Iniciat molt jove en el periodisme, el seu primer article en català aparegué a La Justícia, setmanari republicà tarragoní. Anà a Barcelona a estudiar lleis, però hagué de retornar a Tarragona sense haver pogut acabar la carrera per dificultats econòmiques; hi fundà i dirigí el setmanari federal La Avanzada, fundà Joventut Federal, s’ocupà en feines administratives i feu conferències.
Estrenà i publicà el drama Vida nova (1904) i el 1905 guanyà el concurs de periodisme organitzat per El Poble Català, del qual fou redactor a partir de l’any següent. Especialitzat en política estrangera, aconseguí una àmplia audiència. Col·laborà en altres publicacions (La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, El Gall, Renaixement, Unió Catalanista, etc.) i contribuí a fundar la Societat Catalana d’Edicions (1911), on publicà la seva Història dels moviments nacionals. El 1914 se separà —juntament amb altres redactors d’El Poble Català— de la UFNR per disconformitat amb l’anomenat Pacte de Sant Gervasi.
Aquell mateix any fundà el setmanari La Nació i, cridat per Prat de la Riba, ocupà un càrrec a la secció de premsa de la Mancomunitat. El 1916 acabà la carrera d’advocat. Per aquesta època publicà nombrosos llibres, parlà en molts actes públics i col·laborà a La Veu de Catalunya i a La Publicitat. Tot i que una minva auditiva dificultava la seva actuació política, el 1922 fou un dels fundadors del partit d’Acció Catalana i aquest mateix any començà la publicació de la important Història nacional de Catalunya. El 1924 fundà, i dirigí fins el 1929, la Revista de Catalunya, de format i contingut europeus. Edità l’Anuari dels Catalans (1923-26).
Després de deixar, per divergències doctrinals, Acció Catalana, fundà (1927) el diari La Nau, que esdevindria òrgan del partit Acció Republicana de Catalunya, també fundat per ell. Fusionats els dos partits el 1931 per constituir Acció Catalana Republicana, aquesta no volgué pactar amb l’Esquerra Republicana de Catalunya i fou vençuda en les eleccions del 12 d’abril de 1931. L’any següent, atenent un prec als intel·lectuals de Francesc Macià, ingressà a l’Esquerra Republicana, a l’òrgan de la qual, La Humanitat, comentà durant més de sis anys l’actualitat política del país i la internacional, alhora que col·laborava a la Revista de Catalunya, Meridià i altres publicacions.
Fou elegit diputat al Parlament Català, del qual durant la guerra civil fou designat vicepresident i, a l’exili, president. El 1937 guanyà el premi Valentí Almirall atorgat al millor recull d’articles periodístics. El 31 de gener de 1939 entrà a França amb els seus familiars i visqué a Montpeller. Alliberada França, el president de la Generalitat, Josep Irla, li encarregà la constitució del Consell Assessor de la Generalitat i, tot seguit, formà part del govern. Des del 1946 visqué a Perpinyà. No deixà mai la seva tasca d’escriptor, i així, escriví milers d’articles amb un estil clar i precís, clàssic. Ha estat un dels més il·lustres teoritzadors —i divulgadors— de la causa nacional de Catalunya.
Entre les seves obres, ultra les ja esmentades, destaquen Debats sobre catalanisme (1915), Les valors ideals de la guerra (1916), El nacionalismo catalán (1917), Nacionalisme i federalisme (1917), Pau Claris (1922), Els grans catalans del Vuit-cents (1928), Teatre de la natura (1928), Els polítics catalans (1929), Defensa de la democràcia (1930), Catalunya i la República (1931), Resum d’història del catalanisme (1936), Valentí Almirall (1938), Quinze articles (1938), Els darrers dies de la Catalunya republicana (1940, 1976), La collita tardana, poemes (1947). />Publicà també un Diccionari català-castellà i castellà-català (1913), una Gramàtica catalana i un Llibre de lectura escolar.
Pòstumament, aparegueren Teatre de la ciutat (1963), Els corrents ideològics de la Renaixença Catalana (1966), Viatge a l’URSS (1968), Prat de la Riba (1968), Siluetes de catalans (1969) i 49 articles (1970).