Situació i presentació
El municipi limita a septentrió amb el terme de Castellar del Vallès, amb el qual fan de límit, parcialment, el torrent de Ribatallada i el Ripoll, eix hidrogràfic principal que travessa el terme de NW a SE. També confronta a ponent amb el municipi de Terrassa, al SW amb el de Sant Quirze del Vallès i, en la part oriental, de N a S, amb els de Sentmenat, Polinyà i Santa Perpètua de Mogoda. A migdia termeneja amb Barberà, Badia i Cerdanyola. Sabadell comparteix amb Terrassa la capitalitat de la comarca del Vallès Occidental.
Hi ha dos tipus d’espais ben definits: els interfluvials i els que ocupen els diferents cursos d’aigua, torrents, afluents o subafluents del Ripoll. L’extensió més gran de la ciutat, és a dir, el que entenem per nucli urbà de Sabadell, se situa just a l’interfluvi de dos cursos fluvials: el Ripoll i el riu Sec. Aquesta àrea interfluvial, ocupada en l’actualitat per la ciutat, presentava originàriament unes característiques excepcionals com a espai urbanitzable, per causa de la seva configuració topogràfica i morfològica. L’interfluvi és format per una plataforma fluvial que no és sinó un antic horitzó de funcionament i sedimentació del Ripoll i que en constitueix la terrassa superior. Així, el principal eix hidrogràfic és el Ripoll, al qual desguassen els altres torrents que travessen el terme, com el riu Tort i el torrent de Can Quer o de Can Canyameres per l’esquerra i, per la dreta, el torrent de Ribatallada i el riu Sec.
Des del punt de vista orogràfic el terme de Sabadell presenta un relleu molt suau i, a excepció d’alguna zona de relleu més prominent com la serra d’en Camaró (225 m) i la serra de Sant Iscle (236 m), l’accident més notable és determinat tanmateix pel recorregut del mateix Ripoll, el qual en la seva evolució s’ha encaixat en els seus propis sediments (del Quaternari) i també en d’altres de més antics (del Miocè), i ha originat el típic relleu en terrasses de les proximitats del riu. Hi trobem tres nivells de terrasses, en l’inferior dels quals es desenvolupen (en una bona part) els horts del riu. A Sabadell, el desnivell existent del curs actual a la terrassa superior és d’uns 60 m. Veiem, doncs, com el modelat dels cursos fluvials té una marcada incidència com a factor condicionant del creixement urbanístic de la ciutat, i és per això que tant el Ripoll com el Riu Sec, o com la mateixa Riereta, afluent de l’anterior, han tingut en temps històrics i tenen en l’actualitat un paper important en aquest sentit. Essencialment, el curs del Ripoll constitueix la barrera o obstacle natural més insalvable urbanísticament. L’escassetat d’aigües que sempre ha patit el territori sabadellenc ha comportat una sèrie de suggeriments i d’iniciatives per resoldre la problemàtica, com la construcció, l’any 1895, del pantà de Ribatallada, l’aprofitament de les aigües del subsol mitjançant la seva elevació mecànica i, també, la utilització de les fonts del municipi.
El terme comprèn la ciutat de Sabadell, cap de municipi, els diferents barris que integra, la capella de Sant Nicolau, les antigues parròquies de Sant Vicenç de Jonqueres, Sant Pau de Riu-sec i Sant Julià d’Altura, i diverses masies. Pel que fa a les comunicacions, passen per Sabadell diverses carreteres que connecten la ciutat amb la resta de la comarca. Entre aquestes carreteres cal destacar la carretera N-150 de Terrassa a Sabadell, l’antiga comarcal C-1413 de Rubí a Sabadell i Caldes de Montbui, i les carreteres locals a Santa Perpètua de Mogoda, Castellar del Vallès i Matadepera. Una altra via important és l’autopista C-58, que travessa la part ponentina del terme i connecta Barcelona, Sabadell i Terrassa, on enllaça amb la C-16 (Eix del Llobregat). Pel que fa als ferrocarrils, trobem la línia de RENFE de Barcelona a Lleida per Manresa, que travessa la ciutat amb estació al nord, centre i sud. Hom també disposa dels Ferrocarrils de la Generalitat. Al SW de la ciutat de Sabadell, vora l’església de Sant Pau de Riu-sec i el terme de Sant Quirze del Vallès, hi ha les instal·lacions de l’Aeròdrom de Sabadell, creat el 1953 per la fusió de l’Aeroclub de Barcelona (antic Aeroclub de Catalunya, 1915) amb el de Sabadell (1931).
La població
A la meitat del segle XIV Sabadell tenia una població (sabadellencs) entorn de 800 h i era la tercera vila més poblada del Vallès després de Terrassa i Sant Cugat. La població, com a arreu de Catalunya, va minvar a causa de les pestes i la fam d’aquella època. El fogatjament del 1381 li assignà 167 focs, que disminuïren a 158 el 1553. El creixement significatiu es realitzà al segle XVIII seguint el procés històric general de Catalunya. L’any 1719 la població era de 1.145 h, i el 1787 augmentà a 2.236 h. L’etapa del final del segle XVIII i l’inici del XIX fou de gran trasbals per raó de la guerra contra França, la invasió napoleònica i la guerra dels Malcontents (1827). Al llarg del segle XIX el nombre d’habitants augmentà, especialment a partir de la segona meitat. L’any 1842 la població era de 2.000 h i s’incrementà a 13.945 h el 1857. Aquest creixement fou ocasionat en part per la gent que fugia de les guerres carlines i també per la immigració atreta pel treball industrial. Els anys de la febre d’or, entorn de 1870-85, foren d’expansió de la llaneria sabadellenca amb el consegüent increment de la immigració (14.889 h el 1872, 19.645 h el 1887 i 21.379 h el 1890). L’evolució demogràfica de Sabadell és un reflex de l’evolució industrial de la ciutat i, per tant, no és possible d’estudiar l’una sense tenir en compte l’altra. A principi del segle XX (1900) hi havia 23.294 h. Més de la meitat dels immigrants arribats aquells anys eren treballadors qualificats del tèxtil i jornalers industrials d’una provinença més àmplia que l’anterior, sobretot de València (especialment Alcoi) i Aragó. Fou l’etapa de consolidació de la indústria llanera amb la creació de grans vapors i la formació de l’eixample de la ciutat. Del 1900 al 1910 la població passà de 23.294 h a 28.125 h, amb un creixement força lent, si tenim en compte que l’any 1904 es va produir l’agregació a Sabadell del barri de la Creu Alta, que formava part del municipi veí de Sant Pere de Terrassa. L’increment de la producció industrial que provocà la Primera Guerra Mundial condicionà un creixement intens de la població, que arribà als 37.529 h el 1920. La Guerra Civil de 1936-39 originà un descens de la població, que passà de 50.037 h el 1935 a 47.831 h el 1940. Tot i l’intens treball de la indústria llanera durant la dècada del 1940, els baixos salaris i la falta d’habitatge limitaren el creixement demogràfic, que fou moderat, especialment durant la primera meitat del segle XX (59.494 h el 1950). Entre les dècades de 1950 i 1970 Sabadell experimentà un considerable creixement industrial basat en la llaneria, que arrossegà la metal·lúrgia i la construcció. En aquest període la població inicià una important corba ascendent. L’any 1960 s’arribà als 105.152 h (recordem que l’any 1959 s’havia agregat al municipi la Creu de Barberà) i l’any 1970, a 159.408 h. La població immigrada es concentrà als que llavors eren suburbis de la ciutat, com ara la Concòrdia, Ca n’Oriac, Can Rull, els costats del riu Ripoll (Torre-romeu, Can Puiggener) i fins i tot a l’altre costat del riu (Poblenou). Can Rull, que s’havia format abans de la Guerra Civil, es consolidà també com a suburbi d’immigració. Els barris d’Espronceda i posteriorment el d’Arraona-els Merinals, construïts amb pisos de l’Obra Sindical del Hogar, nasqueren arran de les greus inundacions del 1962. La majoria de barris eren, inicialment, d’autoconstrucció. Les actuacions oficials i privades es realitzaren al final de la dècada del 1950 i començament de la del 1960. La falta de planificació i dels serveis més elementals foren durant molts anys trets característics d’aquests suburbis. Durant la dècada del 1970 el creixement de la població fou més esmorteït, sobretot a la segona meitat. La crisi industrial i la inestabilitat originada per la transició política feu que l’any 1976 fos superior l’emigració a la immigració. Aquest saldo negatiu es mantingué fins el 1989. Així, doncs, si la població de l’any 1980 era de 190.183 h, el 1991 era de 189.404 h, havent arribat ja a un grau notable d’estabilitat. Durant tota la dècada del 1990 la població experimentà un lleu descens, assolint, l’any 2001, els 185.170 h. Els primers anys del segle XXI, però, la població tornà a créixer i el 2005 s’arribà a 196.971 h.
