i la Safor | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

la Safor

Forma antiga del nom del’Assafor
Safor
Forma antiga del nom del’Assafor

Comarca del País Valencià, a la regió d’Alcoi-Gandia; cap de comarca, Gandia.
Població: 
183.392 h
[2009]
Extensió: 
430 km2

Els seus límits són: la mar a l’E; al N la serra de les Agulles, últim punt del sistema ibèric, que la separa de la Ribera Baixa; a l’E, el massís del Mondúber i la serra Falconera, últims punts de les serres bètiques valencianes, que la separen de la Ribera Alta i la Costera al NW i de la Vall d’Albaida a l’W i SW; i al S, la serra de la Safor marca la ratlla amb el Comtat i la Marina Alta.

La comarca és formada per la vall del riu Xeraco al N, que dóna lloc a la Valldigna, entre la serra de les Agulles al N i les muntanyes de la Valldigna al S, i el curs baix del riu d’Alcoi, que forma l’horta de Gandia, entre el Mondúber al N i la serra de la Safor al S. El paisatge presenta una dualitat de plans al·luvials a la costa i a les vores dels rius, fortament modelades per l’home, i de muntanyes i turons cap a l’interior, on s’alcen ràpidament fins als 841 m alt. del Mondúber o els 1.013 m de la Safor. El clima és el típic mediterrani costaner, un poc més càlid que el de les altres planes valencianes per la protecció de les muntanyes, i més plujós —entre 650 i 750 mm anuals— per la mateixa causa. La Safor es pot dividir en dues entitats o subcomarques: la Valldigna i l’horta de Gandia. La Valldigna ocupa el N i s’orienta de NW a SE formant una vall transversal oberta a l’E cap a la mar i recorreguda pel riu de Xeraco, encara que una sèrie de dislocacions fan pensar més en una fossa que no en una vall; la Valldigna, estreta i entre muntanyes a l’interior, s’obre a una gran plana costanera formada pels dipòsits del riu, que s’uneix imperceptiblement amb el pla deltaic del Xúquer al N i del riu d’Alcoi al S. Al SW s’alça el Mondúber, sobre la costa a l’E i sobre el pòlie de Barx a l’W. L’horta de Gandia és formada pel curs baix del riu d’Alcoi i pel seu afluent per l’esquerra, el riu de Vernissa, amb dipòsits quaternaris molt potents, que presenten un pla que des de la mar s’alça imperceptiblement cap a l’interior fins als 100 m alt. on enllaça directament amb la base de les muntanyes; la costa, la forma un estret pla, pantanós al N i al s. darrere un cordó litoral, més alt al centre per les aportacions fluvials; a l’W l’horta de Gandia és tancada per un arc muntanyós de muntanyes cretàcies des del Mondúber, al N, la serra Falconera, a l’W, i la d’Ador i la Safor, al S. La xarxa fluvial de la comarca és formada pel riu de Xeraco al N, que neix a la Valldigna, travessa la subcomarca, surt al pla costaner girant cap el S i desemboca prop del poble de Xeraco; al centre, el riu d’Alcoi entra a la Safor procedent del Comtat per l’estret de l’Orxa, que talla l’alineació de les muntanyes del s. i separa la serra de Benicadell de la de la Safor, i en direcció SW-NE travessa l’horta de Gandia (desemboca al Grau d’aquesta ciutat); el riu de Vernissa, afluent per l’esquerra, drena l’W de la comarca i travessa la divisòria amb la Vall d’Albaida després de capturar el riu de Pinet; l’extrem sud, el drena el riu de Gallinera, procedent de les muntanyes de la Marina Alta. La conjunció de temperatures hivernals molt suaus i pluviositat relativament elevada permet una certa exuberància de la vegetació, perceptible sobretot durant la temporada fresca de l’any. La flora és rica i comprèn nombroses espècies d’afinitat bètica i nord-africana. La màquia meridional de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum) és la clímax principal, però l’home l’ha destruïda en gran part. Això ha determinat l’extensió de les pinedes de pi blanc, que primitivament devien ocupar els costers secs, de les brolles de bruc d’hivern i romaní i dels llistonars i erms terofítics. El pinastre i, més estrictament encara, la brolla d’estepes i brucs apareixen localitzats a les petites clapes de terreny no carbonatat. A les muntanyes la clímax és el carrascar, a partir de 300-400 m d’altitud. Als racons obacs hi ha alguns vegetals llenyosos de fulla caduca, entre ells el freixe orn, espècie submediterrània oriental, d’àrea notablement disjunta, que dins els Països Catalans només existeix al migjorn valencià.

