Vida i obra
Fill d’un dels principals impulsors de la Renaixença, Joaquim Rubió i Ors. La seva formació, a Barcelona, fou condicionada pel pensament catòlic i catalanista, de caràcter conservador, del seu pare. Acabà els estudis de batxillerat el 1871 al col·legi barceloní dirigit per Guillem Galabotti i es matriculà a les carreres de dret i de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on tingué per mestres Manuel Milà i Fontanals i Francesc Xavier Llorens i Barba. A mitjan 1876 es llicencià en filosofia i lletres i, el 1888, en dret.
El 1878 començà a donar classes a la Universitat de Barcelona. Durant els primers cursos impartí les assignatures d’història universal, història crítica d’Espanya, literatura grega i literatura llatina. Influenciat pels professors Bergnes de las Casas i Ramon Garriga, així com pel seu amic i condeixeble Marcelino Menéndez y Pelayo, cap a l’estudi de les literatures clàssiques, el 1878 es doctorà a Madrid amb l'Estudio crítico-bibliográfico sobre Anacreonte y la colección anacreóntica, y su influencia en la literatura antigua y moderna (1879). D’altra banda, Menéndez, arran de la publicació de la tesi, el posà en contacte amb autors colombians, com ara l’escriptor i polític de Bogotà Miguel Antonio Caro (president de la República de Colòmbia entre el 1894 i el 1898). Això permeté a Rubió, d’una banda, ocupar càrrecs diplomàtics (el 1893 esdevingué cònsol de l’Equador i, el 1895, de Colòmbia a Barcelona) i, de l’altra, col·laborar en publicacions periòdiques colombianes entre el 1887 i el 1894. Escriví cròniques i articles religiosos (i alguns de polítics i literaris) per a les publicacions La Defensa Católica, de Bogotà, i per a Colombia Cristiana; inclogué, igualment, notícies religioses entre els articles diversos que publicà en La Nación i en El Correo de las Aldeas, ambdós periòdics conservadors també de Bogotà; i, principalment, col·laborà en El Mensajero del Sagrado Corazón de Jesús (editat primer a Colòmbia i després a Barcelona).
Sota el mestratge de Milà i Fontanals, s’inclinà per l’estudi de la literatura espanyola i la literatura catalana, i, influït també pels estudis juvenils de Menéndez y Pelayo, inicià un diccionari de traductors catalans dels clàssics, que el portà a incorporar l’estudi de l’humanisme a Catalunya.
El 1880 fou nomenat auxiliar de la facultat de lletres de la Universitat de Barcelona i, el 1882, catedràtic supernumerari. Entre el 1882 i el 1884, ocupà interinament la càtedra de literatura general i espanyola de Milà i Fontanals. El 28 de febrer de 1885 obtingué la càtedra de literatura general i espanyola a la Universitat d’Oviedo, la qual li permeté d’optar a la càtedra de la UB de Milà i Fontanals, mort l’any anterior. L’obtingué el 22 de maig de 1885 i l’ocupà (posteriorment transformada en càtedra de llengua i literatura espanyoles) fins a la seva jubilació, el 1928.
El 1904 inicià la seva docència de literatura catalana als Estudis Universitaris Catalans, on consolidà una escola d’estudis històrics i literaris continuadora de la tradició de Milà i Fontanals.
Com bona part dels homes de la Renaixença, el seu catalanisme és moderat, conservador i, essencialment, literari. Rubió no s’afilià a cap partit ni s’involucrà en la vida política del país, però la seva tendència catalanista s’intensificà a partir del 1891, en ser escollit president del Centre Excursionista de Catalunya. El 1906 fou vicepresident del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
El 1907 participà en la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, creat aquell any per Prat de la Riba, i en fou nomenat president. A l’IEC impulsà, amb Josep Pijoan, la gestació de la Biblioteca de Catalunya, inaugurada el 1914, concebuda com a biblioteca de conservació i per als estudis científics, especialment els humanístics. El 1911, en dividir-se l’IEC en tres seccions, passà a ser president de la Secció Historicoarqueològica, càrrec del qual dimití el 1915.