L’economia
El sector agrari (que tradicionalment perdé importància davant de la indústria tèxtil) experimenta un retrocés molt intens, amenaçat pel creixement de la ciutat i les dificultats generals del sector. Els cereals de secà, sobretot l’ordi i el blat, ocupen les superfícies més importants, seguits a continuació pel farratge i l’horta, que aprofita el riu Ripoll o altres rieres i tradicionalment ha estat un dels tipus d’agricultura intensiva més practicat a Sabadell. L’horta marginal, explotació familiar situada als marges dels rius, rieres, clavegueres o altres indrets, ha florit els darrers anys del segle XX amb el subsegüent perill de regs amb aigües contaminades. A partir de la dècada del 1980 la cria d’aviram disminuí notablement.
En els darrers anys del segle XX l’economia de la ciutat es veié transformada pel creixement del sector serveis i la crisi de la indústria tèxtil. La bona conjuntura de la indústria tèxtil de les dècades de 1950 i 1960 (a causa del creixement del nivell de vida de la població i a la reserva del mercat interior) tocà a la seva fi durant la dècada del 1970. Malgrat tot, l’activitat industrial, encara que s’ha vist superada en nombre d’actius pel sector dels serveis, manté un pes important en l’economia municipal. El sector llaner va ser un dels primers a experimentar la crisi i l’afrontà amb el Pla de reestructuració, que facilità l’eliminació d’empreses no competitives i la destrucció de la maquinària obsoleta. La crisi sotraguejà la concepció d’una indústria bàsicament fabril i prengueren tota la importància l’acabat i el disseny dels productes, com també la comercialització. La situació de la crisi del tèxtil quedà estabilitzada durant la dècada del 1980, tot i que l’organització del procés productiu es veié modificada en plegar moltes de les empreses. Posteriorment, la indústria llanera s’ha diversificat i abasta des d’alguna empresa que realitza tot el cicle llaner fins als teixidors auxiliars, anomenats drapaires. Així, part de la producció s’obté fora de les fàbriques, la comercialització ha experimentat un procés de concentració i l’ús de fibres artificials s’ha ampliat il·limitadament, i cada subsector llaner ha esdevingut pràcticament independent de la resta. El sector metal·lúrgic, que va néixer inicialment per satisfer les necessitats de la indústria llanera, va experimentar un creixement important durant la dècada del 1960. Efectivament, fou en aquesta data que s’instal·laren a Sabadell grans empreses amb aportació en alguns casos de capital estranger (Unitat Hermètica, Asea/Ces, etc) encara que l’estructura del sector quedà compensada per l’existència majoritària de mitjanes i petites empreses. La diversificació de l’estructura metal·lúrgica li va permetre adaptar-se a les noves demandes: el descens en la construcció de maquinària tèxtil es compensà amb l’increment de la construcció de maquinària i aparells elèctrics, a més de l’expansió d’alguns subsectors metàl·lics (estampació metàl·lica, matrius, etc). Els sectors metal·lúrgics més importants són els d’estampació i la construcció de matrius, el de la construcció de màquines i aparells elèctrics, i el de la construcció de màquines eina. Superada la crisi econòmica de la segona meitat de la dècada del 1970, el sector metal·lúrgic ocupa un lloc important. El sector de la construcció va experimentar un important creixement durant les dècades de 1950 i 1960. La crisi, però, colpí durament el sector, tant en el camp de l’habitatge com en el de l’edificació industrial. El moment culminant de la crisi es donà durant els anys 1978 i 1979. Els darrers anys del segle XX el sector es refeia gràcies a l’increment de l’habitatge promogut per l’administració local i la construcció de cases unifamiliars. Sabadell és una ciutat ben dotada comercialment pel que fa al nombre d’habitants que correspon a cada establiment. L’aparició de grans superfícies al llarg de l’autopista C-58, la creació de mercats als barris, de pàrquings al centre de la ciutat i la instal·lació d’una gran superfície comercial (el Corte Inglés) a l’Eix Macià, van presentar una modificació important en el sistema comercial de la comarca, basat fins aquell moment en el comerç tradicional de caràcter familiar. La població disposa de les parades del mercat central, reobert el 2004, el mercat de la Creu Alta i el mercat de Torre-romeu. Hom celebra mercat cada dia de la setmana, excepte el divendres. L’antic mercat de Sant Joan, inaugurat el 1950 i amb una forta activitat comercial durant les dècades de 1960 i 1970, tancà definitivament les seves instal·lacions el 1998. A més, hom celebra un gran mercat el diumenges a la zona de la Unitat Hermètica.
Sabadell ha tingut tradicionalment una forta activitat firaire, que en l’actualitat queda palesa en les nombroses fires que s’escauen al llarg de l’any i entre les quals podem destacar la Fira del Disc (1988), al març; a l’abril, la Fira-mercat del Vehicle d’Ocasió (2000), que té lloc al Saló de l’Automòbil del Vallès, la Fira de l’Habitatge del Vallès (1999), la Fira de la Jardineria (1984); la Fira del Cavall (2000), pel maig, consistent en exhibicions eqüestres, demostracions de doma, etc., la Mostra de Turisme de Sabadell (1992), la Fira de Sant Ponç (1985); la Fira de la Informàtica, i la Fira del Dibuix, pel juny; la Mostra d’Associacions i la Fira del Carrer Indústria (dins els actes de la festa major) pel setembre; a l’octubre hi ha la Mostra de Bolets (1990), la Fira de la Terrissa i de la Ceràmica (1985) i la Fira per als Nuvis i Cerimònia del Vallès (1996), que ofereix productes i serveis per a casaments i cerimònies; i pel novembre es fa la Fira del Llibre Vell i d’Ocasió (1983).
En el sector financer cal destacar el paper de dues entitats financeres locals. El Banc de Sabadell es constituí l’any 1881 i no obrí les portes fins un any després. El 1902 el banc va acceptar ser nomenat corresponsal del Banc d’Espanya a la ciutat. L’any 1976 obrí la primera oficina a Madrid, i també la de Reus i la de Girona i actualment és una de les primeres entitats bancàries de l’estat. La Caixa d’Estalvis de Sabadell es fundà l’any 1859. El 1941 obrí la primera sucursal a Montcada i Reixac. Des d’aleshores la seva expansió geogràfica ha estat continuada. La seva activitat es concentra sobretot a la Catalunya central, i és a Barcelona des del 1974. El 1991 es constituí la Fundació Caixa de Sabadell, destinada a gestionar les obres socials que li encomana la Caixa promotora. El sector dels serveis és el que demostra un major dinamisme i creixement dins el conjunt de l’economia sabadellenca. A començament de la dècada del 1990, rellevà la indústria com a principal sector d’activitat, amb més de la meitat de la població ocupada del terme. Gran part del desenvolupament sofert per aquest sector es deu a l’especialització en algunes activitats, com ara els serveis informàtics, i al predomini de les activitats comercials. Es poden distingir tres grans zones de serveis: l’avinguda de Matadepera al barri de Ca n’Oriac, al NE; la zona comercial del centre de la ciutat, i la Creu de Barberà, al SE.
Pel que fa als equipaments sanitaris, la població disposa de diversos centres d’atenció primària (CAP) i de l’hospital de la Corporació Sanitària del Parc Taulí. Quant a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius. Hi ha també centres d’ensenyament especialitzat (dansa, turisme, arts plàstiques, música), entre els quals destaca el Conservatori de Grau Mitjà de Música i l’Escola de Turisme del Vallès. L’ensenyament superior és representat per l’Escola Superior de Disseny (ESDI), l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials, l’Escola Universitària d’Informàtica, i un centre de suport de la Universitat Oberta de Catalunya. Entre els equipaments esportius cal esmentar l’estadi de futbol Nova Creu Alta i l’Aeròdrom de Sabadell, en el qual hom té la possibilitat de practicar l’aeromodelisme. Pel que fa al turisme, aquest està poc desenvolupat en el municipi, tot i que factors com la història de la ciutat i la rehabilitació de monuments i edificis fan atractiu Sabadell per al turisme cultural. Hom disposa d’oferta d’allotjament.
La ciutat de Sabadell
Morfologia urbana
La ciutat de Sabadell (186.467 h el 2005) és situada a 190 m d’altitud, en una terrassa a la dreta del Ripoll, allargada lleugerament de nord a sud. Durant molts anys, el creixement fou condicionat per les limitacions del seu terme, fins al punt que la població limitava al nord amb l’antic terme de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, que des de mitjan segle XVI pertanyia al municipi de Sant Pere de Terrassa.
