Situació i presentació
El municipi de Rubí confronta al N amb els termes de Terrassa i Sant Quirze del Vallès; a llevant, seguint en una bona part el curs del torrent dels Alous, amb Sant Cugat del Vallès i, a ponent, pel torrent de Can Canyadell i el de Ca n’Esteper, termeneja amb Castellbisbal; en un petit sector, al NW, que coincideix en part amb el torrent de Can Pidelasserra, limita amb el terme d’Ullastrell. A migdia, per la riera de Rubí, el municipi confronta amb l’antiga quadra de Canals i amb la parròquia de Valldoreix, del municipi de Sant Cugat del Vallès. De la riera de Rubí són tributaris tots els cursos citats, més el Torrent Fondo o de Can Balasc i altres de menor entitat. La part septentrional és accidentada per les serres de les Martines (turó de l’Empalme, 389 m), de Can Carreres i de l’Oleguera, que separen les comarques del Vallès i del Baix Llobregat. La resta del terreny és trencada en terrasses de pendent suau, de lleugera inclinació que facilita els conreus (hi alternen les clapes del bosc amb les terres conreades). La cota més baixa del terme es localitza en uns conreus al final del torrent de Can Vilaroc, a l’interfluvi amb la riera de Rubí.
A part la vila de Rubí, cap de municipi, el terme comprèn diverses urbanitzacions, entre les quals destaquen els Avets, Can Jardí, Can Serrafossa, Can Ximelis i Castellnou, i diverses masies com Can Roig, Can Tàpies o Can Barceló. La principal via de comunicació és l’autopista C-16 entre Barcelona i Manresa, que passa pel sector NE del terme i enllaça amb l’antiga comarcal C-1413 de Molins de Rei a Caldes de Montbui. Hi ha altres carreteres locals com la que uneix Rubí amb Terrassa i Sant Cugat. A través de camins oberts per urbanitzacions és possible d’accedir directament al poble de Castellbisbal. Rubí és unit amb Barcelona per la línia ferroviària dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, ramal de Sant Cugat del Vallès a Terrassa i té estació a la vila. Una altra línia és la de RENFE del Papiol a Mollet, que té una estació al sector SE del terme, prop de la urbanització de Can Jardí.
La població
La migrada població (rubinencs o rubinesos), que en els segles XIV i XVI es mantenia per sobre dels 40 focs, passà el 1719 a 327 h i el 1842 a 1.816 h, fins a arribar a 4.400 h el 1900. La població anà augmentant fins l’any 1936, que s’arribà a 6.730 h. Aquesta xifra es mantingué amb lleugeres oscil·lacions fins el 1950, data a partir de la qual augmentà de nou fins a arribar a 9.907 h el 1960. La dècada del 1960 marcà l’inici d’un extraordinari augment demogràfic, provocat per l’arribada d’un contingent immigratori format per famílies senceres provinents, en gran mesura, d’Andalusia, atretes pel creixement en l’oferta de llocs de treball en la indústria. El 1970 se censaren 25.461 h, 35.915 h el 1975, 43.839 h el 1981 i 50.405 h el 1991. Al llarg de la dècada del 1990 el creixement de la població continuà essent notable, gràcies a l’establiment de gent de Barcelona, Sabadell i Terrassa en urbanitzacions que passen a convertir-se, cada vegada més, en primera residència. Així, el 1996 es registraren 54.085 h, el 2001, 60.303 h, el 2005 68.102 h i el 2006 70.006 h.