Fou també membre numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, president honorari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1925) —a la qual pertanyia des del 1882—; corresponent de l’Academia de la Historia de Madrid (1883) i membre de la “sección especial catalana” de la Real Academia Española (1927) i, des del 1930.
L’historiador
Dos temes d’estudi ocuparen la major part de la seva activitat: la dominació catalana a Grècia i la literatura catalana medieval. Per a tots els seus treballs històrics es basà en una metodologia —heretada de Milà i Fontanals— cada vegada més rigorosa, fonamentada en la reflexió, la recerca i la confrontació de dades, i en l’ús de totes les disciplines auxiliars que ajudessin a reconstruir, fins on fos possible, el període investigat.
Per a entendre les investigacions històriques que emprengué i impulsà cal tenir present la seva concepció de la historiografia literària catalana, basada en la distinció entre la història de la literatura catalana (l’estudi de les obres literàries escrites en català dins tots els territoris del domini lingüístic al llarg de la seva història) i la història literària de Catalunya (l’estudi del desenvolupament literari esdevingut al Principat en totes les llengües que s’hi han conreat històricament: llatí, provençal, àrab, hebreu, castellà i català).
Segons Rubió, no podia emprendre’s l’estudi de la literatura catalana sense fer, alhora, el de la història literària de Catalunya. A més, concebia la literatura —bo i seguint la teoria romàntica formulada per Herder i, alhora, els treballs historiogràfics de Gaston Paris— com una realitat nacional (amb un inequívoc rerefons ideològic) i com un tot orgànic; i creia que tan sols es podia arribar a comprendre-la, d’una banda, considerant-la en relació amb les altres literatures que l’havien condicionada —la qual cosa feia imprescindible l’estudi comparatiu a fi de destriar allò que en la literatura és espontani i, doncs, nacional, d’allò que és assimilat d’altres literatures—, i, d’altra banda, investigant el context cultural, social i polític, dins de cada època, de la nació que l’ha creada —per la qual cosa calia estudiar tots els documents que revelessin la cultura i la vida social i política en què foren engendrades les obres—. La concepció orgànica el duia a considerar la literatura com un organisme que es forma i que, amb avenços i retrocessos, es desenvolupa; i, així, amb terminologia biològica, resseguí els processos pels quals passà la vida literària a Catalunya abans que la literatura catalana es constituís com a nacional, i, a continuació, n’assenyalà els tres grans períodes (els quals, amb alguna variació, s’han mantingut vigents fins avui): el pròpiament nacional (segles XIII-XV), el de decadència (segle XVI - inici del segle XIX) i el de renaixença (a partir del 1833).
Els estudis sobre literatura catalana medieval
Quant a la faceta d’estudiós de les lletres, el seu catalanisme literari el va dur, dins la inicial dedicació als clàssics grecollatins, a interessar-se per l’estudi de la influència que exerciren en la literatura catalana. Per a Rubió, paral·lelament a la investigació bibliogràfica i a l’obra crítica, s’havia de fer la recerca d’arxiu, que a Catalunya obria unes perspectives més amples que en cap altre lloc d’Europa. La recerca arxivística li proporcionà una valuosa documentació per a la història de la literatura i de la cultura catalanes. Fruit d’una pacient tasca de recopilació de documents i dades sorgí el seu primer treball important en aquest àmbit: El Renacimiento clásico en la literatura catalana (1889), que va llegir en el seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona el 17 de juny de 1889. Aquest estudi està considerat la primera manifestació documentada i raonada de la presència del corrent humanista a Catalunya, continuat posteriorment en el treball Joan I humanista i el primer període de l’Humanisme català (1918). Aquestes dues obres encara són considerades com a fonamentals en el que es considera humanisme català.
La seva dedicació a la literatura catalana s’anà intensificant, fins al punt de projectar un Diccionari d’escriptors en llengua catalana, que no arribà a realitzar. Entre els seus estudis de cultura medieval també destaquen: Notes sobre la ciència oriental a Catalunya en el XIVè segle (1909), La cultura catalana en el regnat de Pere III i Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana (1930).
Dedicà alguns treballs a l’època de la Renaixença —en concret sobre el seu pare, el seu mestre Milà i Fontanals, i el seu amic Costa i Llobera—. Completà i modificà la periodització de la literatura catalana proposada per Milà, abordà l'estudi de Ramon Llull, publicà treballs sobre les cròniques de Ramon Muntaner, Jaume I i Pere el Cerimoniós —Estudi sobre l’elaboració de la Crònica de Pere el Ceremoniós (1910)— i les novel·les Curial e Güelfa, que edità per primera vegada (1901), i Tirant lo Blanch (1907).
Des de la seva càtedra dels Estudis Universitaris Catalans fomentà en els seus deixebles l’entusiasme per aquesta mena de recerques i formà una escola que forní notables col·laboradors a l’Institut d’Estudis Catalans. Ajudat per aquests deixebles, publicà els dos volums de Documents per la història de la cultura catalana mig-eval (1908 i 1921, reed. el 2000), instrument per a l’estudi de la literatura, en tant que fet històric, i, per això, inseparable de l’estudi de la cultura en totes les seves manifestacions. Està considerada una obra única, que tingué gran ressò dins i fora del nostre país,
També presentà els seus treballs en nombrosos discursos i en articles en els quals defensava la singularitat de la llengua catalana. Entre d’altres: Algunos de los caracteres que distinguen a la antigua literatura catalana; Discurso inaugural leído en la solemne apertura del curso académico de 1901 á 1902 (1901); i escriví el “Prólech” a Lo Gayter del Llobregat (Edició Políglota, vol. IV) (1902, V-LXIV).Deixà nombroses notes personals inèdites.
En els Estudis Universitaris Catalans, l’IEC i les seves publicacions trobà l’autonomia intel·lectual necessària per al creixement dels seus estudis catalans i, en el contacte directe amb col·legues i deixebles, consolidà i amplià una escola d’estudis històrics i literaris que, arrencant de Milà i Fontanals, ha tingut continuïtat fins als nostres dies, i que incloïa el seu fill Jordi Rubió i Balaguer.
Rubió ocupà la que fou la primera càtedra universitària de literatura catalana, per bé que no aconseguí que fos oficial, sinó “lliure”, inaugurada a la UB el 1897 gràcies a la iniciativa del rector, Manuel Duran i Bas. Rubió reprengué el tema dels «caràcters generals de la literatura catalana» (exposat uns quants anys abans al Centre Excursionista de Catalunya, del qual fou membre i president), objecte al seu torn del discurs inaugural del curs 1901-02 de la universitat (“Caracteres que distinguen a la antigua literatura catalana”, 1901), inspirat en el de Milà del 1865.
El 1901 Rubió havia publicat, a tall de programa per a la seva càtedra de literatura general i espanyola, un Sumario de la historia de la literatura española, amb un ampli apartat sobre la literatura catalana, el qual constitueix la primera esquematització sistemàtica de les lletres catalanes des dels orígens fins a l’inici del segle XIX. Amb tot, en prescindí per a les seves classes als EUC, conscient que la història de la literatura catalana «estava per fer encara» i que calia, primer de tot, «fer un veritable inventari detallat de la nostra gran herència literària, abans de donar per definitivament construïda aquesta ciència», com escrivia en la primera ressenya de la càtedra publicada en la revista Estudis Universitaris Catalans (gener-febrer del 1907, núm. 16). Rubió emprengué la confecció d’aquest gran inventari com una obra col·lectiva, en la qual involucrà els seus deixebles.
Per bé que de vida irregular, aquesta càtedra és el precedent de la que tingué des del 1904 als EUC, sorgits del Primer Congrés Universitari Català (1903), al marge de la universitat oficial.
En l’activitat d’aquesta càtedra dedicada a la història de les lletres catalanes, Rubió —inicialment amb la col·laboració de Jaume Massó i Torrents— anà posant els fonaments de la moderna historiografia literària catalana, al mateix temps que formava una autèntica escola d’historiadors (l’anomenada escola històrica, encetada per Milà): Ferran Valls i Taberner, Lluís Nicolau i d’Olwer, Ramon d’Alòs-Moner, Francesc Martorell, Ramon d’Abadal, Josep Maria Casacuberta, Marçal Olivar, Pere Bohigas, Ramon Aramon, Ferran Soldevila, etc., incloent-hi el seu propi fill i principal deixeble, Jordi Rubió i Balaguer, que ocupà la càtedra el 1925, per bé que hi feia classes eventualment des del 1911.