Campanar barroc de l’església de Sant Feliu a Sabadell
© Fototeca.cat
L’any 1852 es va annexar a Sabadell l’agregat de Jonqueres i definitivament tot l’antic municipi l’any 1904, de la jurisdicció del qual depenia el barri de la Creu Alta. El 1877 obtingué la condició de ciutat. A les limitacions del terme, que coincidia aproximadament amb el que avui són els carrers de l’Escola Industrial, de les Valls i la via de Massagué, es devia una bona part de la discontinuïtat de la trama urbana entre el nucli central i l’eixample de ponent i del nord. La darrera de les annexions, l’any 1959, fou la del barri de la Creu de Barberà, a migdia, que pertanyia al municipi de Barberà del Vallès. Sabadell creixia, doncs, sempre entre fronteres, unes polítiques com les descrites, altres físiques com el barranc del Ripoll, d’uns 60 metres de desnivell, i, més modernament, les urbanes com el ferrocarril del Nord inaugurat el 1855 i eliminat posteriorment l’any 1973, i el cinturó suburbial. Sabadell és configurat de forma paral·lela al riu, seguint un eix quasi N-S, eixamplant-se cap al NW formant una figura semblant a la Y. Són eixos ordenadors la carretera de Barcelona i la de Matadepera (camí de Manresa), i la carretera de Terrassa n’és una branca secundària. Al mig de l’enforcadura es dreça la serra d’en Camaró. Sabadell, doncs, és format per les vies principals de comunicació (els antics camins) que s’obren pas als llocs més aptes orogràficament i que la ciutat ha respectat, amb excepcions. Naturalment aquestes excepcions sorgeixen modernament, ja que ni l’eixample de la segona meitat del segle XIX ni el del segon quart del segle XX, tot i les limitacions termenals, van posar en qüestió les lleis ancestrals dels establiments urbans. És a partir de la segona meitat del segle XX, com a conseqüència de la immigració, que Sabadell, com d’altres ciutats del cinturó industrial de Barcelona, acumula una forta demanda d’habitatges que el municipi no és en condicions d’oferir, per la manca de sòl urbanitzat i l’escassetat de recursos econòmics per afrontar-ho. L’especulació suburbial i la venda de parcel·les en terrenys mancats de serveis públics (àdhuc sense reunir les condicions físiques per a ésser edificats, com els situats als marges i a les proximitats del riu i de les rieres) condueix a un creixement extensiu i de baixa densitat format bàsicament per habitatges construïts pels mateixos habitants. Aquests nuclis suburbials sorgeixen en heretats o masos pròxims a Sabadell. A partir de l’existència d’un nucli medieval que s’havia format entorn de l’antic priorat de Sant Salvador d’Arraona, sobre l’encreuament dels camins de Barcelona a Manresa i de Molins de Rei a Granollers, de configuració radioconcèntrica, el creixement urbà de Sabadell fins a la fi del segle XIX es realitzà seguint uns guiatges de submissió al sistema parcel·lari. El planejament de Sabadell sempre ha anat a remolc del seu creixement.
L’explosió urbana generada per la revolució industrial portà Sabadell a ser una de les primeres ciutats (o encara vila, llavors) que, contemporàniament a Barcelona, va sentir la necessitat de planejar el seu creixement urbanístic. L’encàrrec formulat a Francesc Daniel i Molina, arquitecte provincial, no prosperà per oposició dels propietaris de terrenys. El Pla Molina, enllestit l’any 1864, va ser exposat públicament l’any 1866, i fou arraconat fins l’any 1871, que fou aprovat per un altre consistori municipal, però que romangué sense aplicació pràctica dels seus trets fonamentals, excepció feta del segon eixample de la Rambla, des del carrer de Cervantes-carrer de Bosch i Cardellach fins a la Gran Via. L’eixample del nord del nucli antic (via de Massagué, ronda de Zamenhof-ronda de Vilarrúbias i ronda de Ponent), com també del sud (avinguda de Barberà), és degut al Pla del 1886 de Miquel Pascual i Tintorer, el qual va recollir les propostes reguladores de la trama urbana de F. Daniel i Molina eliminant-ne el que era més conflictiu, com la reforma de la vila antiga. Pascual projectà l’obertura de dues vies principals ortogonals, una de nord a sud pel bell mig del centre històric i l’altra de llevant a ponent, enllaçant l’estació dels FFCC del Nord amb el baixador dels FFCC de la Generalitat a la plaça de Clavé; també dissenyà els xamfrans a semblança dels de Barcelona. El Pla del 1928 dels arquitectes Joaquim Manich i Josep Renom regula el creixement possible de tota la plana de Sabadell, fins i tot a les annexions procedents de l’antic terme de Sant Vicenç de Jonqueres (barri de la Creu Alta). Si en els traçats reguladors segueix les normes donades pels plans anteriors (prolonga la ronda de Ponent fins a la plaça d’Espanya i resol el lleuger desviament de la trama a la Creu Alta), en el camp de les propostes formals es destaca l’aparició del parc urbà entès com un recurs d’embelliment i acabat de la ciutat, aplicat als quatre punts cardinals, seguint una estratègia reestructuradora del model de la ciutat pròpia del segle XIX. Fins llavors la ciutat havia crescut de forma mixta, alternant la residència amb la indústria, els vapors (forma genuïna de concentració productiva al voltant de la força motriu) amb l’habitatge dels amos i amb les rengleres de cases, unifamiliars i amb eixides, ocupades per treballadors, que per analogia amb els barris obrers anglosaxons són anomenades cases angleses. Les normes d’urbanisme racionalista, que estableix la incompatibilitat entre les zones industrials i les d’hàbitat, foren introduïdes en el planejament de l’urbanisme de Sabadell pel Pla d’ordenació de 1962 de Gabriel Bracons, sobre un avantprojecte de l’arquitecte de la Diputació Provincial, Baldrich. Aquest pla del 1962 fou el primer que comprenia la totalitat del terme; redactat d’acord amb la Llei del sòl de 1958, fou terreny adobat per a les adulteracions pròpies de l’especulació de l’època franquista del Sabadell modern i massificat, dels barris ocupats per la immigració i de l’estratificació social. Els problemes referents a la vialitat, derivats de la poca permeabilitat de la trama, i a l’increment de la motorització, han estat sempre conflictius a Sabadell i han creat dificultats d’accessibilitat als centres terciaris, concentrats exclusivament en el centre urbà. Això obligà que, devers la dècada de 1970, hom es plantegés la remodelació del centre amb la intenció de modernitzar-lo, semblantment a la del 1946, que va transformar la plaça Major en passeig. Les dificultats de tota mena frenaren la proposta en bé de la conservació, tot i que algunes de les reformes foren recollides pel Pla del 1978. Els trets fonamentals d’aquest pla foren la recuperació de sòl lliure per a equipaments i la disminució de les zones d’edificació en recerca d’un equilibri urbanístic.
La ciutat és dividida administrativament en districtes, entre els quals hom destaca els barris de Ca n’Oriac, la Plana del Pintor, Sant Julià, Can Deu en el sector nord; el Poblenou i Torre-romeu, a l’est; la Creu de Barberà, al sud; Can Feu, a l’oest; Sant Oleguer, al centre i els barris de la Creu Alta, Can Puiggener, i Can Rull, entre d’altres. La distribució dels barris és centrípeta, ja que a Sabadell la formació de barris residencials benestants als afores (ciutat jardí) no s’ha produït (excepte l’intent de la urbanització de Castellarnau) i s’ha desenvolupat, en canvi, en poblacions veïnes com Bellaterra o Matadepera i fins i tot a Barcelona, on es traslladaren algunes famílies amb motiu de la guerra. El parc urbà més important de la ciutat és el Parc de Catalunya, tot i que també cal esmentar el Parc Taulí o el del Nord. La vida ciutadana i les activitats culturals, de lleure i de serveis es desenvolupen quasi exclusivament en el sector del centre, bàsicament en el centre històric de Sabadell, al voltant de la plaça de l’Ajuntament, del passeig de la plaça Major i del carrer de Manresa, de la Rambla i dels carrers afluents. No obstant això, els barris tenen una vida associativa rellevant, especialment els situats al nord i al sud, que han desenvolupat els seus propis centres d’animació i de comerç, amb un pes específic notable, com és el cas del sector del carrer de Francesc Layret, la Concòrdia i l’avinguda de Matadepera, en el punt de tangència de la Creu Alta amb Ca n’Oriac, com també és el cas de la Creu de Barberà, cruïlla del barri amb els de Campoamor, Espronceda i les Termes. Del seu passat rural, Sabadell conserva un gran nombre de masies, els noms d’alguns barris recents, que es formaren al redós d’antigues masies, i la Casa Duran (segles XVI-XVIII), reformada el 1965-68 per l’arquitecte G. Bracons i Singla. Del seu esperit emprenedor, conserva alguns molins del Ripoll, com el de Sant Oleguer (segle XVII), d’en Gall, de l’Amat, etc., tots fora d’ús i en mal estat de conservació. Un altre d’aquests molins, documentat al segle XII i amb reformes dels segles XVIII i XIX és el d’en Torrella.
