i Ruanda | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ruanda

Nom oficial deRepública de Ruanda, Nom oficial deRepublika y’u Rwanda (rw), Nom oficial deRépublique Rwandaise (fr)
Nom oficial deRepública de Ruanda, Nom oficial deRepublika y’u Rwanda (rw), Nom oficial deRépublique Rwandaise (fr)
Ruanda Paisatge del llac Kivu a Gisenyi
© Istockphoto
Estat de l’Àfrica centreoriental, limitat al N per Uganda, a l’E per Tanzània, al S per Burundi i a l’W per la República Democràtica del Congo; la capital és Kigali.
Població: 
11.272.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
26.379 km2

La geografia física

Situat a la regió dels Grans Llacs Africans, el país s’estén sobre un altiplà, a la dreta del llac Kivu, a una altitud mitjana de 1.500 a 2.000 m. És molt fracturat, amb elevacions abruptes sobre la depressió de la Rift Valley; assoleix la màxima altitud al Karisimbi (4.500 m), al N. El clima és subequatorial temperat per l’altitud (25,1°C pel gener, 26,5°C pel juliol, a Kigali). Les pluges són molt abundants (996 mm anuals), distribuïdes en dos períodes: setembre-desembre i febrer-maig. Tot el sector occidental forma part del llac Kivu, i l’oriental, del riu Kagera, on hi ha un gran parc natural (Kagera). El riu Ruzizi porta les aigües del llac Kivu al Tanganyika. Hi ha, encara, molts més llacs, formats a les zones altes de muntanya. La vegetació principal és de sabana. A muntanya hi ha selves i, més amunt, prats de caràcter afroalpí.

La geografia econòmica i l’economia

La base de l’economia és l’agricultura, que ocupa el 90% de la població activa i aporta el 40% del PIB (1995). La superfície conreada ocupa el 38% del total i és destinada als conreus comercials (cafè, primer producte d’exportació, te, cotó, tabac, soia, cincona, piretre), però la major part de la població viu de l’agricultura de subsistència (blat de moro, batates, cacauets, melca, mandioca, patates, mill, blat, llegums, plàtans i, com a conreus nous, arròs, canya de sucre i hortalisses). Hi ha bestiar boví, cabrú, oví i porcí. És notable la producció de fusta. És important l’extracció de tungstè, estany i cassiterita a la conca del llac Kivu, sota del qual hi ha les reserves de gas natural estimades com les més grans del món. D’aquest jaciment subaquàtic, però, amb prou feines hom n’havia iniciat l’explotació a mitjan anys noranta. Hom obté també columbita i tantalita, or i beril. L’electricitat procedeix gairebé exclusivament de centrals hidroelèctriques, bé que n’ha d’importar prop del 50% de la República Democràtica del Congo per a abastar el modestíssim consum. Amb la construcció de la central Ruzizi II hom preveu que Ruanda pugui exportar electricitat. La indústria ocupa només el 2% de la població activa, però contribueix amb un 15% del PIB a la renda nacional. La majoria d’indústries són d’elaboració de productes agrícoles. Els sectors principals són els de les begudes i el tabac i altres indústries variades: alimentària, tèxtil, sabó i derivats del plàstic, foneries d’estany, tungstè i ferro. Mancat de ferrocarrils, hi ha 14.565 km de carreteres (1995), només el 10% de les quals són asfaltades, i amb les quals el país es comunica amb els quatre estats veïns. La navegació no surt del llac Kivu, fronterer amb la República Democràtica del Congo. El primer port és Gisenyi, i l’aeroport principal, Kigali. El comerç exterior és molt deficitari. Ruanda exporta principalment cafè i te (84% del valor total el 1995) i pells i cuirs. Les importacions consten bàsicament d’aliments, béns d’equipament, productes semielaborats i combustibles. Els principals proveïdors són Bèlgica i Luxemburg, Kenya i França, i els clients Alemanya, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg. Com que la part més gran (90%) d’aquest comerç és realitzat pel port kenyata de Mombasa, unit a Ruanda per una carretera que travessa Uganda, una part de les exportacions són reexportades per Kenya. La balança de serveis, en regressió des dels anys noranta de resultes de les greus condicions polítiques, no arriba a eixugar el dèficit. La moneda oficial és el franc de Ruanda. Malgrat el moderat creixement del PNB durant el període 1980-90 (2,3% anual de mitjana), els enfrontaments armats i les seves seqüeles que es produïren al llarg de la dècada dels noranta enfonsaren l’economia: en 1990-95 el PNB retrocedí a un ritme mitjà anual del 12,8% i la renda per habitant se situà en 190 $ (1996), superior tan sols a uns quants estats africans (el Txad, la República Democràtica del Congo, Etiòpia, Malawi, Moçambic i Tanzània). D’altra banda, l’agricultura de subsistència, molt sovint practicada en condicions de sobreexplotació, es mostra clarament insuficient per a alimentar una població amb un fort ritme de creixement tot i la incidència en la demografia dels conflictes bèl·lics, els quals, d’altra banda, també han incidit negativament en la productivitat de les plantacions. De resultes d’aquesta situació, Ruanda és molt dependent de l’ajuda externa i de les directrius del FMI. Ruanda és membre de diversos organismes econòmics africans, entre els quals hi ha la Comunitat Econòmica dels Països dels Grans Llacs i el Mercat Comú de l’Àfrica Oriental i Meridional

