estretes i afondalades, i que configuren l’articulació de la costa: la riera de Ginjolers, que migparteix Roses, la riera de la Trencada i la de la Quarantena, que desemboquen a ponent i a llevant de la vila, i les de Jóncols i de Montjoi, que van a morir a les platges homònimes.

A la costa, partint de la solitària Cala Jóncols, a l’extrem de llevant del terme, trobem aviat la presència imposant del cap de Norfeu, una península enlairada damunt la mar, que forma penya-segats molt acusats des de 174 m (hi ha les restes d’una torre de guaita); davant el cap hi ha l’illot rocós dit des de la mar el Cavall Bernat (per la seva forma fàl·lica). A migdia de Norfeu s’obre la gran badia de Montjoi, amb les platges del Calitjar i la Pelosa, edificades encara sense excés; aquesta badia és tancada a ponent pel cap del Falcó i la Punta Falconera, extrem més meridional de la costa, que segueix articulada formant el port de Reig, la cala de Canyelles Grosses o de l’Almadrava, la de Canyelles Petites i les puntes de la Bateria i de la Poncella, sobre les quals hi ha el far de Roses i el castell de la Trinitat; és en aquest punt que s’inicia la corba de la badia amb la vila i el port de Roses.

Des del 1998, el sector oriental del terme de Roses, ocupat pels contraforts del Pení, forma part del Parc Natural del Cap de Creus. La zona costanera del parc dins el terme de Roses s’estén des de la Punta Falconera fins al cap de Norfeu, on s’ha declarat una zona terrestre de reserva natural integral i un àmbit marí de reserva natural parcial.

El sector sud-occidental, a l’inici del golf de Roses, forma part de la gran plana al·luvial empordanesa de la desembocadura de la Muga i el Fluvià, ocupada aquí pels aiguamolls i estanyols del Salatar, continuació dels de Castelló d’Empúries, i per la zona plana, al peu de les muntanyes, on s’havien localitzat tradicionalment els conreus. Un petit sector al límit amb Castelló d’Empúries i amb Palau-saverdera és integrat dins el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, creat ja el 1983.

Les comunicacions

La carretera C-260 de Figueres a Roses, que passa per Castelló d’Empúries, ha estat una bona via de comunicació, però ha esdevingut, a partir de l’auge turístic, insuficient a l’estiu. La carretera de Roses a Cadaqués pel coll de la Perafita (on hi ha el trencall al Port de la Selva) fou construïda a la fi del segle XIX (fins aleshores tots dos pobles estaven comunicats per un camí de bast entre el muntanyam). El 1936 es construí una pista de Roses a Cadaqués per la Cala Montjoi, resseguint en una bona part el litoral, fins a Montjoi. Una altra carretera local uneix Roses amb Vilajuïga.

La població

La població (rosincs, rosencs o rosetans) inicià una etapa de gran expansió als segles XVIII i XIX, que passà de 377 h el 1718 a 1.952 h el 1787, i a 2.831 h el 1860. Tingué després un descens a causa del desastre de la fil·loxera, però des dels anys de postguerra, amb el millorament de la tècnica i la comercialització de la pesca i, sobretot, el turisme, l’augment ha estat espectacular i continuat: 3.575 h el 1960, 6.186 h el 1970, 10.303 h el 1991, 12.728 el 2001 i 15.535 h el 2005.

L'economia

A la zona muntanyosa hi ha grans espais coberts només per matolls, garrigues i alguns prats, amb restes de velles masies. Les feixes que esglaonen els pendents evidencien el conreu intensiu de la vinya fins al desastre de la fil·loxera a la fi del segle XIX (només es repoblaren a la plana), i el bosc d’alzines sureres, escàs des de fa segles, també ha desaparegut (és popular el pi pròxim al puig de l’Àliga, solitari i enorme); algunes masies que han restat serveixen, però, de corrals de bestiar boví, que aprofiten les pastures i l’aigua de les nombroses fonts del terme; fins i tot a l’hivern s’hi arrepleguen ramats del Ripollès i la Cerdanya. L’agricultura, que havia quedat limitada als sectors plans pròxims als aiguamolls, va patir un nou retrocés davant la urbanització turística. Hi ha una cooperativa agrícola vinícola i un celler embotellador.