De la revolució industrial, es mantenen alguns dels vapors en bon estat, com és el cas del Vapor Buxeda. Però el màxim exponent arquitectònic d’aquesta època són les cases de la burgesia com la Casa Turull, del 1812 i reformada el 1860 per Josep la Cueva, que és actualment la seu del Museu d’Art, la Casa Oliver, la Casa A. Casanovas (Museu d’Història), i la casa Ponsà (Arxiu Històric de Sabadell). Entre les destruccions originades per la febre constructora del final del franquisme cal esmentar la Casa Barata (abans de Joan Fontanet), edifici neoclàssic amb decoració pictòrica d’Espinalt. Altres construccions notables són: l’edifici de la Casa de la Ciutat, obra de Juli Batllevell, autor també de l’Hotel Suís (1903); el Teatre Principal, l’església dels claretians, obra d’Antoni Cellés (1836), l’església de la Puríssima Concepció, etc. Tot i la rellevància d’alguns d’aquests edificis conreats en el neoclassicisme i en l’eclecticisme, el conjunt monumental més valuós pertany al Modernisme, pel que fa a la qualitat, i al Noucentisme, pel que fa a la quantitat. Es destaquen les obres degudes a Jeroni Martorell: l’edifici de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1904-15) i el de l’antiga Escola Industrial (construïda entre el 1907 i el 1910, és l’actual centre cultural de la Caixa), l’església de Sant Agustí (Escoles Pies) de Bernadí Martorell (1924-32) i una bona part de l’obra de Josep Renom. Dins el camp de l’enginyeria cal citar, per la seva rellevància en el paisatge, les xemeneies i la Torre de l’Aigua, una de les primeres obres de formigó armat, realitzada en 1918 per Lluís Homs Moncusí i Francesc Izard i Bas. La finalitat del projecte era de constituir una reserva d’aigua i la de donar la pressió adequada a la xarxa distribuïdora. La Torre s’aixeca a la banda E de la ciutat, gairebé al cantell mateix de la riba del Ripoll, prop de la carretera de Caldes. Des del nivell pla d’entrada fins a dalt, sobre la bolla que corona la cúpula, té 50 m. Un altre dels edificis notables de la ciutat és l’església parroquial de Sant Feliu, obra que conserva l’absis, gòtic, del 1420 i el campanar barroc, del 1724, i que fou reformada el 1914 (havia estat cremada durant la Setmana Tràgica) en estil neogòtic per Enric Sagnier i Vilavecchia. Al Noucentisme es deu una bona part dels edificis bastits el segon quart del segle, entre els quals es destaquen les obres de Francesc de P. Nebot (avinguda de l’Onze de Setembre, 130; carrer de la Indústria, 22; la rambla de Sabadell, 67), de Lluís Bonet i Garí (església de la Santíssima Trinitat) i de Francesc Falguera (acabament de l’església de Sant Feliu i Casa del Capellà a la Salut); també pertany a aquest estil el monument a Sallarès i Pla, a la plaça del Dr. Robert, obra de l’escultor Josep Clarà, l’únic monument escultòric notable que hi ha a Sabadell, a part les minúscules fonts de la Rambla. Destaca, també, la construcció de la Torre Millenium (2003), a l’eix Macià, seu d’oficines i comerços.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
La capitalitat de Sabadell s’ha evidenciat també per la seva dinàmica cultural al llarg del temps. La ciutat ha donat un bon nombre de personatges il·lustres. Entre els pedagogs destaquen essencialment Narcisa Freixas i Cruells (1859-1926), que fou, també, compositora i Pau Vila i Dinarès (1881-1980), geògraf eminent, fundador de l’Escola Horaciana (1905), que contribuí a la renovació pedagògica a Catalunya i fou decisiva la seva aportació a la Divisió Territorial de Catalunya (1936) de la Generalitat. Integrants del nucli literari de Sabadell, Francesc Trabal (1899-1957) i Joan Oliver (1899-1986), ambdós escriptors col·laboraren a la fundació de les edicions “La Mirada”. Trabal fou director del Diari de Sabadell. A Xile, on morí exiliat, va crear l’Instituto Chileno-Catalán de Cultura. Oliver, fill d’una família d’industrials, es dedicà al periodisme i, fonamentalment, a la literatura. Poeta eminent, que signava sota el pseudònim de Pere Quart. Dels conreadors de les arts plàstiques es destaca Marià Burguès i Serra (1851-1935), ceramista; el pintor Joan Vila i Cinca (1856-1938), que esdevingué la figura patriarcal de la moderna escola sabadellenca i un dels fundadors de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell (1877). El seu fill, Antoni Vila Arrufat (1894-1989), pintor i gravador, fou catedràtic de gravat a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Joan Vila i Puig, nascut a Sant Quirze del Vallès (1890-1963), amplià estudis, pensionat per l’ajuntament de Sabadell, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Deixeble de Joan Vila i Cinca a Sabadell, la seva obra es basà en temes rurals, sovint, del Vallès. Deixeble també de Vila i Cinca, Rafael Durancamps (1891-1979) conreà un paisatge realista que li va valdre grans èxits de venda. La vida cultural i associativa de la ciutat és dinamitzada per diverses entitats i institucions.
L’entitat de més llarga trajectòria és l’Acadèmia de Belles Arts, que a més de dedicar-se a la tasca pedagògica de les arts plàstiques, va iniciar les excavacions arqueològiques que contribuïren a la creació del museu, i va tenir una part decisiva en la fundació de l’antiga Escola Industrial i d’Arts i Oficis. L’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont té com a objectiu la recerca i difusió de materials paleontològics, especialment vertebrats fòssils. El seu fundador fou el doctor Miquel Crusafont i Pairó (1910-1983), sabadellenc il·lustre i catedràtic de paleontologia a la Universitat de Barcelona, que fou l’impulsor i el primer director de la Fundació Bosch i Cardellach —Antoni Bosch i Cardellach (1758-1829), metge i historiador, fou fill il·lustre de Sabadell–. Aquesta fundació, centre d’estudis locals, es creà l’any 1941 per tal de corregir la dispersió intel·lectual autòctona de la postguerra. Com a filial del Gremi de Fabricants hi ha l’Institut Sallarès i Pla, centre d’investigació industrial i econòmica. La Jove Cambra de Sabadell es destaca a l’Estat espanyol dintre la seva Federació.
En el terreny musical hi ha la Cobla Jovenívola de Sabadell (1976), l’Orfeó de Sabadell (1904), un dels més antics, l’Associació Amics de l’Òpera, d’on sorgí, gràcies a la seva iniciativa, l’Orquestra Simfònica del Vallès (1987). L’any 1996 l’associació creà la primera escola d’òpera de Catalunya. Des de l’any 2004 se celebra a la ciutat el Concurs Internacional de Cant Jaume Aragall. En el camp teatral constitueix un fenomen singular el grup Joventut de la Faràndula, pionera del teatre infantil i juvenil en el país. L’eufòria d’aquesta entitat va fer possible l’edificació d’un gran teatre, La Faràndula (1956), amb un important cicle operístic, que tancà l’any 2000 per a dur- a terme obres de restauració i obrí dos anys més tard. El Teatre del Sol, d’iniciativa privada, ha dinamitzat el panorama teatral sabadellenc. En altres parcel·les culturals hi ha el Cercle Sabadallenc (1856), la delegació d’Òmnium Cultural, l’Agrupació Astronòmica Sabadell, amb observatori propi, tasca docent i contacte amb el centre del país i de l’estranger; les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, que van néixer al redós de l’antiga Escola Industrial.
Pista coberta d’atletisme de Catalunya, Sabadell
© JoMV
De les entitats esportives són rellevants el Centre d’Esports Sabadell, el Sabadell Club de Futbol (1903), el Club Natació Sabadell, que té diverses instal·lacions pròpies i la Unió Excursionista Sabadell, resultat de la fusió dels tres antics centres excursionistes. Al setembre del 2010, s’inaugurà al barri de Sant Oleguer la pista coberta d’atletisme de Catalunya, una instal·lació de 12.700 m2 i amb una capacitat per a 2.500 persones, obra dels arquitectes Mario Corea i Lluís Morán.
La població té una oferta museística interessant. El Museu d’Història de Sabadell (1931), ric en col·leccions prehistòriques i peces de la vil·la romana d’Arraona, té una secció tèxtil i una d’arts populars, entre d’altres. El Museu d’Art de Sabadell (1980), ubicat a la casa Turull, acull les obres d’artistes locals o bé vinculats a la ciutat i disposa de biblioteca especialitzada en llibres d’art. El Museu (1969) de l’Institut de Paleontologia Miquel Crusafont conté una de les col·leccions més notables de mamífers fòssils de l’Estat espanyol i disposa de biblioteca especialitzada. El Museu d’Eines del Camp, inaugurat el 1973, es troba a la masia de Can Deu (edifici del 1637), en el bosc del mateix nom. En aquest museu hi ha una col·lecció d’eines del camp, la recreació de l’interior d’una casa de pagès i documents fílmics sobre la vida al camp a la primera meitat de segle XX. El Museu de la Indústria Tèxtil Llanera de Sabadell (2001), al Vapor Buxeda Vell, té per objectiu mostrar l’arquitectura industrial del país. L’Arxiu Històric de Sabadell (instal·lat a l’antiga casa Ronçà del carrer de la Indústria des del 1983) que té documents dels segles XII al XX, i des del 2001 integra el fons patrimonial de la Casa Duran, que comprèn documents històrics, que daten del 1273 al 1911. El 2002 s’inaugurà la Biblioteca central Vapor Badia.
Entre els diversos actes culturals que es realitzen al terme destaca el cicle cultural 30 Nits, que s’escau durant el mes de juliol i en què es realitzen diversos concerts, representacions teatrals, projeccions i narracions, etc. També funciona des del 2001 el programa Dies de Nit adreçat als joves com una alternativa d’oci nocturn, amb activitats esportives, recreatives i culturals. Des del 1987 se celebra el Premi d’Humor i Sàtira Pere Quart.