La geografia humana i la societat

És un dels països africans amb una densitat de població més alta (293 h/km2 el 1997). Presenta un coeficient de creixement anual del 21‰ (1996). El 1994, les massacres perpetrades arran dels enfrontaments interètnics provocaren, directament o indirectament, prop d’un milió de morts i uns cinc milions de desplaçats. La població, majoritàriament rural (94% el 1991), és del grup d’ètnies ruanda, que comprèn els twa (1%), dedicats bàsicament a la cacera i a la recol·lecció, els hutus (80%) i els tutsis o batussis (19%). La religió majoritària és el catolicisme (65%), bé que els cultes animistes tradicionals s’hi mantenen actius (25%) i la minoria protestant és important (9%). Les llengües oficials són, el francès i el ruanda. Independent des del 1962, la inestabilitat causada per l’enfrontament crònic entre hutus i tutsis, que es disputen el predomini polític des dels anys anteriors a la descolonització, caracteritza la vida política de Ruanda. Després de la guerra civil de 1993-94, durant la qual fou deposat el govern, al juliol del 1994 fou establerta una Assemblea Nacional de Transició de 70 membres. El poder executiu és exercit pel president, assistit pel consell de ministres d’un govern designat. És membre de l’ONU, de l’OUA i de l’OCAM.