Els estudis sobre Grècia
El seu interès per Grècia se li despertà també ben aviat, quan, al final del 1879, descobrí el llibre Els catalans a l’Orient, de l’historiador Epaminondes Stamatiadis. Només pocs mesos després pronuncià una conferència sobre el tema a l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques. El 1883 havia fet els primers treballs importants sobre les relacions grecocatalanes medievals, que el portaren a l’estudi del grec modern i a establir relacions amb estudiosos grecs i formà part de diverses corporacions científiques gregues (visibles a l’Epistolari grec, començat a recopilar el 2006) i que són l’origen d’una llarga dedicació a establir les causes i els resultats d’una intervenció militar i administrativa de la Catalunya medieval a Grècia, tenint en compte el punt de vista dels cronistes medievals catalans i bizantins,
El 1886 publicà una monografia que el donà a conèixer en cercles acadèmics internacionals: Los navarros en Grecia y el Ducado catalán de Atenas en la época de su invasión. A partir d’aquí s’anaren succeint els treballs, amb la intenció, a l’últim no realitzada, d’arribar a redactar la història completa de les gestes catalanes a Grècia (cosa que acomplí més endavant l’historiador nord-americà Kenneth M. Setton, el qual reconegué el deute amb la tasca de Rubió).
Entre els més de cinquanta títols destaquen La espedición y dominación de los catalanes en Oriente juzgadas por los griegos (1883, publicada el 1887), La llengua catalana a Grècia (1906), dins Primer Congrés Internacional de la llengua catalana (1908); La Acrópolis de Atenas en la época catalana (1908), “Els castells catalans de la Grècia continental”, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans (1908); Els governs de Matheu de Moncada i Roger de Llúria en la Grècia catalana (1359-1370) (1912), La Grècia catalana des de la mort de Frederic III fins la invasió navarresa (1377-1379) (1920), El record dels catalans en la tradició popular, històrica i literària de Grècia [1926] (1921); Paquimeres i Muntaner (1927) i “La població de la Grècia catalana en el XIVè segle”, dins Institut d’Estudis Catalans. Memòries de la Secció Historico-arqueològica (1933).
Les seves recerques de tema grec culminaren, finalment, amb la publicació pòstuma del Diplomatari de l’Orient Català (1301-1409). Col·lecció de documents per a la història de l’expedició catalana a Orient i dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1947, reed. el 2001) —en el qual hi ha transcrits 717 documents—, fruit d’un llarg i aprofundit escorcoll de biblioteques i arxius europeus, alguns visitats durant els seus viatges per Itàlia i Grècia. Fou, per cert, durant el seu primer viatge a Atenes, el 1895, que patí un despreniment de retina en un ull, el qual li comportà una disminució de la capacitat visual que el deixà quasi cec a la vellesa.
De l’interès per la Grècia medieval provingué, finalment, la seva atenció envers la literatura grega contemporània, de la qual traduí algunes obres al català i al castellà d’autors com Bikelas, Drosinis, Eftaliotis, Palamàs i Vizyenos. Entre altres la novel·la Lukís Laras, de Vikelas (1881), els poemes d’Anacreont, Safo i Heine, i diversos narradors grecs contemporanis, recollits a Novelas griegas. Traducidas directamente del original (1893). El conjunt dels seus treballs literaris i, sobretot, històrics en aquest àmbit motivà que el 1886 el govern grec el condecorés com a cavaller del Reial Orde del Salvador, ingressés a la Societat Filològica Paranassós i el 1903 fos nomenat cònsol general de Grècia.