Antigament hi havia zones pantanoses, que foren aprofitades per a arrossars; es troben en gran part assecades ja i dedicades a arbres fruiters o hortalisses. L’economia comarcal ha tingut com a base l’activitat agrària, centrada en el conreu del regadiu, que ha fet dels plans costaners i de les valls dels rius zones d’agricultura intensiva. Els vessants baixos de les muntanyes han quedat com a manifestació de l’antiga major extensió del secà, que ara es limita als bancals, amb garrofers, oliveres i ametllers. El 1984, el secà només ocupava l’11% de la superfície conreada (unes 2.100 ha), malgrat que en alguns municipis interiors aquesta proporció augmenta, com ara a Simat de la Valldigna (38%), Llocnou de Fenollet (35%), la Font d’En Carròs (41%) i fins i tot predomina, com a Barx (56%). Els conreus més comuns dins el secà són el garrofer, amb 1 500 ha repartides per tota la comarca, però amb especial intensitat a Oliva, la Font d’En Carròs i Simat de la Valldigna, l’olivera (312 ha) i l’ametller (127 ha, 66% de les quals a Barx). El regadiu, al contrari, ha conegut un constant increment, a base de l’ús de l’aigua de riu i de pous. La primera modalitat, més antiga, aprofita sobretot el riu d’Alcoi o Serpis, que té un cabal mitjà de 75 hm3/any i fortes oscil·lacions estacionals. És per això que hom construí el pantà de Beniarrés, amb una capacitat de 12 hm3 i destinat únicament per a regs a l’Horta de Gandia. Dins la unitat de gestió que hom considera el riu Serpis i la Plana de Gandia, pràcticament la comarca de la Safor, 5.300 ha eren regades per aigua superficial. Aquest sistema disposa d’una comunitat de regants regida per un sindicat general format per representants de les séquies; el sistema es completa amb el riu de Vernissa. Però l’expansió del regadiu els darrers 100 anys s’ha degut als nombrosos pous, tant a la Valldigna com a l’horta de Gandia. L’evolució dels conreus de regadiu ha determinat una sèrie d’etapes econòmiques dominades cadascuna per un conreu determinat: del segle XIV al XVI fou la canya de sucre, però l’expulsió dels moriscs, la competència del sucre americà i una possible mutació climàtica arruïnaren el conreu al llarg del segle XVII i XVIII. Començà aleshores l’època de la seda amb el predomini de les moreres, fins que a mitjan segle XIX entrà en crisi amb la desaparició de la indústria sedera valenciana; s’inicià llavors l’etapa final, la dels cítrics, sobretot el taronger, que en un segle s’ha estès sobre més de 14.000 ha i ocupa el 87% de les terres regades. Aquest percentatge arriba al 100% a municipis com Ador, Almiserà, Guardamar, Beniflà, Llocnou, Palmera, Ròtova i Simat de la Valldigna. Durant decennis, tota l’economia de la comarca ha girat entorn d’aquest producte: conreu, comercialització, transport i industrialització han creat la riquesa i el treball de la major part de la població, i en especial de la capital, Gandia. A hores d’ara el taronger ocupa més de 10.500 ha, per unes 3.880 dels mandariners. Altres conreus de regadiu són les hortalisses amb 1.185 ha, és a dir, el 7% de les terres regades, sobretot a municipis com Tavernes de la Valldigna, Xeraco i Gandia. L’arròs n'ha desaparegut. Aquesta estructura de la producció comarcal agrària ha permès la difusió de l’agricultura a temps parcial, que combina la producció tarongera amb activitats econòmiques alienes al sector, sobretot terciàries (turisme i serveis, molt desenvolupats a la comarca) i construcció. Altres sectors primaris, com la ramaderia, no han estat desenvolupats i es troben en retrocés, malgrat que l’extensió no conreada i forestal és prou alta a la Safor, més de 16.000 ha (aproximadament, un 39% del sòl comarcal). L’activitat industrial ha estat molt secundària, tradicionalment lligada a l’agricultura: sucre fins al s XVIII, alguna activitat sedera després, i finalment nombrosos magatzems de preparació de la taronja; també fabricació d’embalatges de fusta per a la fruita, sucs i conserves de cítrics, paper, etc. Els darrers anys setanta aparegueren noves indústries: mobles a Tavernes de la Valldigna, sucs de fruites a Gandia, Xeraco i Oliva, indústria de la construcció a Oliva, paper a Vilallonga, tèxtil a Benirredrà. Malgrat tot, la comarca de la Safor disposa de bona part dels prerequisits teòrics per a la creació d’una xarxa industrial important, com ara uns ingressos relativament alts proporcionats per l’agricultura d’exportació, unes bones comunicacions i una certa tradició artesanal. Amb tot, aquesta infraestructura industrial encara no es dóna amb la força que caldria esperar. Els serveis, al contrari, estan molt desenvolupats i centrats a Gandia, que ha acaparat l’activitat terciària de la Safor, primerament en l’aspecte comercial de la taronja, des del segle passat, i després en els camps financer (bancs), sanitari (centre hospitalari, especialistes), comercial, cultural (ensenyament mitjà i Universitat d’estiu), administratiu i de transports.