La història

Habitada per tribus twes pigmees, cap al segle X fou ocupada per tribus hutus de parla bantú i d’economia agrícola molt primitiva. Al segle XV arribaren els tutsis de raça camitoetiòpica i d’economia ramadera, els quals esclavitzaren els hutus. De primer formaren un gran regne, el qual més tard es fragmentà: Ruanda fou un dels regnes sorgits del primitiu. Els tutsis imposaren un sistema feudal perfectament jerarquitzat sota una monarquia hereditària que reunia exèrcits i imposava tributs. El 1858 J.H. Speke i R. Burton travessaren el país cercant les fonts del Nil. També fou explorat per D. Livingstone i per H.M. Stanley cap al 1871. Hi arribaren també exploradors alemanys i a la conferència de Berlín (1885) el país passà a jurisdicció alemanya, potestat que es feu efectiva el 1890. El 1916 tropes belgues ocuparen el país i el 1923 Ruanda passà sota mandat belga per encàrrec de la Societat de Nacions, juntament amb Urundi. La colonització belga es limità a afluixar l’estructura socioeconòmica tradicional, i mentre els missioners catòlics afalagaven el rei i els senyors feudals i convertien els hutus, l’administració belga afeblí el poder reial. L’aristocràcia tutsi es convertí també a partir del 1925. El 1946 l’ONU confirmà el fideïcomís belga. Els anys cinquanta els hutus començaren a organitzar-se políticament amb el suport belga, i el 1957 el Manifest rundi exigí igualtat de drets amb els tutsis. El 1959 morí el mwami Mutara III i la seva substitució per Kigeli V augmentà el sentiment antitutsi dels hutus, que temien un enfortiment dels tutsis. Poc després es revoltaren amb l’ajut belga. Després d’una sagnant guerra civil (1959-60), uns 150.000 tutsis s’hagueren de refugiar als països veïns. El 1960 se celebraren eleccions, àmpliament guanyades pels hutus. El Parti du Mouvement pour l’Emancipation Hutu i altres partits es decantaren per una república constitucional enfront de la tutsi Union Nationale Rwandaise. Hom creà un govern provisional presidit per Grégoire Kayibanda i proclamà la república el 28 de gener de 1961. Pel setembre del mateix any un referèndum rebutjà la monarquia i el primer de juliol de 1962 Bèlgica concedí la independència a Ruanda i a Burundi per separat. Una incursió tutsi el 1963 des de Burundi significà noves represàlies contra els tutsis ruandesos, molts dels quals emigraren a Uganda i Tanzània. Mentrestant el president Kayibanda menà una reforma agrària que convertí les pastures dels tutsis en conreus. El 1973 un cop d’estat enderrocà Kayibanda i donà el poder al general Juvénal Habyarimana, decidit a tallar els enfrontaments tribals. El 1975 Habyarimana creà el Mouvement Révolutionnaire National pour le Développement (MRND) i el 1978 hom aprovà per referèndum una nova constitució amb vista al restabliment del sistema parlamentari, però de fet el poder restà controlat per Habyarimana, el qual sufocà un intent de cop d’estat el 1980. La superpoblació agreujà els problemes polítics del país i les rivalitats ètniques entre hutus i tutsis El 1990 govern anuncià la introducció d’un sistema multipartidista. Aquest any l’organització armada Front Patriòtic Ruandès (FPR), dirigit per Alexis Kanyarwenge, atacà des d’Uganda el N del país i llançà el mes d’octubre una ofensiva armada contra la capital, que caigué en poder dels assaltants, en una gran majoria refugiats tutsi procedents d’Uganda. El 1991, el president hutu Juvenal Habyarimana aconseguí, gràcies al suport militar francès, vèncer l’ofensiva guerrillera del FPR. Malgrat tot, el 1993 Habyarimana es veié obligat a signar els acords d’Arusha amb l’FPR i amb l’oposició legal del Moviment Democràtic Ruandès (MDR). Els acords d’Arusha implicaren una pacificació supervisada pels cascs blaus de l’ONU i la formació d’un govern de coalició entre l’oficialista Moviment Revolucionari Nacional (MRN), l’FPR i l’MDR. Però l’atemptat contra Habyarimana d’abril del 1994 tornà a fer esclatar les tensions ètniques. Els paramilitars propers a l’MRN es llançaren a eliminar l’oposició tutsi, i els enfrontaments desembocaren en un genocidi contra els tutsis, que els cascs blaus observaren impotents. Aprofitant la situació de caos, l’FPR obtingué el control de la major part del territori; molts hutus, tement les represàlies dels tutsis, s’exiliaren al Zaire, Tanzània o Burundi. El mateix 1994 l’FPR establí un govern d’unitat nacional (dominat per la guerrilla tutsi), del qual fou exclòs l’MRN per les seves responsabilitats en el genocidi. La prioritat del nou govern fou la reconstrucció del país, objectiu que anà assolint gràcies als ajuts exteriors i a la bona coordinació de les autoritats. L’FPR intentà bloquejar el retorn dels exiliats, tement que els radicals hutus tornessin a les armes. Però els hutus fugits al Zaire hostilitzaven les tropes ruandeses des de les seves bases als camps de refugiats. Per això, el govern ruandès donà suport, el 1996, a la guerrilla zairesa dels banyamulengues, que aconseguí abatre l’exèrcit mobutista i forçà els refugiats a tornar a Ruanda. Al principi del 1997 el país encara estava immers en el conflicte congolès i el seu suport a les forces de Laurent Kabila. Quan al maig del 1997 Kabila aconseguí derrocar el dictador Mobutu Sese Seko, el joc d’aliances canvià i les pressions internacionals l’obligaren a desfer-se dels seus aliats ruandesos, especialment tutsis banyamulengues instal·lats al Kivu des de la guerra. Seguidament, les autoritats ruandeses s’abocaren en una nova intervenció militar, aquesta vegada contra Kabila. Aquest fet, juntament amb la ja crítica situació econòmica del país, i el retorn d’aproximadament un milió de refugiats (la majoria