Les pedreres de marbre, de no gaire bona qualitat (trencadís), són explotades per a la fabricació de materials, prop de la Punta Falconera, i hom aprofita les sorres portades pels vents al sector de dunes del sorral d’en Berta.

L’activitat tradicional de la població, però, ha estat i és encara la pesca, gràcies a l’excel·lent port de Roses, a llevant de la vila, on hi ha el moll del Comerç i l’escullera de pesca, a cada extrem de la platja del Serení. La flota de pesca de Roses és la més important de la costa del Principat al nord de Barcelona, seguida de prop per la de Palamós. La confraria de pescadors de Roses agrupava 71 vaixells el 2005. Hi ha també una granja piscícola, una moderna depuradora de mariscs, i petites empreses de la indústria de salaó (anxoves). La indústria es basa sobretot en l’activitat constructora, seguit pel sector alimentari, el metall i el tèxtil. El mercat setmanal se celebra el diumenge.

El turisme ha estat el fenomen que ha marcat decisivament la Roses moderna: a l’estiu s’arriba a una població flotant d’unes 100.000 persones. Tenint en compte que la capacitat hotelera no és extraordinària, no és difícil de calcular el gran nombre d’apartaments i xalets que han envaït la vila i tot el terme, especialment vers ponent, seguint l’arc de la badia, i també pels vessants muntanyosos que dominen la població i per les principals cales. D’altra banda, durant els anys setanta proliferaren els serveis subsidiaris originats pel turisme com ara restaurants i bars, agències de viatges, immobiliàries, botigues, etc. El port disposa de boies per a l’amarratge d’embarcacions esportives; també hi ha concessionari esportiu a la Marina de Santa Margarida. El 2005, el sector dels serveis ocupava el 65,7% de la població.

La vila de Roses

La vila de Roses és situada al fons de la badia del mateix nom, a 5 m d’altitud. El 1996 tenia 8 368 h. El nucli de població modern s’allargava, fins ben entrat el segle XX, des de la Ciutadella, a ponent, fins al port, a llevant, però aquest espai ha estat àmpliament depassat pels edificis turístics.

Des dels segles XVII i XVIII la població s’establí extramurs de la Ciutadella i es formà la vila actual. Al nucli originari els carrers són estrets i llargs i resten alguns interessants exemplars de cases de pescadors, d’arquitectura popular, mentre que d’altres han estat modificades o enderrocades. La vella riba davant la mar ha estat convertida en una àmplia esplanada, i els eixamples de llevant i de migdia arriben fins a l’escullera del port de pesca, al peu del Puig Rom. Al sector de ponent hi ha la Casa Cambó, on visqué Francesc Cambó, que fou construïda el 1906 pel mestre d’obres local Joan Marès; és una mostra interessant de Modernisme popular. La Casa Pi-Sunyer, que es trobava a prop, fou enderrocada com a venjança política, els anys quaranta. L’actual església parroquial de Santa Maria de Roses, al centre del nucli urbà, fou beneïda el 1796; conserva d’aquesta etapa constructiva la capçalera i el creuer amb la cúpula. La nau, les capelles laterals i la façana (inacabada) són una obra neoclàssica (1853) de l’arquitecte Martí Sureda i Deulovol. El far de Roses, a la punta de la Poncella, sota el castell de la Trinitat, fou bastit cap al 1855. La personalitat de la vila, però, resta emmascarada pel gran pes de construccions i establiments turístics.

Vista de les restes de la ciutat medieval i el monestir de Santa Maria a la Ciutadella de Roses
© Museu de la Ciutadella de Roses
Dins el recinte de la Ciutadella de Roses (segle XVI), hi ha les ruïnes del monestir que donà lloc a la població medieval, i també les del poble medieval emplaçat a l’indret de l’antiga ciutat grega i romana de Rhode (Rodas). La Ciutadella, de planta pentagonal, murs atalussats, amb grans baluards i mitges llunes, glacis i altres elements, s’ha conservat, malgrat les reformes i les destruccions; es mantenen en bon estat els baluards de Sant Jordi, de Sant Andreu, de Sant Jaume i part del de Sant Joan, però el de Santa Maria fou destruït en un desgraciat projecte d’urbanització que es podria haver aturat. La monumental Porta de Mar (aleshores molt pròxima a l’aigua), renaixentista, amb pilastres ornamentals adossades i fris geomètric, resta aïllada dels murs. La Porta de Terra es troba a l’altre extrem. Un gran fossat voltava el recinte, i al llarg dels segles XVI i XVII es bastiren grans casernes, alguns murs de les quals han restat drets.

