Salamanca

La Plaza Mayor de la ciutat de Salamanca, obra de Churriguera, amb l’edifici de l’Ajuntament, a l’esquerra, i el Pavelló Reial, a la dreta

© Arxiu Fototeca.cat

Ciutat i capital de la província de Salamanca, Castella i Lleó, situada a la riba dreta del Tormes.

Situada a la riba dreta del Tormes, sobre tres petits turons terciaris, és edificada en diverses plataformes esglaonades que culminen en la catedral. Cruïlla de camins, hi conflueixen tres eixos ferroviaris, i la carretera de Gijón a Huelva (corresponent en la seva part central a l’antiga ruta de l’argent d’Astorga a Mèrida), la de Madrid a Porto i la de París (i Bilbao) a Lisboa. Important mercat agrícola i ramader, amb poca indústria, conserva encara el seu antic interès com a centre administratiu i universitari (Universidad Pontificia de Salamanca i Universidad de Salamanca). Experimentà una creixença demogràfica molt gran la dècada de 1920 (44,6%) i els anys trenta (53,4%). Identificada amb l’antiga Helmantiké o Salmantica, era situada a l’àrea de poblament dels arevacs i dels vacceus. Fou conquerida per Anníbal el 217 aC. Sota els romans formà part de la Lusitània i fou situada en la important ruta de l’argent. Conquerida, sense resistència, pels àrabs (712) amb diferents alternatives, de fet restà en poder musulmà pràcticament fins a la conquesta de Toledo (1085), quan Alfons VI encarregà al seu gendre Raimon de Borgonya el repoblament de la ciutat, en el qual participaren serrans, francs, castellans, portuguesos, mossàrabs, toresos, jueus i gallecs, organitzats en barris independents. Durant els regnats d’Alfons VIII i Alfons IX fou elaborat el fur de la ciutat i fou fundada la universitat (1200). Centre important de la indústria tèxtil castellana i mercat exportador de llana, obtingué d’Enric IV el privilegi de fira franca (1467). Adherida al moviment de les Comunitats de Castella (1520) en defensa de les seves manufactures i en contra de la política de Carles V favorable als grans mercaders de llana, estigué sota el comandament de Maldonado.

La plaça major de Salamanca

© Fototeca.cat

Al segle XVI la universitat esdevingué un dels focus culturals més importants d’Europa, gràcies al prestigi dels seus mestres, que constituïren l’anomenada escola de Salamanca. La decadència de la ciutat (segles XVII-XVIII), motivada per l’expulsió dels moriscs i per la crisi de la indústria tèxtil, portà a la davallada de la universitat. Ocupada per les tropes napoleòniques (1809), fou alliberada per Wellington (1812). Arran de la proclamació de la Primera República, fou centre d’una insurrecció cantonalista (1873). Durant la guerra civil (1936-39), fou seu de diversos ministeris del govern franquista i d’organitzacions falangistes. El 1940 hi fou creada la Universidad Pontificia, la qual té les facultats de teologia, dret canònic, filosofia, ciències de l’educació, filologia, psicologia, ciències polítiques i sociologia. És un dels conjunts monumentals més importants de la península Ibèrica. Conserva un pont d’època romana i nombroses esglésies romàniques (segle XII): San Martín, San Marcos, Santo Tomás de Canterbury, San Julián, Santa María de la Vega i Santiago. La catedral vella (segles XII-XIII) és de tres naus, amb creuer cobert per una original cúpula anomenada torre del gallo, i tres absis; el retaule major i el fresc de la volta de l’absis, que representa el Judici Final, són obra de Nicolás Florentino (s. XV); cal destacar-hi la capella de San Martín, la de Talavera, amb volta romànica amb trets moriscs, i la de Santa Bárbara. L’antic claustre romànic fou desmuntat el 1783 per a construir-ne un altre d’estil neoclàssic (1785). El destí posterior del claustre donà lloc a una llarga controvèrsia: la tesi segons la qual fou reconstruït i instal·lat a la Ciudad Lineal de Madrid l’any 1931 i desmuntat i reconstruït de nou en una finca privada de Palamós el 1959 fou refutada per dos informes d'experts (2012 i 2014) que mostraren que aquest claustre era una falsificació. La catedral nova, adossada a la vella (s. XVI-XVIII), d’estil gòtic tardà, té una magnífica façana plateresca. En altres esglésies es combinen també el gòtic i el plateresc: San Benito, Sancti Spíritus, Las Úrsulas, Las Bernardas, Las Dueñas i San Esteban. Al barroc (segle XVII) pertanyen La Clerecía (actualment seu de la Universidad Pontificia) i Las Agustinas (enclavament d’art italià, on es guarda una Immaculada de Ribera). Pel que fa a l’arquitectura civil, pertanyen al gòtic la torre del Clavero, la casa de María la Brava i la casa del doctor Abarca Maldonado (actual museu provincial). La universitat (segle XV) conserva una de les façanes més ricament decorades de tot el plateresc hispànic (cal destacar-hi també l’escala, la biblioteca i el pati). La Casa de las Conchas (segle XVI) aplega elements gòtics o platerescs i mudèjars. Sobresurten encara els palaus platerescs de Monterrey i de Fonseca (actual Diputación Provincial), el Colegio del Arzobispo o de Los Irlandeses, que té un magnífic claustre i capella amb retaule d’A. Berruguete. Al neoclassicisme pertany el palau d’Anaya.