i Práxedes Mateo Sagasta | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Práxedes Mateo Sagasta

Práxedes Mateo Sagasta
© Fototeca.cat
història hist
Polític castellà; fou enginyer de camins, professió que només exercí en la seva joventut.
Torrecilla de Cameros, Rioja, 21 de juliol de 1827 — Madrid, 5 de gener de 1903

Participà com a progressista en la revolució del 1854 i fou elegit diputat per Zamora. Lluità el 1856 contra O'Donnell i hagué d’exiliar-se a França. Tornà poc temps després i fou elegit novament diputat. L’any 1863 adquirí i dirigí el diari La Iberia . Conspirà amb Prim i hagué de fugir a Portugal, des d’on passà a Anglaterra i a França. Preparà la rebel·lió dels sergents de la caserna de San Gil, a Madrid (1866), que fracassà; condemnat a mort en rebel·lia, pogué fugir a França. L’any 1868 s’uní a Serrano i fou un dels caps del moviment revolucionari. Ministre de governació amb Serrano i amb Prim i ministre d’estat amb Prim, esdevingué una de les figures polítiques més rellevants d’Espanya. Votà la candidatura d’Amadeu de Savoia, amb qui fou ministre de governació, sota la presidència de Serrano. Enemistat amb Ruiz Zorrilla, cap dels radicals, dirigí el partit constitucional. President del consell (desembre del 1871), dimití pel maig de l’any següent. Ministre en dues ocasions més, era president del consell quan Martínez Campos proclamà Alfons XII a Sagunt i no hi oferí cap resistència. L’any 1875 es lliurà a la reestructuració de la maçoneria i organitzà el grup constitucional, que, refós en l’assemblea del 1880, rebé el nom de Partido Liberal Fusionista, origen del Partido Liberal . President del Consell des del febrer del 1881 al gener del 1883, introduí diverses reformes liberals. Establí amb Cánovas el pacte d’El Pardo (1885) i, en morir Alfons XII, formà govern (fins el 1890); fou, de fet, el ministre de la regència de Maria Cristina d’Àustria. Féu aprovar les lleis del sufragi universal, del jurat i la de bases per a la formació del codi civil. Mort Cánovas (1897), Sagasta hagué d’afrontar la guerra amb els EUA i la liquidació de l’imperi colonial, malgrat que aquella situació hagués estat obra sobretot dels conservadors. Del març del 1901 al desembre del 1902 presidí el consell de ministres per darrera vegada.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...