La ciutat de Gandia ha estat sempre, i és com més va més, centre que ultrapassa l’estricte àmbit comarcal. Aquesta ciutat presenta una àrea d’influència amb dues zones d’interacció: d’una banda, la pròpia de la comarca de la Safor (Xeraco, Vilallonga, Bellreguard, Oliva, la Font d’En Carròs) i de l’altra, una zona d’influència indirecta a través dels subcentres de Sueca (Sueca, Cullera, Tavernes i Simat) i Albaida (Albaida, Ontinyent, Bocairent i Aielo de Malferit). En definitiva, Gandia organitza tota l’àrea litoral al sud de l’àrea metropolitana de València i penetra cap a l’interior fins a la Vall d’Albaida i pel sud fins a la Marina Alta. Els altres nuclis comarcals tenen un sector de serveis i unes àrees d’influències menys desenvolupades, fins i tot a pobles grans com Oliva i Tavernes de la Valldigna. Malgrat tot, a hores d’ara, el sector terciari és el que ocupa més població activa comarcal, ultrapassant l’agricultura i la indústria. La Safor és avui, per al turisme, un dels centres més importants del País Valencià, sobretot per les platges de Gandia, Tavernes, Daimús, Oliva, Xeraco. Només en cinc anys, del 1984 al 1989, la comarca ha passat de 14 a 25 hotels i de 3.140 places a 3.514 i, d’altra banda, a una agricultura comercial o d’exportació. La platja de Gandia és, sens dubte, el primer centre turístic de les comarques centrals valencianes i el segon, darrere de Benidorm, de tot el País Valencià.

Panoràmica de la ciutat de Gandia, cap de comarca de la Safor
© Arxiu Fototeca.cat
La població ha conegut un constant augment al llarg dels últims tres segles. El desenvolupament agrari, el regadiu, els serveis, l’aparició de noves activitats industrials, han permès un procés seguit de creixement humà. Segons el cens del 1991 la població de dret de la Safor és de 130.997 h, xifra gairebé idèntica a la del 1986 (130.271 h). D’aquests, el 39,5%, concretament 51.806 h, es concentren a Gandia, el cap comarcal. Això indica una gran densitat (305 h per Km2), més important encara si hom té en compte l’extensió de les muntanyes, i que dóna una idea clara de la intensitat de l’agricultura i del desenvolupament dels serveis. Enfront dels forts augments de població d’anys anteriors, protagonitzats sobretot pels municipis litorals, com ara Xeraco, Gandia, Oliva, Tavernes de la Valldigna, Piles de Mar o Bellreguard, l’últim quinqueni (1986-91) es caracteritza per un feble creixement més repartit i homogeni, tot i que també és protagonitzat per alguns municipis litorals (Piles de Mar, Xeraco, Gandia, Oliva). Les pèrdues demogràfiques més importants —continuant la tendència anterior al 1986— s’escauen als municipis interiors de la comarca (Alfauir, Castellonet, Almiserà, Ador). El procés de concentració de la població s’ha accentuat al llarg de la dècada dels vuitanta i, a hores d’ara, el 67,4% de la població comarcal: Gandia, Oliva i Tavernes de la Valldigna. L’estabilitat demogràfica de la comarca contrata amb el creixement econòmic continuat al llarg de la dècada dels anys vuitanta.

Els anys seixanta es produí una emigració important cap a França, i des d’aleshores es repeteix anualment al temps de la verema. Les comunicacions de la comarca s’organitzen en un sistema molt complex, per la unió de la xarxa general i la densa xarxa local. L’eix fonamental N-S és el seguit per les comunicacions paral·leles a la costa al llarg de tot el País, i aquí, entre València i Alacant; és el camí seguit per la carretera N-332 de València a Almeria per Gata, el ferrocarril València-Gandia, ampliació del València-Cullera el 1974 i l’autopista de la Mediterrània A-7. D’aquest eix surten comunicacions transversals cap a l’interior: la carretera C-3322 de Tavernes de la Valldigna a Llíria per Alzira, la de Gandia a Xàtiva per Barx, la C-320 d’Almansa al Grau de Gandia, que enllaça amb la Vall d’Albaida, C-3318 de Benidorm a Gandia, que uneix aquesta zona amb la Marina Alta, la d’Oliva a Pego. Sobre aquestes dues xarxes se n'intercala una altra de carreteres locals entre els pobles i amb les carreteres principals. Fins els anys setanta funcionaven els ferrocarrils de via estreta d’Alcoi a Gandia i de Carcaixent a Gandia i Dénia. El port de Gandia, situat prop de la desembocadura del riu d’Alcoi, fou creat amb vista a l’exportació de taronges i al servei de la indústria alcoiana, però al segle actual ha perdut part de la seva importància i s’ha transformat en port de pesca, de transport general i de desballestament. El 1982, al port de Gandia hi havia 181 vaixells, amb 1.579 tones de registre brut i una tripulació de 617 homes. Les xifres d’explotació d’aquesta activitat pesquera foren, aquell any, de 1.394 tones desembarcades, amb un valor de 351 milions de pessetes (48% dels quals corresponen a peixos de fons, com ara el moll, el lluç, el pagell i el rap, 23% a peixos pelàgics com el seitó, la sardina, el sorell o el verat, 15% a mol·luscs i la resta, a crustacis).