El folklore
Sabadell celebra la festa major el primer diumenge de setembre amb actes multitudinaris. Els diferents barris també celebren les seves pròpies festes majors, entre les quals destaquen per la seva organització, participació i animació, les de la Creu Alta, la d’Hostafrancs i la de Ca n’Oriac. La festa de Sant Antoni Abat que se celebra el 17 de gener, és una festa precarnavalesca d’antiga tradició a Sabadell i amb relació a la qual consta l’existència d’una confraria de Sant Antoni al segle XIX amb la desfilada dels Tres Tombs. Després de la missa i de la benedicció dels animals, té lloc una cavalcada acompanyada d’orquestra. Hi ha dues colles que competeixen pels millors guarniments mentre els genets i els carros llancen caramels als infants tot desfilant pels carrers. Entre les festes també cal destacar la gran tradició pessebrista de Sabadell, que ha adquirit renom arreu de Catalunya i que cada any van renovant els millors especialistes.
Altres indrets del terme
Sant Nicolau i el cementiri de Sabadell
A llevant de la ciutat de Sabadell, sobre el barranc de Sant Nicolau, a la riba esquerra del Ripoll hi ha l’actual capella de Sant Nicolau, que ha estat identificada amb l’antiga església parroquial de Sant Feliu d’Arraona. L’església, documentada des del 1024, feu de parròquia fins el 1373, i fou traslladada a l’església de Sant Salvador al voltant de la qual s’havia format un nucli de poblament que aviat s’anomenà Sabadell. De l’església de Sant Nicolau resta part de l’edifici primitiu: l’absis, de planta rectangular i cobert amb volta de canó, i un transsepte elevat, més alt que l’absis i cobert amb volta de canó transversal. Entorn de l’església hi ha una extensa necròpoli altmedieval, amb tombes de tipologia molt variada, datables entre els segles IX-X i XIV, quan l’església deixà de ser parròquia. Una excavació recent d’algunes d’aquestes tombes, efectuada per Eulàlia Morral i Cecília Llobet, evidencià que al lloc no hi ha restes d’època romana, com s’havia cregut. Les restes humanes que contenien aquestes tombes han estat estudiades per Elisenda Vives. Pertanyen al gènere mediterrani gràcil, i hi són representats els dos sexes i la majoria d’individus són d’una edat compresa entre la segona infància i la presenilitat. Al costat del nord de l’església es construí un mas devers el segle XV, que encara perdurava al segle XVIII, ja que el 1702 és documentat que s’obrí una porta de comunicació entre el mas i la capella, fet que evidencià que els dos edificis es tocaven. El 1815 la capella va ser tancada al culte. Posteriorment, el 1927, l’ajuntament de Sabadell comprà l’edifici i hi feu algunes obres de restauració. A les planes de Sant Nicolau, enllà l’aigua, com es deia per assenyalar a l’altra banda del riu, hi ha el cementiri de Sabadell. Aquest, inaugurat el 1864, posseeix el contingut artístic més rellevant de tot el Vallès. Gairebé totes les obres artísticament més remarcables es troben dintre l’antic solar, car en els moderns eixamplaments sempre s’ha mantingut l’estructura de nínxols sobreposats. Hi han participat arquitectes i escultors de vàlua reconeguda, tant de casa nostra com forans. Entre els primers (els arquitectes) hi trobem obres d’Arís, Josep A. Obradors, Casulleras, Balcells, Bracons, Vila Juanico, etc. A més dels escultors que hi treballaren els primers anys, hi ha obres de Sala Babot, Nebot, Viladomat Massanas, Enric Monjo, Vicens Moratonas, Jaume Mornís, Juventeny, Franz Metzer (de Bohèmia), Josep M. Brull, Camil Fàbregas, Adolf Salanguera, esgrafiats de Maurí Espadaler, decoracions abstractes Vila-Casas, el lapidari de Nicolau Molina i d’altres.
Sant Vicenç de Jonqueres
L’antiga parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, que fou incorporada a mitjan segle XVI al municipi de Sant Pere de Terrassa i el 1904 al municipi de Sabadell, és situada uns dos quilòmetres a septentrió de la ciutat, camí de Castellar del Vallès, vora el Ripoll. El lloc és esmentat al segle X, que depenia del castell de Terrassa. L’església de Sant Vicenç és documentada el 923 i poc temps després va ser cedida als benedictins de Sant Llorenç del Munt. El 1214 Maria de Terrassa hi fundà el monestir femení de Santa Maria de Jonqueres, que es convertí en refugi de les mullers dels cavallers que anaven al Sant Sepulcre. El 1237 el capítol de la catedral de Barcelona va cedir terrenys i drets al convent, llavors sotmès a l’orde de la Fe i de la Pau, i tenia tanta importància que li fou concedit el dret d’elegir-se l’abadessa. El 1269 fou autoritzat a integrar un orde militar, el de Sant Jaume de l’Espasa, i a traslladar-se a Barcelona en un paratge extramurs, prop de l’actual plaça d’Urquinaona; el nou monestir prengué el mateix nom de Santa Maria de Jonqueres en record de l’estatge primitiu. L’església de Sant Vicenç de Jonqueres es constituí en parròquia i, sobre l’antic edifici, en fou bastit un de nou el 1547. Malgrat aquesta reforma i que l’església actualment és arruïnada, encara resta algun fragment de parament romànic. L’església posseïa una pica baptismal del segle XIII, un retaule dedicat a sant Vicenç pintat per Jaume Cirera, documentat entre el 1425 i el 1452. També d’aquest segle era la Veracreu, un encenser i la creu parroquial. El 1864 encara hi havia rector, però després de construir-se l’església de la Creu Alta la parròquia s’hi traslladà bo i prenent el nom antic de Sant Vicenç de Jonqueres.
Sant Pau de Riu-sec
Al S del municipi hi ha l’antiga quadra de Sant Pau de Riu-sec, prop del paratge anomenat la Rodona de Can Borrell. El topònim Riu-secapareix documentat per primera vegada l’any 995, formant part del terme de Terrassa. El 1054 els bisbes Guislabert de Barcelona i Guifre de Narbona consagraven l’església sota l’advocació de Sant Pau de Narbona. El 1134, el territori o quadra de Riu-sec va ser cedit a l’orde dels templers i el 1307 als hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, que hi van establir un priorat, amb una petita feligresia annexa. Pocs anys després va passar a la senyoria de Sabadell. El 1471, el rei Joan II unia la quadra de Sant Pau al terme de Sabadell. A partir del 1628 s’hi feia un aplec cada any, el segon dia de Pasqua. L’església és d’estil romànic, d’una sola nau rectangular amb volta apuntada feta amb canyís i de menor llum que la nau. Té un sol absis semicircular, amb finestra d’esqueixada. A la façana hi ha un portal rodó i una finestra geminada de capitell trapezoidal i, a la part lateral de la cara de migdia, dues finestres i un altre portal. El campanar és quadrat amb acabat piramidal i quatre finestres. El 1635, un pastor va trobar una caixa de ferro colgada en un camp dintre la qual hi havia una bella imatge de la Mare de Déu, de talla, gòtica. Posada a l’altar, fou molt estimada i venerada pels sabadellencs i pobles del rodal, que hi feren un aplec el tercer diumenge de maig. Els sacerdots, amb títol de prior, se succeïen fins el 1765, que la regí temporalment el rector de Barberà. El 1830, en morir el darrer rector que residia a la rectoria, va començar la decadència. El 1851 la parròquia desapareix definitivament i disset anys després tot el tresor és traspassat a la nova parròquia de la Puríssima Concepció de Sabadell. La imatge de la Mare de Déu es va guardar durant molt temps en aquesta parròquia i, salvada de la crema del 1936, anys després passà al Museu d’Història. L’any 1989 la imatge fou retornada a la parròquia, i està exposada al públic a la capella de l’Acolliment. L’any 1900 la rectoria i l’església van ser venudes a un particular. Fins fa pocs anys, l’església s’utilitzava com a magatzem de farratge i d’eines del camp. El Museu d’Història la va netejar i va repicar una bona part de les parets interiors i exteriors i també hi ha efectuat diverses campanyes d’excavació, en les quals s’han descobert els fonaments d’un absis i el sòcol d’un altar anteriors a l’església actual.
Sant Julià d’Altura
Al NW del municipi hi ha l’antic terme i parròquia de Sant Julià d’Altura, situat vora el quilòmetre quatre de la carretera que va a Matadepera, a mà dreta de la qual es troba el camí que mena a l’antiga parròquia de Sant Julià. Una part de la demarcació parroquial de Sant Julià es troba dins el barri sabadellenc de Ca n’Oriac. L’església actual és el resultat d’una important reforma del segle XVII, aprofitant part dels materials gòtics d’una església anterior, com es pot veure en la portalada actual. El 1611 es va construir el cimbori i el 1693 el campanar. El retaule major era de l’any 1698. S’hi havia venerat una imatge de la Mare de Déu d’Altura, que sembla que devia ser de la fi del segle XII o el principi del XIII. Duia l’Infant al braç esquerre i una poma a la mà dreta. Als peus tenia un bou i una pastoreta, símbols de la ruralia. Va guardar-se molts anys a la masia de Can Sales, després fou retornada a la parròquia i cremada el 1936. Durant la guerra del Francès, l’església fou incendiada i es profanà el cementiri. L’església resta en peu, amb els exteriors molt malmesos i el cementiri desfet i abandonat. És emplaçada en un dels paratges més bonics del rodal, prop de la timba del torrent de Ribatallada i tocant el bosc de Can Deu. Hom celebra un aplec el diumenge següent al 15 de maig. La parròquia tenia dins la seva demarcació l’antic castell de Ribatallada, propietat inicial dels Montcada (1136-1310), que passà després als Clasquerí, la masia fortalesa de Castellarnau i un gran nombre de masos. La parròquia de Sant Julià formà part del municipi de Sant Pere de Terrassa fins que aquest es disgregà el 1904 i aleshores s’uní a Sabadell.