Els estudis sobre literatura castellana
Feu estudis d’història de la literatura castellana (El sentimiento del honor en el teatro de Calderón, 1882; Consideracions sobre els llibres de cavalleria, 1907; Breves consideraciones sobre Luis de León como poeta lírico, 1928), sovint relacionats amb la funció docent immediata —Sumario de la historia de la literatura española (1901); Curso de 1902-1903. Lecciones de lengua y literatura española (1907); Programa de lengua y literatura españolas (1919, 1925-26)—, o fets des de la perspectiva de la història literària de Catalunya, com Impresiones sugeridas por el “Quijote” (1905), a la qual dedicà de manera creixent les seves recerques, que li permeteren incorporar temes de la història literària medieval de Catalunya als seus programes docents. No aconseguí, però, la introducció dels estudis oficials de literatura catalana a la universitat.
També escriví discursos sobre Fra Luis de León, Cervantes, Rubió i Ors, Milà i Fontanals —El Dr. M. Milá y Fontanals. Su época y su magisterio (1919)—, Menéndez y Pelayo —Discurso en elogio del Dr. D. Marcelino Menéndez Pelayo (1913)—, entre d'altres.
L’escriptor i articulista
Escriví en les principals publicacions periòdiques catalanes: La Renaixença, Lo Gai Saber, La Veu de Catalunya, Revista de Catalunya, Revista Catalana –creada per mossèn Jaume Collell i de la qual esdevingué director– i altres de caràcter religiós, com el Boletín de la Juventud Católica de Barcelona, El Criterio Católico, La Veu del Montserrat i La Tradició Catalana. Les seves col·laboracions eren gairebé sempre literàries (estudis, ressenyes, traduccions o fins i tot poemes propis), algunes de tema històric i algun article de defensa i reivindicació de la llengua, com ara el que publicà en la Revista Catalana amb el títol “Un cop d’ull sobre’l passat y present de la llengua catalana”. Aquest article és una mostra del seu catalanisme, que cal qualificar de moderat, conservador i, essencialment, literari (com el de bona part dels homes de la Renaixença), ja que Rubió no s’afilià a cap partit ni s’involucrà en la vida política del país. La seva tendència catalanista s’intensificà a partir del 1891, en ser escollit president del Centre Excursionista de Catalunya. El 1907, a més, esdevingué president de l’Institut d’Estudis Catalans, creat aquell any per Prat de la Riba, des del qual impulsà, amb Josep Pijoan, la gestació de la Biblioteca de Catalunya, inaugurada el 1914. El 1911, en dividir-se l’IEC en tres seccions, passà a ser president de la Secció Historicoarqueològica, càrrec del qual dimití el 1915. El 1889 entrà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou president (1890-92) i president honorari des del 1925.
Publicà un llibre de poemes, Records del Montnegre (1897), i alguns poemes solts.
Reflectí la preocupació per la situació de la llengua, que no havia de quedar relegada als usos poètics, a l’article “Un cop d’ull sobre el passat i el present de la llengua catalana” (Revista Catalana, I/III/IV-1889), article que és una mostra del seu catalanisme moderat, conservador i, essencialment, literari (com el de bona part dels homes de la Renaixença); al discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona del 1907 i al d’ingrés a la Real Academia Española (“Del nombre y de la unidad literaria de la lengua catalana”, 1930).
El llibre Estudios hispano-americanos 1889-1922 (1923) recull part de la col·laboració, a partir del 1889, en periòdics i revistes colombians, fruit de la seva relació amb personalitats de la cultura i la política, reflectida en l’Epistolario de Miguel Antonio Caro y otros colombianos con Joaquín Rubió y Ors y Antonio Rubió y Lluch (1982).
L’any 1936, per iniciativa dels seus deixebles, es publicaren tres volums miscel·lanis d’homenatge a la seva figura, editats per la revista Estudis Universitaris Catalans. El projecte, anunciat el 1926 per la Fundació Bernat Metge, d’aplegar les seves obres completes continua avui pendent de realització.
Bibliografia
- Ayensa, Eusebi: “Antoni Rubió i Lluch i el folklore grec”. BRABLB, XLIX, 2004, p. 473-485.
