Sacerdot (1821), el 1828 fundà l’Istituto della Carità ( rosminià ) i el 1848 fou representant del Piemont davant Pius IX. Durament criticat en cercles catòlics —sobretot jesuítics i austríacs— tant pel caràcter filosòficament innovador de les seves doctrines com per la seva posició avançada en política, Rosmini veié incloses a l’Índex el 1849 les seves obres Delle cinque piaghe della Santa Chiesa i La costituzione secondo la giustizia soziale , de l’any anterior, bé que una comissió nomenada el 1857 per Pius IX decidí el 1854 a favor de l’ortodòxia doctrinal del filòsof. A la mort d’aquest, tanmateix, la polèmica ressorgí i el 1888 el Sant Ofici condemnà 40 proposicions extretes de les obres pòstumes de Rosmini; entre aquestes obres cal esmentar Teosofia (5 volums, 1859-74), Saggio storico-critico sulle categorie e la dialettica (1882) i Antropologia soprannaturale (3 volums, 1884). El 1966 el seu nom ha estat rehabilitat oficialment per l’Església. L’aportació central de Rosmini, en el seu intent d’oferir una nova fonamentació filosòfica de la teologia catòlica (mitjançant una veritable reinstauració de la philosophia perennis ), està en l’afirmació que la idea de l’ésser es troba en tot home d’una manera immediata, i que en ella es fonamenten tant tot coneixement científic com la mateixa vida moral. La doctrina rosminiana de l’ésser no significa, tanmateix, com és palès en l’obra Nuovo saggio sull’origine delle idee (1830), un ontologisme com el de V.Gioberti; més aviat hom n'hauria de parlar com d’un psicologisme ideològic.
Antonio Rosmini Serbati
© Fototeca.cat
Filòsof italià, més conegut per Rosmini.