El santuari de la Mare de Déu de la Salut i el pont de la Salut
El santuari de la Mare de Déu de la Salut és situat dalt la serra de Sant Iscle, sobre restes de l’antiga mansió iberoromana d’Arraona. Des de l’any 1697 s’hi celebra un aplec, amb actes religiosos i populars. L’aplec de la Salut se celebra el segon dilluns del mes de maig. L’any 1323 es té ja notícia de l’existència d’una ermita dedicada als sants germans, Iscle i Victòria. L’any 1417 hi habitava un ermità i el 1455 els tres jurats de la vila intervingueren en la seva administració. En les pestes colèriques dels anys 1560 i 1589, l’ermita es feu servir com a morberia o lloc d’observació i quarantena dels presumptes atacats del mal. Al peu de la font que hi ha vora el torrent de Canyameres, l’any 1652, el dit ermità trobà una petita imatge de la Mare de Déu, que va col·locar a l’altar de l’ermita. El poble va sentir-hi de seguida una gran devoció a causa del fet miraculós de la troballa i de les guaricions que la Mare de Déu prodigava, i li donà el títol de Mare de Déu de la Font de la Salut. El 1876 calgué reformar l’ermita i aquest mateix any, el 29 de juny, es posà la primera pedra del nou santuari, que es va esfondrar a mig fer. Sis anys després es beneí el nou santuari. El 1927 l’ajuntament hi feu diverses obres d’embelliment. La imatge primitiva s’havia perdut i se n’hi posà una de poc mèrit artístic, que fou substituïda per una de l’escultor Vallmitjana, la qual l’incendi de l’any 1936 va destruir conjuntament amb tot el santuari. Després de la revolta es començà la reconstrucció i un any després s’hi celebrà missa. La decoració de les parets és feta amb pintures al fresc, obra d’Antoni Vila Arrufat. La llum hi entra per uns rics vitralls, amb temes de lletanies i de la secular devoció sabadellenca a la Mare de Déu. El 19 d’octubre de 1947, per breu del papa Pius XII, la Mare de Déu de la Salut és proclamada i coronada patrona de la ciutat. Per a arribar al santuari hom pot passar pel pont de la Salut, construït entre els anys 1862 i 1863, per tal de continuar la carretera de Sabadell fins a Caldes de Montbui. Té set arcades de mig punt de 12 m de llum cadascuna, sostingudes per pilars gruixuts. L’alçada total és de 17,15 m, 132 de llargada i 5,20 d’amplada. En la inauguració, a cada estrep hi havia una placa de marbre: el de la part S tenia dos escuts, el de Sabadell i el de la província. La de l’extrem N duia una inscripció al·lusiva: “Año 1863. Construido durante el reinado de Isabel II a quien la dedica la Diputación Provincial”. La revolució del 1868 les va destruir.
Les masies
El terme de Sabadell disposa, malgrat moltes destruccions, d’un bell estol de masies, entre les més antigues i més importants de les quals cal esmentar les següents: la Casa Duran, conservada dins el nucli antic de la ciutat i construïda entre el 1578 i el 1606. El casal va estar a punt de ser enderrocat, però al 1958 l’estat el va declarar monument historicoartístic. El casal de Togores és a la quadra de Togores, a la qual pertanyien altres masies i terres situades al NE de la vila. La capella és dedicada a la Mare de Déu de Togores i sant Abdó i sant Senén, invocats per les famílies quan algun fill era quintat. La casa i l’ermita actuals existeixen des del 1323. Hom celebra un aplec el darrer diumenge de maig. Els Togores, des de l’any 1349, havien format part del condomini dels Tres Senyors de la vila. El lloc és esmentat des del 986 i el llinatge des del 1159. Va ser residència de donades que depenien dels benedictins de Sant Llorenç del Munt. La quadra de Togores, que era del terme de Sant Pere de Terrassa, va ser incorporada el 1904 al terme de Sabadell. Can Feu és una masia situada a l’W del nucli urbà, construïda sobre els fonaments de l’antiga masia de Sobarber, de la qual es té notícia el 1055. A la primeria del segle XIX fou transformada en una gran residència en forma de castell. En el gran jardí horta hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat, construïda el 1704. La masia fou reformada a la fi del segle XIX. Fins pocs anys després del 1939, el marquès de Montsolís hi havia tingut cria de guarans, molt estimats per la resistència i la fortalesa que tenien per al treball. Castellarnau és un masia situada a ponent del terme, que fou construïda entre els segles XIII i XIV. Al costat hi ha una torre de defensa de quasi 17 metres d’alçària que la protegeix. Davant mateix hi ha una capella construïda el 1624, dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Can Deu antigament pertanyia a l’antic rodal de Sant Julià d’Altura. La masia, datada el 1637 i voltada d’espessa boscúria, és la seu del Museu d’Eines del Camp, inaugurat el 1973 i ha estat restaurada posteriorment. És remarcable la cuina amb un gran faldar i la sala del pis. A tocar de la masia es va reconstruir el 1973 l’esglesiola romànica de Sant Vicenç de Verders o Sant Vicenç Sarriera, que hi fou traslladada des del seu antic emplaçament, al terme de Santa Maria de Corcó (Osona), per evitar que restés somorgollada dins les aigües del pantà de Sau. També dins l’antic rodal de Sant Julià d’Altura hi ha la masia de Ca n’Ustrell, documentada a la primeria del segle XIV. A la façana hi ha finestrals gòtics i d’altres de renaixentistes i un portal adovellat. Té una llar de foc rodona amb volta de pedra i un gros faldar. Ha estat reconstruïda i moblada amb rics paraments. Al NE del terme hi ha la masia de Can Vilar, amagada entre una exuberant arbreda, als aiguavessos del riu Tort. És una construcció fermament closa, amb restes d’esgrafiats a la façana, finestres renaixentistes i porta adovellada, i l’interior ben disposat, amb mobles antics. Al segle XV tenia una extensíssima propietat. A l’W de la ciutat hi ha la masia de Can Rull, de tipus basilical, amb façana de cara a llevant, mig ofegada per les altres edificacions que formen la barriada del seu nom. La façana és molt equilibrada, amb quatre finestres al pis, els arquets de la golfa i la porta adovellada. Antigament s’anomenava Can Julià Ferrer i al segle XVI era una de les que tenia més terres del terme. Al NW del municipi hi ha Ca n’Argelaguet, que sembla que es va edificar al segle XVI, sobre restes d’una masia més antiga. La façana, amb frontis a dos vessants, té una senzilla barbacana i detalls decoratius d’obra de gerrer. Té un portal de gran dovellatge, una llar de foc rodona, amb gran faldar i una cuina ben cuidada. La masia de Sant Oleguer data del 1277 i, malgrat no posseir cap característica sobresortint, manté l’estructura típica de les masies vallesanes. Actualment és un centre d’esplai per a la joventut. La tradició diu que el nom li ve de les estades que hi feia el bisbe de Barcelona, sant Oleguer, quan anava de camí cap al monestir de Sant Llorenç del Munt. La masia de Can Lletget és coneguda des del 1173. Té una façana amb restes d’esgrafiats, dues finestres gòtiques i porta adovellada. És una de les masies més actives del terme, ja que disposa de terres de secà i de regadiu. Ca n’Alzina és situada a l’altra banda del Ripoll. Documentada des del segle XII, és de planta i pis amb façana embellida amb quatre finestrals i porta adovellada del Renaixement. Ultra aquestes podríem indicar-ne més d’una dotzena, entre antigues i modernes, que acompleixen les seves funcions dintre el terme: els Corrals Nous i Vells, Can Fadó, Can Diviu, Can Borrell de Sant Pau, Can Garriga, Can Moragues, Can Pagès Vell, Can Llong, Ca n’Oriac, Can Viloca, Can Català Nou, Can Rimbles, Can Llobet, la Granja del Pas, Can Faixero, etc.