Cosí de Pablo Ruiz Picasso, s’establí a Catalunya cap al 1895, on aviat s’adaptà a la vida catalana i esdevingué un catalanista radical. El 1903 es llicencià en medicina i el 1905 es doctorà en psiquiatria a Bolonya. Col·laborà a El Poble Català, Papitu, etc. Les seves manifestacions intel·lectuals són complexes i ambigües a causa de la coexistència d’ascendents força heterogenis. Així, en contrast amb les connotacions noucentistes dels assaigs continguts a Del poeta civil i el cavaller (1908), publicà dos reculls de narracions d’esperit modernista com Contes d’un filòsof (1908), prologat per Joan Maragall, i Contes de glòria i d’infern, seguits dels diàlegs i màximes del Super-Crist (1911), en els quals conviuen la fantasia morbosa, la ironia i el to doctrinal. És autor també del relat de rerefons autobiogràfic Nieto de Carducci (1907), així com de nombrosos treballs de tema psiquiàtric i d’assaigs i tractats filosòfics tant en castellà com en català, amb títols com Genealogía de los símbolos (1905), Teoría del acto entusiasta (1906) o Llull maestro de definiciones (1906). La seva filosofia és força sincretista, fet que, agreujat per una acumulació el·líptica de referències, la fa força críptica. Fou director del manicomi de Salt i la seva figura, estrabul·lada i anticonvencional, fou la base del Jo! (Memòries d’un metge filòsof) (1925), de Prudenci Bertrana. En l’obra literària s’hi fa evident una clara empremta de Nietzsche i Schopenhauer. Entre els anys 1914 i 1931 residí fora del país, habitualment a Itàlia, però també en altres països europeus, així com a Egipte i Palestina. Publicà diverses obres en italià, en alemany i en francès, sobre temes de frenologia, filosofia i psicologia, entre d’altres, Fisiología del sueño (1900), Represión mental en Alemania (1933) i Vacunar es asesinar. Dejarse vacunar, suicidarse (1935). De nou a Catalunya, tornà a freqüentar ambients anarquistes i radicals. Les obres d’aquesta època, com El crim dels Reis Catòlics i la fi de la missió de Castella (1931) o Missatge a Macià (1931), totes de compromís polític i social, mostren tant el seu inconformisme irreductible com la dificultat per a expressar-se de manera intel·ligible. El 1939 s’exilià a França i el 1949 establí la seva residència a Biarritz.
.