Fou un complement important de la Ciutadella el castell de la Trinitat o de la Poncella, al cim d’un turó rocós als vessants del Puig Rom, damunt la punta que tanca la badia, bastit poc després com a defensa de l’entrada del port i també per protegir el raval que s’anava formant fora la plaça forta. Ja hi feu una referència el futur Felip II de Castella a la cort de Montsó el 1547. El 1564 hom rebutjà a canonades un important atac pirata per mar. Fou volat pels anglesos al segle XVII per raons estratègiques, i definitivament inutilitzat el 1814 a la retirada dels francesos. Resten els murs fins a una bona alçària, que mostren la planta estrellada, amb baluards triangulars, i la seva silueta característica marca el paisatge de la vila.

Quant a les activitats culturals, són molt actives la Societat Unió Fraternal (1920), el casal del Pescador, la Casa Mallol, la Coral Miscel·lània, l’Orfeó Rosinc i l’Associació Cultural Optimist. També funciona un grup de teatre, una biblioteca i 12 entitats esportives. Les festes més destacades són el Carnaval, en què es fa la festa de l’arrossada (dilluns de Carnaval), la festa dels Pescadors, el 28 de juny, la festa major, per la Mare de Déu d’Agost, i l’aplec sardanista a l’abril. També cal esmentar el Festival de blues (juliol), la festa Megalítica (maig) i la trobada de dansa (abril). Entre els mesos de juny i agost es fan concerts de música clàssica a l’església parroquial i a la Ciutadella.

Les restes arqueològiques

L'antiga ciutat de Rhode

La localització de les restes de la ciutat de Rhode, antiga fundació grega, en el subsol de la Ciutadella de Roses, és avui un fet indubtable. La ciutat era emplaçada prop de la mar, entre les desembocadures de les rieres de la Trencada i dels Ginjolers. L’existència de la ciutat de Rhode és testimoniada per les fonts clàssiques d’Escimne de Quios, autor grec del segle I aC, i d’Estrabó, autor grec que visqué entre el 63 aC i el 20 dC, les quals, probablement, provenen d’una altra font anterior: Èfor, geògraf grec del segle IV aC, l’obra del qual s’ha perdut. Segons aquestes fonts, Rhode va ser fundada per navegants de l’illa de Rodes abans de l’establiment de les Olimpíades, o sigui amb anterioritat al 776 aC, i molt de temps després aquesta ciutat caigué sota el domini o la influència dels foceus, que vers el 600 aC havien fundat Massàlia (Marsella) i Empòrion (Empúries). A més, hi havia la confirmació de la numismàtica: Rhode havia encunyat moneda d’argent, als segles IV i III aC, anterior a les dracmes emporitanes, amb la inscripció grega Rhodeton i, al revers, una rosa tetrapètala, que simbolitza l’origen rodi de la població.

Si la tradició erudita havia identificat sempre, des del Renaixement, Rhode amb Roses, la confirmació arqueològica no ha estat aconseguida fins després del 1960. Les primeres excavacions dins el recinte de la Ciutadella foren realitzades el 1916 per Pere Bosch i Gimpera, però els únics materials grecs que s’hi trobaren foren fragments de ceràmica del mateix tipus que apareixen en la majoria de poblats indígenes de l’època. No és fins després del 1960 que hom obté el convenciment d’haver identificat l’emplaçament de l’antiga ciutat de fundació grega. Les excavacions foren dirigides per Miquel Oliva i Prat.

L’excavació de l’antiga ciutat de Rhode presenta, però, alguns problemes encara no resolts; l’establiment inicial, és a dir, l’origen rodi arcaic de Rhode no ha estat confirmat encara pels materials arqueològics, ja que els més antics no són anteriors a la meitat del segle VI aC i, en general, són d’una gran influència jònica i massaliota, amb característiques molt semblants als d’Empúries. El moment més florent de la ciutat, segons les excavacions realitzades, sembla que s’esdevingué en l’època hel·lenística, sobretot al segle III aC. Les dracmes encunyades a Rhode s’estenen des de la fi del segle IV a la fi del segle III, època que acusa un gran empobriment, i és quan se n'encunyen divisors de coure. Abans de l’arribada dels romans a Empúries, el 218 aC, Rhode ja era totalment integrada a l’esfera emporitana. Fins ara, les excavacions s’han realitzat en dos indrets, al barri hel·lenístic i en un gran edifici del romà tardà. El barri hel·lenístic, situat vora l’Hospital de la Ciutadella, ha evidenciat que la ciutat tenia planta hipodàmica i ha proporcionat una gran varietat de tipus ceràmics i les restes d’un forn de ceràmica hel·lenística de vernís negre, anomenada també campaniana, que es creia que eren d’importació. També s’hi ha descobert un motlle per a fabricar bustos femenins de terra cuita d’un tipus força comú a tota la Mediterrània, que s’oferien com a estatuetes votives als santuaris de Demèter i Coré.

Sobre els murs de la ciutat hel·lenística hi ha restes de parets i d’enterraments del romà tardà. A diferència d’Empúries, l’antiga Rhode tingué un moment de prosperitat durant el Baix Imperi. Als segles IV i V Roses és una ciutat pròspera que tingué una comunitat cristiana primitiva relacionada amb el nord d’Àfrica, com ho demostra la ceràmica cristiana de vernís rosat, la sigillata clara, d’aquella procedència i les imitacions locals que durarien fins al segle VI. En un edifici d’aquesta època baiximperial, a l’extrem meridional de la Ciutadella, s’ha descobert una important factoria de salar peix, de moment la primera coneguda a la costa del Principat, semblant a les del nord d’Àfrica i del País Valencià; sembla que era de salaó de tonyina i fou activa del segle IV al VI dC.

Altres jaciments

Dins el recinte de la Ciutadella també es va descobrir una gran necròpoli, amb sepultures de tipologia diversa, i restes de l’absis d’una església paleocristiana, o cella memoriae , sota l’absidiola de migdia de l’església romànica de Santa Maria. Els orígens de la necròpoli i de la seva capella se situen al segle IV, i perduren, almenys, fins al segle VII. De l’església, s’han recuperat diversos fragments de l’ara de marbre paleocristiana, del segle V. Al revers hi ha una inscripció del segle X que commemora la reconstrucció de l’església per ordre del comte Sunyer. Roses tingué seca en temps dels visigots: encunyà monedes d’or des de Leovigild fins a Àkhila II. Altres troballes, procedents de l’antiga ciutat de Roses, com un capitell cúbic, una base de tipus califal i fragments epigràfics, ja són clarament medievals.

Una mínima part de les restes trobades a la mar de Roses es guarda al Museu Arqueològic de Girona. A més, a Roses hi ha la important col·lecció de troballes submarines d’Esteve Guerra i Marès.

