Vida i obra
Fill de Ramon de Sagarra i de l’Espagnol. Llicenciat en dret civil i canònic (1875), sostingué la causa carlina durant la tercera guerra Carlina, però després evolucionà cap a posicions catalanistes, especialment en l’àmbit cultural, fet que es reflecteix en la temàtica de la seva obra com a historiador. Fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1906-09) i diputat de la Mancomunitat de Catalunya (1923) per Acció Catalana. El 1890 ingressà en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i el 1920, en l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Historicoarqueològica), i fou president de l’Ateneu Barcelonès (1930-32). Fou, a més, vicepresident de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques (1890) i membre de la Real Academia de la Historia de Madrid i de la Societat Arqueològica Tarraconense.
La seva magna obra, Sigil·lografia catalana: inventari, descripció i estudi dels segells de Catalunya (3 toms en 5 vol., 1916-32), que guanyà el premi Martorell del 1912 i el Prix Duseigneur de l’institut de France, conté la reproducció fotogràfica de 5 807 segells. També és autor de 14 articles més sobre aquesta disciplina. Així mateix publicà Sant Vicens de Sarrià... Història d’aquesta villa i parroquia (1921) i l’article “Noticias y documentos inéditos referentes al infante D. Alfonso, primogénito de Don Jaime I y doña Leonor de Castilla” (1918). La primera guerra carlina a Catalunya (contribució al seu estudi). El comte d’España i la Junta de Berga (2 vol.,1935) és una obra imprescindible per a l’estudi de la primera guerra Carlina a Catalunya. El seu fill Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, en les seves memòries, feu un elogi explícit d’aquest treball. Per a escriure aquest llibre, utilitzà com a base el del P. Magí Ferrer, el de l’intendent don Gaspar Díaz de Labandero, l’anònim El Amigo de la Verdad imprès a Montpeller el 1843 (atribuït a don Bartomeu Torrabadella) i documentació original de la Junta, així com la premsa carlina del Principat (El Joven Observador i El Restaurador Catalán).
També es preocupà pels fets d’armes catalans, com els dels anys 1714, 1809 i 1812, i, sobretot, per la revolució del 1640. Escriví Assassinat de Don Antoni de Fluvià y de Torrellas y Homicidis, robatori y saqueig del castell y terme de Palautordera (1923), Les Lliçons de la Historia. Catalunya en 1640. Discurs (Ateneu Barcelonès, 1930), L’Unitat catalana en 1640. Discurs (Ateneu Barcelonès, 1931) i El govern republicà de Catalunya en 1641 (1931).
Amb el treball més elaborat, Les lliçons de la Història. Catalunya en 1640, inicià la seva contribució al coneixement de la revolució catalana. En el seu llibre es desmarcà d’una obra que havia esdevingut clàssica per a entendre els esdeveniments del 1640: Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña con Felipe IV, de F.M. de Melo, i de tots aquells historiadors que l’havien seguit, com M. Lafuente en la seva Historia de España, o C. Pujol i Camps, titllat per Rovira i Virgili “d’anticatalanista emmascarat”. De fet, Sagarra aprofità per a criticar la feina de Pujol i Camps en la seva edició del Dietari de Miquel Parets en el Memorial Histórico Español, reclamant que la traducció castellana no era fidel a l’esperit de l’autor. En aquest discurs defensà la seva voluntat d’escriure un llibre, utilitzant exclusivament material d’arxiu —segurament influït per Bofarull i de Brocà—, sobre les causes i les conseqüències de la guerra de 1640-52 «promoguda pel govern de Felip IV». El discurs, de fet, és una petita mostra de com treballà l’autor aquesta temàtica, circumscrita als esdeveniments del 1640. Per això, l’edició del discurs anà acompanyada amb deu documents on demostrà que la veritat sobre aquesta guerra encara estava per descobrir.
El fons documental de Ferran de Sagarra i de Siscar és dipositat a l’arxiu de la Biblioteca de Catalunya. És fill teu també el zoòleg Ignasi de Sagarra i de Castellarnau.
Bibliografia
- Sagarra, J.M. de (1954): Memòries. Barcelona, Selecta.