hutus) provocaren un problema important per a les finances públiques. Paral·lelament, des del juny del 1997 continuaren les detencions de personalitats de la política per a ser jutjats pel Tribunal Penal Internacional, i també els processos; al setembre del mateix any es condemnà a cadena perpètua l’ex-primer ministre interí Jean Kambanda, en la primera condemna de la història pel delicte de genocidi previst a la Carta de les Nacions Unides. El retorn del milicians insurgents entre els refugiats hutus comportà un nou perill per a l’estabilitat política, que el govern afrontà limitant les llibertats i donant cada cop més preponderància a l’Exèrcit Patriòtic Ruandès (APR). La derrota del maig del 1998 davant les forces de l’antic Zaire desembocà en una progressiva consolidació de les posicions a la regió del Kivu, i una nova ofensiva militar que s’inicià al maig del 1999. Tot i que aquest fet vulnerava les exigències de les institucions creditores internacionals, Ruanda continuà rebent els crèdits signats amb el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial al juny del 1998, fet que permeté evitar la fallida econòmica del país. Al març del 2000, el president Pasteur Bizimungu renuncià el seu càrrec. Li succeí Paul Kagamé, d’ètnia tutsi, sota el mandat del qual, continuaren les investigacions i els judicis a responsables de crims contra la humanitat perpetrats sobretot l’any 1994. A banda dels processos a imputats amb projecció a tot el país i internacional, com ara polítics, militars de graduació, dirigents eclesiàstics i periodistes, jutjats pel Tribunal Penal Internacional per a Ruanda instal·lat a Arusha (Tanzània), el govern instituí el 2001 uns tribunals d’àmbit local (gacaca) per tal de fer front a l’enorme quantitat de casos (uns 80.000 el 2003), que col·lapsaren les presons. Aquesta saturació obligà el 2003 a posar en marxa un pla d’alliberament gradual de convictes, la majoria dels quals havien confessat la participació en els genocidis de 1994. Al maig d’aquest any fou aprovada en referèndum una nova constitució que eliminava les referències a l’etnicitat i, en un intent també d’evitar els conflictes per aquest concepte, el 2006 fou aprovat un nou sistema de circumscripcions electorals. A l’agost i al setembre se celebraren les primeres eleccions presidencials i legislatives, respectivament, que donaren la victòria a Kagamé i al FPR per majoria absoluta, tot i que observadors de la UE denunciaren irregularitats. Al març del 2004 Kagamé rebutjà públicament les acusacions franceses que l’implicaven en l’assassinat del president Juvenal Habyarimana, acusacions que es repetiren de manera intermitent els anys següents, i a les quals el govern ruandès replicà finalment a l’agost del 2008 amb un informe que acusava una trentena d’oficials francesos d’implicació en les matances del 1994. El 2007 l’antic president Pasteur Bizimungu rebé el perdó presidencial. A l’octubre del 2002 Ruanda afirmà haver retirat totes les seves tropes de la República Democràtica del Congo, país amb el qual signà un tractat de pau el novembre de 2007. El 2004 desplegà tropes de pacificació a Dārfūr (Sudan). Després del conflicte bèl·lic dels anys noranta, Ruanda es trobava als primers anys del segle XXI encara en plena reconstrucció i depenia en gran mesura de les donacions internacionals. Al març del 2005 la principal guerrilla hutu anuncià que cessava la lluita armada. Al novembre del 2007 Ruanda signà un tractat de pau amb la República Democràtica del Congo. Al desembre del 2008, l’ONU acusà els governs d’ambdós estats de donar suport a la guerrilla tutsi que combatia els rebels hutus a la part oriental de la República Democràtica del Congo. D’altra banda, al setembre del 2008, el Front Patriòtic de Kagame obtingué 42 dels 53 escons en les eleccions, amb un 54% de presència femenina al parlament. En política internacional, les relacions amb França —molt deteriorades des del 2004, any en què un tribunal francès imputà Kagame en l’assassinat de l’expresident Juvenal Habuarima— milloraren amb l’arribada a la presidència francesa de Nicolas Sarkozy i el reconeixement del ministre d’afers estrangers, Bernard Kouchner, que França havia comès errors a Ruanda. Amb tot i això, a l’agost del 2008, el govern d’aquest país acusà França d’haver atiat en part els genocidis de mitjan anys noranta, i dos mesos després, fou aprovat impartir tot l’ensenyament en anglès en lloc de francès, com s’havia fet fins aleshores. A banda del conflicte diplomàtic amb França, el govern ruandès tingué problemes també amb les instàncies judicials de diversos estats europeus, bé perquè aquests es negaren a extradir presumptes implicats en els genocidis reclamats pel govern ruandès, bé perquè cursaren ordres de detenció de ciutadans de Ruanda. Al llarg d’aquests anys, els tribunals ruandesos i de les Nacions Unides continuaren els processos per crims contra la humanitat. Entre gairebé una trentena de sentències, el Tribunal Penal Internacional de l’ONU per a Ruanda condemnà, al desembre del 2008, l’excoronel ruandès Théoneste Bagosora, i al gener del 2009 un Tribunal de Kigali condemnà l’exministre de Justícia Agnes Ntamabyariro. Les eleccions presidencials del 9 d’agost del 2010 donaren la victòria de nou a Kagame, amb 93% dels vots, malgrat l’acusació de frau per part de l’oposició, els líders de la quals foren repetidament empresonats durant l’any electoral.

Des del 2001, l’economia cresqué moderament al voltant d’un 5% gràcies a la inversió estrangera, les exportacions de cafè, les remeses dels immigrants i l’increment del turisme. Ruanda, però, restava molt dependent dels ajuts exteriors.

Llegir més...