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Les primeres dades de pobladors a les actuals terres de Sabadell les trobem durant el Neolític. La plana prelitoral catalana fou sempre un indret obligat de pas i d’una de les primeres cultures humanes, anomenada cultura dels sepulcres de fossa perquè és aquesta la característica més abundosa, de la qual tenim restes a la bòbila Madurell, camí de Sant Quirze, on foren excavades més d’una cinquantena de tombes, estudiades per Vicenç Renom. Al Museu d’Història de la ciutat es guarden restes dels aixovars, eines, vasos i necròpolis d’aquesta cultura. La cultura megalítica que portaren els pobles nouvinguts, que s’estengueren tant per la Península com per Europa, deixà també restes al nostre entorn, com el menhir anomenat de la Pedra Llarga o del Diable, al terme de Palau-solità i Plegamans, i algun dolmen. Una d’aquestes cultures megalítiques, anomenada del vas campaniforme, ens ha deixat mostres al barranc de Sant Oleguer, que foren descobertes en habitar-se aquells indrets durant la darrera postguerra. Cap al 900 aC, les invasions preibèriques provinents del centre d’Europa portaren el coneixement de l’ús del ferro. La seva civilització era molt més coneixedora de les possibilitats d’aprofitament de la natura i van introduir moltes millores en els conreus, la utilització del porc com a animal domèstic a més dels ramats de cabres i ovelles, la metal·lúrgia del ferro, etc. Aquesta civilització ens ha deixat com a mostra les urnes cineràries trobades a Can Roqueta. En aquest mateix jaciment foren descoberts, l’any 1999, un gran nombre de tombes de l’edat del ferro (750-600 aC) i assentaments de l’edat del bronze (2200-800 aC). El poble iber és el que ha deixat més mostres de poblament al Vallès. S’han catalogat més de 120 poblats, si bé les dues terceres parts són del Vallès Oriental. Un d’aquests poblats era el d’Arraona, a la serra de Sant Iscle, on hi ha el santuari de la Salut, a la riba esquerra del Ripoll. Els estudiosos no han arribat a posar-se d’acord sobre l’origen d’Arraona, tan semblant a altres topònims com Aragó o Tarragona, encara que tot sembla assenyalar un indret amb una situació alta (i defensable) i abrupte. Dels sis-cents anys que els romans dominaren Catalunya (segle II aC al V dC) n’han quedat nombrosos testimonis. Per Arraona passava la Via Augusta que anava de Roma a Cadis i que, provinent de Granollers, anava cap a Martorell. La certesa d’aquest fet la donà la descoberta del vas Apol·linar trobat l’any 1852 a Vicarello, poble de la Toscana, on s’anomenen totes les estacions d’aquesta Via i una còpia del qual es troba al Museu d’Història de la ciutat. Les restes de la vil·la romana més importants s’han trobat a la Salut, al damunt de l’antic poblat ibèric d’Arraona. Aquesta vil·la, excavada per primera vegada l’any 1912, estava tècnicament ben dotada amb cellers, espais de cuina, magatzems per a les àmfores de vi, dolia per a guardar el gra, forns per a coure ceràmica, etc., a més de les estances de les cases on es descobrí un mosaic que representava Neptú amb la seva esposa. Altres llocs on han estat trobades restes romanes són la capella de Sant Nicolau, on es trobaren restes d’un paviment i làpides, Can Feu, sota l’actual església de Sant Oleguer, i Togores. La destrucció de totes aquestes dependències data de la fi del domini romà. El nou ordre social imposat pels nous pobles invasors se centrà de nou en el camp i tornaren a l’economia autosuficient. Més endavant, cap a l’any 717, els sarraïns van entrar a Catalunya i la van dominar completament, fins que l’any 801 fou reconquerida Barcelona. Del pas dels sarraïns, no n’ha quedat pràcticament cap mostra.
L’edat mitjana
De l’època visigòtica sembla provenir la construcció del castell d’Arraona, la primera referència del qual data de l’any 961. Aquest castell, situat entre la serra de la Salut i el pla on hi ha el promontori que encara avui s’anomena turó d’Arraona, presidia la confluència del riu Tort i del Ripoll. En resten escassos vestigis que han estat excavats i s’hi ha trobat una petita albarrana, que devia tenir funcions de defensa i vigilància. Acabada la Reconquesta, a començament del segle IX, es van tornar a poblar les terres abandonades, repoblament dirigit pels senyors lligats a l’imperi de Carlemany. La major part del terme de Sabadell pertanyia al domini del castell d’Arraona, si bé el monestir de Sant Cugat posseïa terres que, seguint el Ripoll, arribaven fins a Jonqueres. L’església de Sant Feliu d’Arraona, situada prop de l’emplaçament de l’antic poblat d’Arraona, entre l’actual cementiri i la barriada de Torre-romeu, just on hi ha la capella de Sant Nicolau, palesa la continuïtat de l’establiment humà. També es construí l’església de Riu-sec al domini feudal d’aquest nom i la capella de Sant Salvador, a l’actual plana del Sabadell, on avui hi ha la de Sant Feliu. A la plana, situada a la cruïlla de camins de Caldes a Granollers, de Barcelona a Terrassa i de Sant Cugat a Caldes, es va formar el poblat de Sabadell. Al segle XII el mercat de Sabadell era creixent i el mateix senyor d’Arraona l’afavorí alliberant de certes càrregues feudals les terres properes a l’alou de Sant Salvador i fomentant l’establiment de nous pobladors. L’any 1054 Arraona fou venut a Guillem Bernat, que es convertí en senyor del castell d’Arraona. Guillem Bernat tenia altres castells, el més important dels quals era el d’Òdena, prop d’Igualada; d’aquí que fossin coneguts, ell i els seus descendents, pels senyors d’Òdena. A Arraona van posar un castlà. Durant un temps el castell va passar al bisbat i després al comte de Barcelona, però tornà als Òdena. Llur domini va ser definitivament succeït per la casa dels Montcada el 1163. En iniciar-se al segle XIII l’expansió catalana per la Mediterrània, Sabadell ja era una vila tant per les dimensions assolides com per la seva organització senyorial i municipal. La vila disposava d’hostal i d’hospital i per a les necessitats del mercat s’havia desenvolupat el crèdit. La seva forma fou afaiçonada a l’entorn del mercat situat en el seu centre. L’any 1366 la vila passà a ser reial per la compra que en feu la reina Elionor de Montcada, muller de Pere III, si bé calgueren alguns segles per abolir alguns dels drets feudals, com el de la institució del forn, la creació de la batllia natural i l’establiment de la notaria. Ben aviat la reina donà la vila al seu marit i onze anys més tard el rei la vengué al seu fill Martí, el qual la va vendre a la ciutat de Barcelona l’any 1391. A més d’agrícola i mercantil, Sabadell fou, des de molt aviat, vila teixidora. Al segle XIII ja hi havia a la vora del Ripoll alguns molins fariners que foren més tard aplicats industrialment en la fabricació de paper i draps. Gràcies a la seva activitat tèxtil s’anà engrandint la població. Això no obstant, al segle XV continuava constrenyida en els límits del que restà com a nucli antic: des de l’actual inici de la Rambla fins a la plaça de l’Àngel (de sud a nord). La vila tenia muralles i valls, de les quals no resta cap vestigi. A més, el límit amb Terrassa, a l’actual plaça de l’Àngel, deturava l’expansió de la vila al nord. Regia la vila un consell format per tres jurats, un per cada mà, que conjuntament constituïen el primer grau jeràrquic, i dotze prohoms, quatre per cada mà. Fins al segle XVI ells mateixos elegien les persones que els havien de succeir. Després s’aconseguí de l’emperador Carles que els jurats i els prohoms poguessin ser elegits per sorteig. Els acords havien de ser aprovats per la cúria, òrgan de la senyoria feudal. Des que Sabadell va passar al domini reial (1366), el consell tenia recursos propis. Eren impostos sobre la carn, el vi, i altres comestibles i espècies. Els teixits pagaven l’impost de la bolla, el qual era percebut pel rei.
L’edat moderna
L’any 1559 es va crear el primer gremi: el de paraires. Els pararies eren els que compraven i feien acabar la primera matèria, la donaven a teixir i un cop aparellada la venien. El seu gremi feia la visuració de la peça acabada per assegurar-ne la qualitat i hi posava la bolla com a signe de pagament del tribut. Cada gremi solia crear confraria per a ajuda mútua en cas de malaltia i de pobresa. L’any 1594 la confraria de teixidors imposava també regles al treball del teixit, tal com s’havia fet l’any 1561 per a l’art de filar. Sovint hi hagueren reclamacions, però els paraires guanyaven als teixidors, ja que tenien a favor seu els dos primers estaments del consell. Sovintejaven les epidèmies, com a tot arreu, a causa de l’empobriment de la vida per les guerres contra França i haver d’allotjar els soldats. Contra aquestes es prenien precaucions; entre altres, la de traslladar els malalts a la morberia, situada a l’ermita de Sant Iscle, a la serra que ara és de la Salut. Després de l’ocupació catalana de les tropes de Felip V, la repressió sobre els ciutadans fou notable i els canvis que el règim va introduir (el cadastre reial, les quintes, la nova organització municipal) afectaren Sabadell com tot Catalunya. Durant el segle XVIII els canvis vers el capitalisme ja s’anunciaren a partir de les disputes entre paraires i teixidors, l’aparició de la figura del fabricant i d’un proletariat cotoner, com també per les inversions en la producció tèxtil per part de propietaris agrícoles. La indústria tèxtil es va anar convertint en la dedicació més important dels sabadellencs, sobretot a la fi del segle XVIII, amb el lliure comerç amb Amèrica (1778) i amb la crisi posterior de la indústria domèstica rural.