L’economia
Antigament l’economia de la població es basava només en l’agricultura, particularment en el conreu de la vinya (havien tingut fama els vins de Rubí). Durant les darreres dècades del segle XX, les terres llaurades eren ocupades principalment per cereals (civada), farratge (alfals) i conreus industrials. Pel que fa a la ramaderia, destaca la cria de bestiar oví, boví i de conills. A la primeria del segle XIX, ran de la riera, a la verneda del Carreres es va instal·lar la primera fàbrica tèxtil moguda per rodes hidràuliques; dedicada a rentar i filar llana, fou coneguda popularment amb el nom de la Llana. Més tard, la industrialització prosseguí amb la instal·lació d’una altra fàbrica tèxtil, Ca n’Alsamora, anomenada també Vapor Vell, i la Pelleria. Posteriorment se n’hi instal·laren d’altres. Les fàbriques tèxtils de Rubí s’acreditaren per un tipus de vellut molt apreciat, conegut precisament com a vellut de Rubí. Les inundacions de l’any 1962 arrasaren moltes hectàrees de conreu i d’horta. A partir d’aleshores canvià substancialment l’economia del municipi, que passà a ser essencialment industrial, mentre que l’agricultura esdevenia una activitat en recessió; les terres de banda i banda de la riera de Rubí foren progressivament ocupades per instal·lacions industrials. Modernament, la indústria, tot i ser l’activitat econòmica més important, comença a acusar un lent descens en el nombre d’ocupats, a causa l’auge del sector dels serveis. Rubí compta amb nombroses empreses distribuïdes en diversos polígons industrials com el de Can Jardí, Ca n’Alsamora, Can Rosers, el Molí de la Bastida, Cova-solera, Can Genís o Can Sant Joan, entre d’altres. El sector tèxtil, que hi tenia tradició, és en retrocés. La crisi iniciada en els primers anys de la dècada del 1970 (que afectà sobretot els sectors de la confecció, la fusta, el suro, els mobles, el cuir, el calçat, el tèxtil, la maquinària i el material elèctric) va fer que la indústria es diversifiqués. D’un temps ençà els sectors més dinàmics han estat el sector de mecànica i vehicles, la indústria química i els aparells i instruments de precisió, entre d’altres. Rubí celebra una fira anual d’artesania, a finals de juny, i la Rubifira, de caràcter multisectorial i biennal, el mes d’abril. El mercat setmanal es fa el dissabte. Respecte als serveis i equipaments, les necessitats sanitàries son satisfetes per diversos centres d’assitència primària (CAP), i l’oferta bàsica d’ensenyament es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius de grau mitjà i superior. També funciona un centre de la Universitat Oberta de Catalunya. A més, hi ha una escola d’art i una escola municipal de música. Cal esmentar les instal·lacions del Club de Golf Sant Joan, situat a llevant del terme. Rubí disposa de diversos tipus d’allotjaments (hotels i pensions).
La vila de Rubí
Morfologia urbana
La vila de Rubí (123 m d’altitud) és emplaçada a la riba esquerra de la riera, davant el castell. El nucli antic és centrat per l’església parroquial de Sant Pere, documentada el 986, i a partir del 1043 com a parròquia. Fou reformada i ampliada el 1884 per l’arquitecte Antoni Casademunt. De l’església romànica es conserva, només, la façana de ponent, amb arcuacions llombardes a la part superior i una porta, més tardana, amb arquivolta decorada, com els capitells de les seves columnes, amb ornamentació floral. Sobre la porta, al capdamunt de la façana, hi ha una finestra geminada romànica, amb un doble capitell amb decoració preromànica sostingut per una columneta de marbre blanc amb estries helicoidals. Al costat de migdia de la façana s’aixeca una robusta torre campanar, de planta quadrada. Entorn de l’església parroquial, de la rectoria i dels masos més propers sorgiren durant els segles XV i XVI els barris de la Sagrera i del Pedró. El 1894 la reina Maria Cristina atorgà a Rubí el títol de vila. Entre els altres edificis d’interès de la població es destaca el Mercat Vell, que ha estat convertit en una sala d’exposicions i conferències, i el Celler Cooperatiu, d’estil modernista, que fou fundat el 1920 per Pere Pi, quan la producció vinícola de Rubí era al seu apogeu. A partir de la dècada del 1960, es començaren a formar barris perifèrics que acollien el gran contingent immigratori atret per l’eufòria industrial. És el cas de barris com el del Vint-i-cinc de Setembre, on hi ha la parròquia de Sant Pau, juntament amb el de les Torres (amb la parròquia de Santa Maria) ambdós situats a migdia, Can Xercavins a ponent, o el de Ca n’Oriol, al NE. En aquest darrer barri hi ha el parc de Ca n’Oriol, gran espai verd on hi ha la masia que li ha donat nom i que ha estat declarada Patrimoni Historicoartístic de Rubí.
La cultura i el folklore
Entre els equipaments culturals de la vila, cal esmentar un casal parroquial que es construí el 1922 i es remodelà el 1983. L’antiga fàbrica Pich Aguilera (1920) es convertí en un complex cultural el 1989. La masia de Ca n’Oriol ha esdevingut un equipament dedicat especialment a tasques socials i educatives que dona continuïtat a l’obra social inicialment portada a terme pel Casal de Sant Josep Oriol. Es destaca també el Casal Popular, que depèn de la parròquia de Sant Pere, creador i punt de partida de diverses empreses culturals, com el Museu de Rubí, fundat el 1924, el Foment de la Sardana, fundat el 1927, i l’Esbart Dansaire de Rubí, fundat l’any 1923, que és una de les agrupacions folklòriques de més prestigi de Catalunya, coneguda internacionalment. El llegat del Museu de Rubí, en funcionament fins el 1989, ha estat recuperat per un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, el Castell de Rubí, convertit en Ecomuseu Urbà. És un lloc de preservació del patrimoni històric i humà de la ciutat. Rubí també compta amb un arxiu, l’Arxiu Municipal de Rubí que conserva documents des del segle XVIII. Quant a folklore, pels volts de Nadal cal destacar la celebració del mercat de Santa Llúcia, i a final de gener té lloc la festa de Sant Antoni Abat. Rubí celebra la festa major per Sant Pere, patró de la vila, a finals de juny. A la Segona Pasqua se celebra la festa dels Xatos amb el tradicional romiatge a l’ermita de Sant Muç, que ja apareix documentat el 1602. El darrer cap de setmana d’agost o el primer de setembre s’escau la festa de Sant Roc, convertida en la segona festa major de Rubí.