La història

De la prehistòria a la romanització

El poblament prehistòric de la comarca és excepcionalment ben conegut durant el Paleolític superior, a través de diverses coves que volten el massís del Mondúber i que han estat excavades: la del Parpalló, a la Drova (Gandia), la de les Meravelles, també a Gandia, les del Barranc Blanc i de les Ratapenades, a Ròtova, i la de les Malladetes, a Barx. L’esquema de l’evolució del Paleolític superior, suggerit per aquestes coves, és el que ha servit per a refer el panorama de tot el País Valencià. Algunes foren habitades després, durant el Neolític. El poblament del segon mil·lenni aC és documentat a través de diverses coves d’enterrament, com les de les Foietes i la Negra de la Marxuquera de Gandia, i dels poblats del bronze valencià, abundosos, situació que es repeteix, ja dins del primer mil·lenni aC, amb els poblats ibèrics i amb una necròpoli ibèrica famosa, la d'Oliva. La romanització fou intensa, encara que no hi hagué cap ciutat, però els nuclis rurals foren importants, com ho demostra la densitat de les inscripcions trobades. És gairebé segur que la transformació agrícola, amb la creació de l’horta, es produí durant l’època romana imperial (s. I-III).

De l’època musulmana ençà

La presència musulmana quedà marcada pel desenvolupament del regadiu a l’horta de Gandia i per l’aparició de nombroses alqueries, que han donat pas, amb el temps, als actuals pobles; la Safor es mantenia sota la protecció del castell de Bairén. La reconquesta cristiana restà determinada per la batalla que es produí entre musulmans i cristians per la conquesta de Bairén, que suposà el pas decisiu per a l’expansió cristiana al N del País, més enllà del riu Xúquer. Els cristians se situaren sobre els pobles més importants, mentre els petits continuaven amb la seva població musulmana, després morisca. És amb la presència cristiana que Gandia assolí el paper de capital comarcal, ja que d’alqueria es convertí a poc a poc en la població més important, de manera que el 1323 esdevingué cap d’una baronia que el 1339 arribà a ésser el primer ducat del País. La història de la baixa edat mitjana a la Safor va unida a la dels ducs de Gandia, que es convertiren en una de les principals famílies nobles valencianes; la seva senyoria s’estenia sobre la major part de l’horta de Gandia, i inclogué també el comtat d’Oliva. L’expansió agrària de la canya de sucre fou la base de la riquesa de la casa ducal, que als segles XV i XVI, en mans dels Borja, convertí Gandia en una petita capital renaixentista. L’expulsió dels moriscs afectà molts pobles, però la repoblació fou ràpida i efectiva i els despoblats de la Safor són escassos, menys en el cas de la Valldigna. El caràcter senyorial queda marcat pel fet que cap poble no era de la corona: els ducs de Gandia tenien la senyoria sobre catorze pobles de la Safor, i els altres grans senyors eren el monestir de Valldigna, el de Sant Jeroni de Cotalba i els ducs de Medinaceli. Administrativament la Safor pertangué a la governació de Xàtiva (dellà Xúquer) fins el 1707. La nova divisió borbònica separà la Safor entre la governació de Xàtiva (la Valldigna, Xeraco i Xeresa, i la vall del riu de Vernissa) i la de Dénia (la resta). La divisió provincial del 1833 passà la comarca a la província d’Alacant, menys la Valldigna, que restà en la de València, amb el Mondúber com a límit; però el 1836 es rectificà tot assenyalant el curs baix del riu d’Alcoi com a nou límit entre les dues províncies, cosa que comportava la permanència dins de la d’Alacant d’Oliva i de Vilallonga, que passaren definitivament a la de València el 1874. Des d’aleshores es formà el partit judicial de Gandia amb tota la comarca, menys la Valldigna, que es repartí entre els partits de Sueca i d’Alzira.

Col·laboració: 
OBC / JEC / JVBM
Llegir més...