Al terme de Roses hi ha, a part les restes de l’antiga ciutat de Rhode, vestigis arqueològics de diversos jaciments d’època prehistòrica i històrica. Per ordre cronològic, esmentarem només els més importants o aquells la identificació dels quals és més versemblant. El cau de les Guilles proporcionà materials del Paleolític inferior fins a l’edat del ferro. Entre els megàlits hi ha el Llit de la Generala, cista rectangular situada vora el dolmen del Cap de l’Home, de planta trapezial, cosa que ha originat una certa confusió entre tots dos. També hi ha la cista de la Casa Cremada, la del pla de les Gates i la Tomba del General. El sepulcre de corredor de la Creu d’en Cobertella és un dels dòlmens més grans del país. La necròpoli del Puig Alt és un cementiri d’incineració que cal situar entre el bronze final i la primera edat del ferro. El poblat iberoromà de la Creu d’en Cobertella és emplaçat vora el dolmen homònim esmentat. En diversos llocs del terme, com al paratge de les Arenes o al sorral d’en Berta, s’hi troba ceràmica romana que podria correspondre a sengles vil·les. Al castell d’època visigòtica del Puig Rom, de planta ovalada, s’hi han efectuat campanyes d’excavació; segons l’arqueòleg Pere de Palol l’erecció d’aquest castrum , per la datació de les troballes —segona meitat del segle VII—, podria tenir relació amb la insurrecció del comte Pau durant el regnat de Vamba. Per llur tipologia, les restes medievals del Puig Alt, que corresponen a un edifici de tres naus capçades per una estança tripartida, podrien identificar-se amb les ruïnes de la cel·la monàstica de Sant Tomàs del Pení, documentada al segle X com a possessió de Sant Pere de Rodes, però devia tenir un origen força anterior. El castell d’en Bufalaranya és altmedieval. La seva planta és esquemàtica: una torre construïda amb aparell d’espiga envoltada d’un recinte murat que s’adapta als desnivells del terreny. Hi ha també les ruïnes medievals de la Casa Cremada. L’església del Sorral d’en Berta podria identificar-se amb la cel·la de Sant Cebrià de Pineda, que als segles IX i X fou objecte de litigi entre Sant Policarp de Rasès i Sant Pere de Rodes, o la de Sant Basili, esmentada en una carta de Martí l’Humà. L’església del Sorral d’en Berta era d’una nau capçada per un absis de planta de ferradura. Finalment, a la cova de les Ermites, a la península del cap de Norfeu, potser hi havia hagut vida eremítica; excavada a la roca, té un banc lateral a cada banda. Hi ha vestigis d’edificis altmedievals a la Farella, al pla de Seniqueda i prop de la riera de Queralbs al salt del Llop, al Fitor de Montjoi i a la vall de la Trencada o Penida.

Els castells i les torres

El castell de la Garriga s’alçava 1,5 km al NW de la vila, sobre el puig homònim; el feu construir o reconstruir al segle XIV Francesca de Vilamarí, mare de la reina Sibil·la de Fortià. A causa de la seva posició estratègica sobre la Ciutadella va ser fortificat i utilitzat als segles XVII i XVIII, i sembla que fins i tot al principi del XIX; el castell fou volat amb explosius.

Entre les torres de guaita i de defensa del terme es destaquen l’antic castell de la Guardiola, amb elements altmedievals i altres de posteriors, damunt la badia de Montjoi; la torre de Norfeu, de guaita, damunt l’impressionant cap del mateix nom, de planta circular i gran diàmetre, obra del segle XVI; la torre adossada a la masia de Montjoi de Baix; i la torre del Sastre prop de la Punta Falconera, cilíndrica (segle XVII), unida a la masia homònima. D’altra banda, cal destacar també el Mas Marès, pròxim a l anterior, que ha estat fortificat, i les edificacions següents: la torre de Can Figa (mas en ruïnes de la vall de Jóncols), la Torreta (prop del castell d’en Bufalaranya), la masia fortificada de Can Coll a la vall de la Trencada (segles XVII i XVIII) amb dues torres angulars i una garita i una capella dedicada a sant Sebastià.

Santa Margarida de Roses

L’antic monestir de monges benedictines de Santa Margarida de Roses, documentat des del segle XIII i fundat sobre una església que existia ja el 953, s’alçava entre la mar i els estanys, 1 km a ponent de la vila; degué desaparèixer quan fou unit al de Sant Daniel de Girona, i els seus vestigis es trobaven en un camp de conreu. Ha donat nom a una important urbanització, amb una zona de canals navegables, prop de la urbanització veïna d’Empuriabrava, situada ja dins el terme municipal de Castelló d’Empúries.

La història

El document més antic referent a l’església —després monestir— de Santa Maria de Roses és del 943, un precepte de Lluís d’Ultramar que reconeix al monestir de Sant Pere de Rodes la possessió d’aquesta església o cel·la (“Sanctae Mariae in Rotas cum adjacentis ”), que hagué de ser reconstruïda poc després segons una interessant inscripció gravada en 945-951 al revers d’un fragment d’ara paleocristiana. Aquesta cel·la monàstica assolí la independència el 960 i fou convertida en abadia benedictina sota la protecció de Gausfred, que el 976, amb el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, dotà el cenobi amb terres i el dret de pesca al seu litoral (en aquest document es parla d’un cenobi anterior —que anomena Magrigul — destruït per una ràtzia vinguda del sud en època carolíngia, que es trobava a la rodalia de Montjoi). Es consagrà una nova església durant el segle XI que correspon a la basílica, les restes de la qual encara es conserven.