- Ayensa, Eusebi: “Antoni Rubió i Lluch i Dimítrios Vikelas. Una pàgina de filohel·lenisme”. El Contemporani, 31/32, 2005, p. 118- 124
- Balcells, Albert: Antoni Rubió i Lluch, historiador i primer president de l’Institut d’Estudis Catalans, IEC, Barcelona 2001.
- Guilleumas, Rosalia: La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch, Barcino, Barcelona 1957.
- Guzmán Esponda, Eduardo: “Revuelo epistolar”, dins GERMÁN ROMERO, Mario (ed.): Epistolario de Miguel Antonio Caro y otros colombianos con Joaquín Rubió y Ors y Antonio Rubió y Lluch. Bogotà, Instituto Caro y Cuervo, 1982, p. 13-65
- Malé i Pegueroles, Jordi: “Sobre la periodització en les històries generals de la literatura catalana”, Symposium in honorem prof. M. de Riquer, Universitat de Barcelona i Quaderns Crema, Barcelona 1984, p. 257-276.
- Malé i Pegueroles, Jordi: “Antoni Rubió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (I). La formació: catolicisme i catalanisme”, RC, (març del 2002), p. 55-82,
- Malé i Pegueroles, Jordi: “La literatura catalana a la Universitat. Esbós d’una història (I)”. Revista de Catalunya, 186, 2003, p. 41-63.
- Malé i Pegueroles, Jordi: “Història de les històries de la literatura catalana”, a OLLÉ, M.; PLA, R.; SUBIRANA, J. (coord.): L’estudi de la literatura catalana: ordre i cànon, Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona 2001, p. 1-53 (mòdul 2).
- Malé i Pegueroles, Jordi: “Antoni Rubió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (II). Defensa i reivindicació de la llengua (1880-1900)”, RC (abril del 2002), p. 107-128.
- Malé i Pegueroles, Jordi: “Antoni Rubió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (III). Primeres activitats literàries”, RC (maig del 2002), p. 99-122.
- Malé i Pegueroles, Jordi: “Antoni Rubió i Lluch, cap a una història i una literatura nacionals (IV). Iniciació a la literatura catalana (1877-1900)”, RC (juny del 2002), p. 85-107.
- Malé i Pegueroles, Jordi: “Antoni Rubió i Lluch: la literatura catalana a la universitat”, dins Malé, Jordi; Cabré, Rosa i Jufresa, Montserrat (ed.): Del Romanticisme al Noucentisme. Els grans mestres de la filologia catalana i la filologia clàssica a la Universitat de Barcelona. Barcelona, Universitat de Barcelona. 2004, p. 51-65
- Massot i Muntaner, Josep: Escriptors i erudits contemporanis. Sisena sèrie. Barcelona, PAM. 2006, p. 101-138.
- Massot i Muntaner, Josep: Escriptors i erudits contemporanis. Setena sèrie. Barcelona, PAM 2007, p. 130-140.
- Molas i Batllori, Joaquim : “Els estudis de literatura: L’escola històrica”, a d.a.: L’aportació de la universitat catalana a la ciència i a la cultura, L’Avenç, Barcelona 1981, p. 155-159.
- Molas i Batllori, Joaquim: “Sobre la periodització en les històries generals de la literatura catalana”, dins Symposium in honorem prof. M. de Riquer. Barcelona, Universitat de Barcelona / Quaderns Crema, 1986, p. 257-276.
- Molas i Batllori, Joaquim: “Presentació”, dins Rubió i Lluch, Antoni: Alguno de los caracteres que distinguen a la antigua literatura catalana. 1901. Barcelona, Universitat de Barcelona. 2001, p. 5-7
- Nicolau d’Olwer, Lluís: (1958), p. 29-66
- Nicolau d'Olwer, Lluís: “El mestre Rubió i Lluch”, Caliu. Records de mestres i amics, Selecta, Barcelona 19732, p. 31-71.
- Rubió i Balaguer, Jordi: “Els Cardona i les lletres”, Estudis de literatura catalana, PAM, Barcelona 1992, p. 88-93.
- Solà i Farrés, Eudald: Antoni Rubió i Lluch, bizantinista i grecista, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 1988.