Altres indrets del terme
Dins el municipi de Rubí hi ha l’antiga església de Sant Genís de Rubí, a ponent de la vila, prop de Can Casanoves. Documentada des del 1080, actualment és arruïnada. Hi havia un retaule del 1585. El santuari de Sant Muç és situat al NW de Rubí, en una vall tributària de la riera de Rubí. Fou construït el 1307 i reformat, en la seva major part, el 1766. Hi ha un porxo davant la façana. Aquest santuari gaudí d’una gran popularitat des de la fi del segle XVIII per la devoció de la colla d’Els Xatos de Sant Muç, que es desplaçava des del Raval de Barcelona i en la qual participaven veïns dels pobles del Pla de Barcelona. Acudien a Sant Muç el dilluns de la segona Pasqua i hi celebraven una missa solemne i un dinar, tradició que encara es manté. Tot i ésser molt properes a Rubí, les esglésies de Sant Feliuet de Vilamilans i de Sant Llorenç de Fontcalçada pertanyen als termes de Sant Quirze del Vallès i de Sant Cugat, respectivament. De les masies importants que encara es conserven cal esmentar Can Xercavins, Can Pi de Vilaroc, Can Vallhonrat, masia del segle XVIII, Can Ramoneda, Can Balasc, Can Roig, Can Carreres, la Bastida i Can Corbera. Algunes de les urbanitzacions més importants del terme són Can Castellnou, Vallès Parc, Can Solà, Can Muç, els Avets, Can Barceló, Can Serrafossa o Can Bosc. Al subsol de la vila de Rubí s’han trobat restes ibèriques i romanes, entre les quals es destaca un pedró amb una inscripció ibèrica, que es conserva al Museu Arqueològic de Barcelona i, també, un llarg testimoni numismàtic que va des del segle III aC fins a mitjan segle V dC. En el pati del castell es van trobar quatre sitges datades del segle I aC i murs i restes de ceràmica del segle IV, d’origen grec.
La història
Deixant a part els precedents antics de Rubí, que després es descriuran, l’origen medieval de la població és documentat en el castell de Rubí (castro Riorubeo) i en l’església de Sant Pere de Rubí, ambdós documentats el 986. El topònim de Rubí deriva de Rivum Rubeum, ‘Riu Roig’. El castell de Rubí era del domini dels comtes de Barcelona, que hi tenien un veguer o castlà. El 1017 el veguer nomenat pels comtes era Sunifred de Riurubí. El 1063 Bernat Amat de Rubí era feudatari dels Claramunt pels castells d’Arraona i de Catllús; els Claramunt posseïren també el domini útil del castell de Rubí. Després tingueren el castell els Torrelles, un dels quals, Ramon de Torrelles, fou conseller i cambrer del rei Martí l’Humà. El 1386 els habitants de Rubí es redimiren dels mals usos per compra als senyors alodials. Al cap de poc el rei alienà la jurisdicció civil i criminal de Rubí a Joan de Togores, que fou redimida, també, pels rubinencs, que retornaren de nou la jurisdicció a la corona. Sembla que fou Ramon de Torrelles qui vengué el domini útil del castell de Rubí als Sentmenat, dels quals passà als Oms, barons de Santa Pau. El 1223 Jaume I autoritzà a Berenguer de Rubí la construcció d’una domus o casa forta en la qual poder-se defensar dels enemics. Hom ha identificat aquesta construcció amb el castell de Rubí, situat a la vora dreta de la riera, ja que sembla que anteriorment el castell era emplaçat en un altre indret proper. El castell conserva la façana amb finestres geminades gòtiques i, en una façana lateral, hom pot veure uns grans arcs gòtics tapiats. La propietat del castell fou adquirida el 1835 per la família Moya, de la qual passà al marquès de Santa Maria de Barberà, que la va vendre a un industrial terrassenc. Remodelat mitjançant el treball d’una escola taller, el castell acull avui l’anomenat Ecomuseu Urbà, que exposa la col·lecció de l’antic Museu de Rubí.