El cenobi gaudí continuadament de la protecció dels comtes d’Empúries, i el 1079 ja es fa referència als habitants del lloc; la població arrecerada sota el monestir i dedicada als afers de la pesca augmentà al segle XII (l’abat controlava en aquesta època les muralles defensives; hi ha restes d’aquest primitiu recinte iniciat amb anterioritat a la basílica). El 1229 l’abat Ponç signà una concòrdia amb Hug IV sobre la jurisdicció criminal de la vila, i entre les possessions adquirides en aquesta època pel cenobi hi ha el priorat de Penardell (Pau), el castell de Siurana i el lloc de Tonyà (Garriga), i en depengué, almenys des del 1306, el priorat benedictí de Santa Maria del Camp (Garriguella).

El 1285, a la fi de la croada contra Catalunya, Felip l’Ardit s’apoderà de la vila fortificada de Roses. Des d’aleshores Roses mantingué la funció de plaça forta de gran valor estratègic en les guerres que assolaren el país.

Roses depengué de Castelló d’Empúries fins el 1402, que aconseguí de tenir un consell municipal independent. El desenvolupament es veié, però, frenat per la baixa demogràfica ocasionada per la Pesta Negra (1348) i els estralls dels aiguats del 1421. D’altra banda, la comunitat monàstica començà a decandir des del segle XV. Durant la guerra contra Joan II, les forces reialistes presidides per la reina i lloctinent general Joana Enríquez intentaren d’ocupar la vila el 1466, però fracassaren; Joan II pogué entrar fàcilment el 1472 i la feu centre de les operacions de la campanya contra els francesos que ocupaven encara el Rosselló.

La importància estratègica del port feu necessari al segle XVI renovar totalment les fortificacions de la vila, davant l’amenaça turca i les lluites amb els francesos. L’emperador Carles V ordenà construir la gran Ciutadella. S'hi treballava ja el 1543 sota la direcció de l’enginyer paduà Luigi Pizano, el mateix any que l’estol de Barba-rossa saquejà la vila de Roses, en la mateixa ràtzia que assolà Cadaqués i sobretot Palamós.

La decadència del monestir s’anà accentuant; el 1588, abandonat pels monjos a causa d’una epidèmia, fou saquejat i espoliat; per això fou incorporat el 1592 al monestir de Santa Maria d’Amer, i la comunitat de Roses fou regida des de llavors per un prior que en depenia.

La població fortificada i el port foren una presa cobejada en les grans guerres i els conflictes dels segles XVII i XVIII. A l’inici de la guerra dels Segadors els terços de Juan de Arce prengueren Roses en el seu sagnant camí des de Blanes (1640); el 1641 hi hagué un primer enfrontament entre les esquadres francesa i castellana en aigües de la badia, i el 1642 l’estol castellà s’endugué els terços de la Ciutadella, que fou presa el 1645 per l’exèrcit francès del comte d’Harcourt després d’un llarg setge. Fins el 1654 no pogué ser recuperada per les forces de Joan d’Àustria. En la guerra de la Lliga d’Augsburg, Roses tornà a ser assetjada i presa pel duc de Noailles. Durant la guerra de Successió sembla que Roses fou contrària (1705) a l’arxiduc Carles (el port fou fortificat el 1711), i el 1719 tornà a ser atacada pel duc de Berwick.

Fets luctuosos del segle XVIII, d’altra banda època de prosperitat, foren un temporal el 1741 que destruí part del raval, i una epidèmia en 1789-90. Durant la Guerra Gran (el 1792 els monjos havien abandonat definitivament el monestir), els francesos assetjaren novament la vila, i els generals Gravina i Izquierdo s’hagueren de retre el 1795. Aquesta darrera guerra comportà la destrucció del monestir i de tot l’interior de la Ciutadella, i l’abandó de la basílica, ja arruïnada. Encara durant la guerra del Francès les tropes franceses de Saint-Cyr assetjaren Roses, bombardejaren la plaça forta i la flota anglesa que era al port (1808) dominant la mar; la població capitulà (1808) i restà en poder francès fins el 1814, any en què Suchet, en abandonar la plaça, intentà de fer volar la fortalesa i el castell de la Trinitat, els quals restaren definitivament inutilitzats per a finalitats bèl·liques.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...