Jacques Ruffié

Jacques Alphonse Ruffié
(Limós, Llenguadoc, 22 de novembre de 1922 — França, 1 de juliol de 2004)

Metge hematòleg i antropòleg francès d’origen català.

Durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial formà part de la resistència. Posteriorment cursà medicina a les universitats de Tolosa de Llenguadoc, Montpeller i París, i el 1953 obtingué el títol i, posteriorment, el doctorat en ciències.

Especialitzat en hematologia, cap al 1960 desenvolupà l’hemotipologia, mètode per a la identificació d’individus a partir de les característiques sanguínies, precedent de les proves d’ADN, de gran utilitat forense, policial i també per a l’estudi de la genealogia i el moviment de les poblacions.

Titular de la càtedra d’hematologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Tolosa (1965-72), posteriorment fou catedràtic d’antropologia física al Collège de France. Fou també director general del centre de transfusions de l’antiga régio Migdia-Pirineus (1961-72), director fundador del centre d’hemotipologia del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) a Tolosa (1962-78) i president del Centre National de Transfusion Sanguine (1984-85).

Publicà nombrosos treballs de la seva especialitat, a més de llibres més assagístics sobre antropologia, en particular sobre la interacció entre natura i cultura. Publicà, entre d’altres, Hémotypologie comparée et évolution immunologique (1966), Hématologie géographique (en col·laboració, 1972), Immunogénétique et génétique des populations (1973), De la biologie à la culture (1976), Histoire de la louve (1981), narració històrica d’àmbit català, Traité du vivant (1982), Les épidémies dans l’histoire de l’homme (coautor, 1984), Blood Groups in Primates (coautor, 1983), Le vivant et l’humain (1985), Le sexe et la mort (1986), The Population Alternative (1986), Naissance de la médecine prédictive (1993) i La transfusion sanguine (coautor, 1996).

El 1991 ingressà a l’Académie des Sciences de França. Rebé reconeixements per la seva tasca científica, entre d’altres el doctorat honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (1982) i altres universitats, i el premi de filosofia Cino Del Duca de l’Académie Française al conjunt de la seva obra (1987), i fou condecorat també per la seva participació en la resistència.