Joan de Sagarra i Devesa

(París, 8 de gener de 1938)

Periodista.

Fill de Josep Maria de Sagarra. Estudià dret a Barcelona i el 1961 anà a París, on feu estudis de teatre i es doctorà per l’Institut d’Estudis Teatrals de la Sorbona. Començà a escriure sobre teatre al setmanari Arts de París. Després d’un breu pas al capdavant de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1978-79), començà a exercir la crítica teatral, que posteriorment amplià a la crònica cultural. Encunyà el terme Gauche Divine i d’altres relacionats amb certs ambients culturals barcelonins.

A Barcelona feu de crític teatral a El Noticiero Universal (1963-64) i a El Correo Catalán (1964-67). Durant deu anys publicà una columna diària, primer a Tele-exprés (“El día de siempre”, 1968-71), després a El Noticiero Universal (“Reposteria selecta”, 1972-76), i, finalment, a El Correo Catalán (1976-78). Fou, també, crític de teatre a Mundo Diario (1976-78). Col·laborà en nombroses publicacions, entre d’altres: Por Favor, Muchas Gracias, El Papus, El Cuervo, Sábado Gráfico i Fotogramas. Fou crític titular de La Vanguardia (1980-82), d’El País, a partir del 1982, del setmanari El Món (1981-84) i de La Guía del Ocio (1985-88). A El País, hi escriví, també, la secció fixa “La Crónica”. Ha estat columnista de publicacions com Canigó i El Temps. Escriví una secció fixa a La Vanguardia (“La terraza”). .

Els seus articles, de to càustic i extremós, sovint susciten polèmica. Ha publicat els reculls d’articles Las rumbas de Joan de Sagarra (1971) i La horma de mi sombrero (1997).

El 1998 rebé el premi Ciutat de Barcelona de periodisme, el 2006 el títol d’oficial de l’orde de les Arts i les Lletres, el 2008 el Premi Nacional de Cultura de periodisme i la Medalla d’Or al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona, el 2010 la Creu de Commendatore de la Ordine della Stella della Soliedarietà Italiana i el 2013 el premi José Luis Giménez-Frontín de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya.