i Joaquim Ruyra i Oms | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Joaquim Ruyra i Oms

Literatura
Joaquim Ruyra i Oms
© Arxiu Fototeca.cat
literatura lit
Escriptor.
Girona, Gironès, 27 de setembre de 1858 — Barcelona, Barcelonès, 15 de maig de 1939

Passà la seva infantesa a Blanes i diverses temporades a Arenys de Mar i, ultra cursar la carrera de dret, que no exercí, administrava les seves propietats rurals.

Format en la lectura dels clàssics —Homer, Cervantes, Shakespeare—, per la influència del seu company, el doctor Ramon Turró, escriví unes proses castellanes, però començà aviat a publicar només texts catalans: premis als jocs florals de Girona i de Barcelona i col·laboracions a La Renaixença , La Revista , La Il·lustració Catalana , L’Avi Munné , Recull , El Matí , etc. Conegué Verdaguer i fou amic de Josep Carner, Francesc Matheu i Junceda i féu famosa la seva tertúlia de Blanes. Es casà el 1889 amb Teresa de Llinàs, que mai no comprengué la vocació literària del marit i li fou un obstacle. Format dins el Modernisme, Ruyra, per raons morals i estètiques, rebutjà els aspectes naturalistes més sòrdids i, sense acabar mai cap novel·la ( La gent del Mas Aulet, fabulació ambiciosa, no passà dels primers capítols), esdevingué tanmateix un narrador saborós, artitzat i líric.

Per raons de salut passà molts hiverns (1889-1900) a les Canàries, on escriví per lleure. Es revelà amb Marines i boscatges (1903), ampliada i refosa sota el títol de Pinya de rosa (1920), que inclou Jacobé (1909), una narració punyent i romàntica. Girona i Blanes són els escenaris de les seves narracions, que combinen el verisme i la fantasia, tot aprofitant les vivències de la infantesa. Amb penetració psicològica analitza les ànimes primitives —dramàtiques o idíl·liques— dels pescadors o els pagesos, que retrata amb tant de realisme; fins transcriu les converses en el dialecte salat, que coneixia a fons. La parada (1919) és un aplec de narracions que confirma la seva línia d’escriptor molt personal, costumista d’una profunda fibra religiosa i humana, que recull l’agre de la terra i l’harmonia homèrica de la mar i només estilitzant-los en fa matèria literària. Entre flames (1928), fruit de la commoció que produí l’incendi de les Gavarres, on ell tenia bones propietats, dóna la mesura del seu franciscanisme i el seu humorisme ( El frare escalfallits ). Les seves proses han estat reeditades sovint i hom en publicà les Obres completes (1949).

Com a poeta fou, a més d’un bon versificador, hereu d’un simbolisme nòrdic i del popularisme verdaguerià. Publicà El País del Pler (1906), Fulles ventisses (1919) i La cobla (1931).

No tingué èxit en el teatre: Amor a prova de bomba , estrenada el 1902 i de to còmic; La Bona Nova (1927), drama religiós, i En Garet a l’enramada (representada el 1938, que és una adaptació d’una de les seves narracions).

Traduí obres d’Erckmann-Chatrian, Schmidt, Molière i Scribe.

Pertangué a l’Institut d’Estudis Catalans (1918) i fou un eficaç col·laborador de Fabra en l’arreplega de mots i en la discussió de problemes filològics, que, en part, publicà a la premsa sota el títol de Qüestions de llenguatge . Alhora fou un teòric literari: L’educació de la inventiva (1938). La seva figura, que esdevingué llegendària per la descurança en el vestir, fou respectada per les generacions noucentistes, que el consideraren un mestre, per raó de la seva contribució a la fixació de la llengua literària. Durant la guerra de 1936-39 fou espoliat dels seus béns i després homenatjat pels seus vuitanta anys. Llavors es perdé la seva biografia inacabada de Turró. Morí pel maig del 1939, en un moment difícil que no féu possible el més mínim ressò.

Col·laboració: 
AMS
Llegir més...