Estudià arquitectura i filosofia i lletres abans de llicenciar-se en dret el 1942. Procedent del camp amateur, amb la col·laboració de Josep Escobar i Joaquim Muntañola, fundà la Compañía Española Internacional de Dibujo Animado (CEIDA), un petit estudi destinat a la producció de films publicitaris. Amb aquesta marca també rodà els curts A mal tiempo. . . , El faquir González en la Edad de Piedra, El faquir González en la selva (1946), i Deportes y figuras (Boxeo) (1946), sobre el boxador José Ferrer. A partir d’aquesta data inicià l’aprenentatge professional a CINESA com a guionista i ajudant de direcció de Juan de Orduña i Lluís Lucia, en una desena de llargs fins que el 1948 dirigí el drama castrense Doce horas de vida. També fou l’autor de l’argument de Noventa minutos (1949, Antonio del Amo); supervisà el rodatge de La honradez de la cerradura (1950, Luis Escobar) i realitzà 39 cartas de amor i Luna de sangre (1950), una adaptació de La familia de Alvareda, de Fernán Caballero. El realisme dramàtic que imprimí en Hay un camino a la derecha (1953) consolidà la seva reputació de director exigent, capaç de materialitzar el curt sobre el ballet El lago de los cisnes (1953) en relleu (3D) i Cinefotocolor o d’adaptar-se a qualsevol gènere, ja fos l’exaltació futbolística d’Once pares de botas (1953), el drama infantil Familia provisional (1955), la recreació dels baixos fons a Expreso de Andalucía (1956), les pinzellades costumistes de Històries de la Fira (Historias de la Feria) (1957) o el món del circ a Altas variedades (1959). Alguns dels seus millors films, sempre escrits amb la col·laboració amb Manuel Maria Saló, foren el policíac Los atracadores (1961), i Los Tarantos (1962), coproduït amb la seva firma Films R. B., que utilitzà a partir de llavors. Gràcies a una major permissivitat de la Censura pogué adaptar La dama de l’alba (La dama del alba, 1965), a partir de l’obra teatral d’Alejandro Casona, i El amor brujo (1967). També feu una adaptació lliure de La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua (1969-70) a partir de la novel·la Vent de grop, d’Aurora Bertrana, i amb el cantant Joan Manuel Serrat com a protagonista. A partir d’aquest treball, els seus films s’espaiaren, i després de rodar No encontré rosas para mi madre (1972) i La espada negra (1976), dirigí per a la televisió diversos episodis de "Cuentos y leyendas" (1974-76), "Curro Jiménez", "D’un temps, d’un país" i "Pantalla abierta" (1980), abans de retornar al cinema amb el policíac Crónica sentimental en rojo (1985).
Les seves pel·lícules Los Tarantos i El amor brujo foren nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Des de la seva retirada professional, participà en diverses associacions professionals. Cofundador (1986) i primer president del Col·legi de Directors de Catalunya, fou nomenat membre d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i rebé els premis Sant Jordi de Cinematografia 1961 al millor director espanyol, l’extraordinari de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya 1986, la Medalla d’Or al mèrit en belles arts 1994 del Govern espanyol i de l’Acadèmia de les Arts i de les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya 1996 i el Carles Duran 1998 del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya. Fou Creu de Sant Jordi (1999).
Bibliografia
BENPAR, C.: Rovira Beleta. El cine y el cineasta. Laertes, Barcelona 2000.
"Homenatge a Francesc Rovira Beleta", 27 Setmana Internacional de Cinema de Barcelona. SICB, Barcelona 17-23.6.1985, p. 18-46.[Catàleg.]
SAINZ ROFES, S.: El cine de Rovira Beleta, II Setmana Internacional del Film d’Eivissa 1990.
TORRELLA, J.: "Rovira Beleta, el meu catorzè director novell", Rodatges de postguerra a Barcelona. Un recorregut pels estudis de cinema. Fundació Institut del Cinema Català, Barcelona 1991, p. 163-166.