El segle XIX
La introducció del vapor va iniciar-se els anys trenta del segle XIX (el primer vapor local fou el de Magí Planas, l’any 1838), un cop hagué passat la crisi del començament de segle originada per la invasió francesa i les lluites entre liberals i absolutistes. L’any 1832 hi havia 23 fàbriques de llana i 28 de cotó. Tanmateix, l’especialització llanera de Sabadell va ésser definitiva en esclatar la guerra de Secessió americana l’any 1861, que impedí l’arribada de cotó als mercats europeus. Sabadell ja era coneguda l’any 1860 (l’any que rebé la visita d’Isabell II) com la Manchester catalana. Amb la indústria es desenvolupà la burgesia. Tanmateix, les diferències entre els petits fabricants i els grans (com Turull, Casanovas, Brujas, Corominas, etc. ) s’accentuaren a mesura que avançà el procés industrialitzador. L’impuls d’aquesta burgesia creà les institucions que necessitava: la Sociedad de Amantes de la Agricultura y la Industria de la vila de Sabadell, l’any 1834, per a portar aigües a la ciutat, la Caixa d’Estalvis, l’any 1859, l’Institut Industrial, per a defensar la indústria llanera local, i institucions culturals i llocs d’esbargiment: el Cercle Sabadellenc (1857), l’Acadèmia de Belles Arts (1881) i el Teatre Principal, entre d’altres. La classe obrera també s’anà consolidant i els convenis de treball entre obrers i patrons sovintejaren. Quan no hi havia llibertats, les organitzacions obreres actuaven clandestinament. La vaga de les paperetes del 1846, els assaltaments de les cases industrials que incomplien els pactes o les lluites contra els acomiadaments de la crisi de 1846-50, foren algunes de les seves primeres manifestacions. La societat dels teixidors del cotó i la dels teixidors de llana eren les més importants i conduïren la vaga general del 1855. A la revolució del 1868 van participar els obrers reivindicant l’abolició de les quintes i dels consums. Amb l’expansió industrial va créixer la vila: l’arribada del ferrocarril l’any 1855 provinent de Barcelona i de camí cap a Saragossa, la inauguració de la carretera de Terrassa a Barcelona l’any 1852 i la construcció de les carreteres cap a Prats de Lluçanès i Granollers, el trasllat l’any 1852 dels límits de Terrassa fins a l’actual ronda de Zamenhof i la portada d’aigües a la ciutat en són algunes mostres. Sabadell tingué fama de progressista en secundar la revolta contra Espartero l’any 1856, i posteriorment de republicana, amb l’aixecament no reeixit d’agost de 1867 i la revolució de setembre de l’any següent. El cantó federal de Sabadell, de dos dies de durada, va ésser proclamat el 1874. La definitiva consolidació i modernització de la indústria llanera amb la introducció de l’estam i de llanes regenerades a partir de deixalles i draps inútils coincidí amb els anys de la febre de l’or, anys que es desenvolupà la metal·lúrgia i es creà el Banc de Sabadell (1881) per satisfer les demandes de crèdit i d’importació de llanes de l’Argentina. En la defensa proteccionista dels industrials sabadellencs destacà Joan Sallarès i Pla, que impulsà l’aliança dels industrials bascos i catalans en la Liga Nacional de Productores. Però la gran dificultat de la indústria llanera era el mercat. El mercat estatal fàcilment se saturava i, quan fallava l’exportació colonial, la crisi feia la seva aparició: descens de la producció i dels preus dels teixits, tancament d’indústries, emigració. Per això els conflictes socials foren abundosos: el 1883 hi hagué la “vaga de les set setmanes”; el 1890 se celebrà a Sabadell el primer Primer de Maig per a reduir la jornada laboral a 10 hores. El moviment obrer es cohesionà entorn de L’Obrera Sabadellenca (1877), amb tendència cap a les idees anarquistes, però amb un fort component realista, com palesa la inclinació cap al cooperativisme amb la creació de la Cooperativa Sabadellenca (1881). Sabadell rebé el títol de ciutat l’any 1877. L’any 1883 es creà un nou partit judicial amb Sabadell de capital, el 1885 obtenia el Registre de la Propietat i el 1886 el districte electoral; finalment l’any 1904 se solucionà el litigi amb Terrassa en cedir aquesta el barri de la Creu Alta.
Del segle XX ençà
Al començament del segle XX, la indústria llanera entrà en crisi a causa de la pèrdua de les colònies l’any 1898. Només les exportacions de la Primera Guerra Mundial (1914-18) la reanimaren, tot i que estudis recents demostren que els beneficis no foren tan elevats, molts dels quals es reinvertiren en arribar la crisi dels anys vint. El federalisme tenia molta puixança a Sabadell: dues vegades en el segle anterior havia estat diputat pel districte Francesc Pi i Margall; l’any 1919 ho va ser Francesc Layret i els anys 1920 i 1929, el futur president de la Generalitat, Lluís Companys. La lluita obrera, tot i el moderantisme general del moviment obrer sabadellenc, s’encrespà diverses vegades: durant la Setmana Tràgica del 1909; l’any 1910 amb el conflicte de l’empresa Seydoux, i l’any 1917, dins de la vaga general a tot l’estat, quan el local de la Federació Obrera fou bombardejat per l’exèrcit. Iniciada ja la Segona República, l’any 1932, i influïda pels trentistes, la Federació Obrera Local (que agrupava més del 70% dels obrers de la ciutat) es va separar de la CNT i en esclatar la Guerra Civil va entrar a la UGT. D’aquests anys arrenquen una sèrie d’activitats culturals remarcables; Joan Costa i Déu creà la Biblioteca Sabadellenca, que publicarà fins a vint-i-dos volums d’autors locals; apareix la revista Garba i els Almanacs de les Arts; es forma un nucli literari amb figures com Joaquim Folguera, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols, que endeguen les edicions La Mirada de Sabadell, que entre el 1925 i el 1935 publicà obres de Josep Carner, Josep Pla, Carles Riba, Antoni Rovira i Virgili, Guerau de Liost, C. A. Jordana, J. Oliver, etc. Passada la Guerra Civil de 1936-39 la indústria funcionà activament, interrompuda només per les crisis dels anys 1949 i 1959. La burgesia que havia perdut béns i empreses en la guerra tornà a recuperar el control. Els anys de postguerra, amb els salaris baixos, la fam i l’estraperlo, deixaren pas al creixement econòmic dels anys cinquanta i seixanta, basat en el sector tèxtil llaner, on es consolidà el sector financer de la ciutat a l’igual que ho feu arreu de l’estat, conjuntament amb el sector metal·lúrgic i la construcció. Cal destacar el sector de les arts gràfiques, que ha tingut sempre excel·lents impressors a la ciutat, com ara Joan Sallent i Prat (1879-1936), Joan Sallarès i Castells (1893-1971) o Andreu Castells i Peig (1918-1987). Els anys 1950-70 foren anys de creixement desordenat de la ciutat a causa de la immigració massiva: la població passà dels 59 583 h el 1950 a 159 408 h el 1970, i es creà el cinturó suburbial que només més tard quedaria unit físicament, encara que mai del tot integrat, a la ciutat. La ciutat es va engrandint i l’any 1964 es creà la Mancomuniat Intermunicipal de Sabadell i Terrassa en terrenys dels termes d’ambdues ciutats, on l’any 1972 s’inaugurà el Mercavallès i on es van instal·lant diversos serveis i equipaments per a Sabadell i Terrassa. Cal destacar l’obra de soterrament de la via del tren iniciada els anys setanta i la creació de l’autopista que uneix Barcelona i Terrassa (1975). Les riuades del 1962, amb els consegüents crèdits oferts pel govern a la indústria llanera, permeteren modernitzar la maquinària. La bona conjuntura dels anys seixanta durà fins que la crisi mundial arribà a Catalunya durant els setanta i colpí fortament el sector tèxtil, que reaccionà amb la creació d’un pla de reestructuració de la indústria llanera. El tancament d’indústries acabà amb el paternalisme com a forma de control social. La manca de serveis socials i el malestar en amplis sectors socials feu que el llavors il·legal moviment obrer i veïnal prengués força al final del franquisme, arribant al seu cim amb les dues vagues generals del 1976. Al començament de la dècada de 1980 la crisi econòmica que havia impactat fortament la localitat apaivagà aquell moviment i transformà molts dels fonaments econòmics de la societat sabadellenca.
Després del franquisme, l’ajuntament de Sabadell ha estat governat per equips d’esquerra. N’han estat alcaldes Antoni Farrés (1979-1999), del PSUC (posteriorment Iniciativa per Catalunya-Verds), Manuel Bustos (1999-2013) i Joan Carles Sánchez Salinas, el qual el substituí arran d’un afer de corrupció. Després de les eleccions del maig del 2015 fou nomenat alcalde Juli Fernández, d’ERC, qui ocupà el càrrec fins el juliol del 2017, quan hi renuncià segons els acords d’investidura i Maties Serracant i Camps, de Crida per Sabadell, ocupà l’alcaldia. Les eleccions de municipals del 2019, el PSC fou el partit més votats, i Marta Farrés i Falgueras fou investida alcaldessa.