Vida i obra
Filla de Joan Sales i Vallès i de Núria Folch i Pi. El 1939 la família s’exilià a França, i posteriorment a la República Dominicana i a Mèxic. El 1948 tornaren a Barcelona. Els anys cinquanta treballà en un taller de decoració de porcellanes i, després, mentre feia el batxillerat i els estudis universitaris lliures, com a mecanògrafa en una fàbrica de teixits. Tot i així, assistí a algun curs de Ferran Soldevila a l’Institut d’Estudis Catalans, i de Vicens i Vives a la Universitat de Barcelona. El seu únic recull de poemes, Exili a Playamuertos (1961), l’autora el defineix com “un succedani (o un preàmbul?) de l’exploració històrica”. Casada amb el físic Oriol Bohigas i Martí, visqué amb ell a la regió parisenca des del 1962, llevat d’un període a Madrid els anys 1972-73.
Des del decenni de 1980-90, participà en col·loquis i congressos, i els anys acadèmics 1991-95 participà en els seminaris de doctorat de la Universitat Pompeu Fabra. Pel que fa a la seva producció historiogràfica, abans de marxar a París, es llicencià en història a la Universitat de Barcelona (1965) i publicà Una vila catalana del segle XVIII, en la col·lecció “Episodis de la Història” (1962) i Història dels mossos d’esquadra. La dinastia Veciana i la policia catalana al segle XVIII (1962). En aquesta darrera obra, que prologà Joan Mercader, l’autora deixà sovint “la paraula als coetanis” i ja abordà alguns dels temes que més endavant reprengué, com ara els sistemes de reclutament en el servei militar o la importància del tragí i de les mules, tema objecte de diversos treballs seus, després reunits en Mules, ramblers i fires (s. XVIII-XIX) (1991).
A París, seguí els cursos de doctorat d’Ernest Labrousse i, sobretot, de Pierre Vilar (1962-65), i força més tard, els seminaris lliures de Vilar a la Maison des Sciences de l’Homme. Es familiaritzà amb certs fons arxivístics parisencs (secció de manuscrits de la BNP, Archives du ministère des affaires étrangères al Quai d’Orsay, Archives historiques de l’Armée de Terre de Vicennes). El 1965 presentà a la Sorbona la seva tesi de doctorat Service militaire et société en France et en Belgique au XIXe siècle. Remplaçants, remplacés, marchands d’hommes et assurances contre le service militaire. Sobre aquest tema i afins, en 1968-71 publicà diversos articles, entre altres llocs en Comparative Studies in Society and History (1968), en el primer número de Recerques (1970) i en Saitabi (1971). El recull Sobre esclavos, reclutas y mercaderes de quintos (1974) en conté alguns.
Durant uns quants anys es dedicà a la traducció d’obres literàries d’autors com Skou-Hansen, Blaise Cendrars o Pär Lagerkvist, i fins el 1980 no reemprengué l’activitat historiogràfica i publicà la part corresponent a Catalunya del període 1715-1833 dins la Història dels Països Catalans, coordinada per Albert Balcells, i Els Botiflers, 1705-1715 (1981), on revisà alguns aspectes de la imatge negativa que sovint els ha estat donada.
D’ençà del 1983, des de la revista L’Avenç, i d’ençà del 1988 des d’Afers, incidí decisivament en la historiografia catalana amb noves aportacions i nous enfocaments. Cal destacar els articles en L’Avenç: “Miquelets catalans i protestants del Llenguadoc”(1983); “‘Bandoliers espagnols’ i guerres de religió franceses” (1985); “Fins a quan pogueren els senyors alt-justiciers condemnar a mort?” (1985), i a Afers: “Censos, censals i masies del monestir de la Portella. De la ruïna del segle XV a la recuperació del XVI-XVIII” (1994). Pel que fa a la qüestió de l’alta justícia baronial, insistí en termes metodològics en la revista portuguesa Ler Historia amb “Justiça, criminalidade e tribunais senhoriais entre os sécs. XVI e XVIII. Algunas questoes metodológicas” (1988), i en la nova versió d’Afers: “Un problema metodològic. L’oblit de les cúries baronials” (1990).
El 1984 publicà el recull Senyors bandolers, miquelets i botiflers. Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII, on, a més d’ampliar els seus treballs sobre els miquelets i els botiflers, publicà “El senyor de Nyer sense els nyerros”, que rebaté la tesi de la pèrdua de posicions econòmiques de la noblesa catalana dels segles XVI i XVII, i subratllà i utilitzà les aportacions de l’erudició rossellonesa del segle XIX, tot fent les seves pròpies indagacions arxivístiques als Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals de Perpinyà; el mateix sistema feu servir en l’estudi “Classes ascendents i classes descendents a la Catalunya francesa d’antic règim: la noblesa rossellonesa, arruïnada i disminuïda?” del recull Terra, treball i propietat (1986). La història dels catalans del nord de les Alberes fou l’objecte d’un número especial d’Afers: “Catalunya Nord (segles XV-XIX)” (1997), que dirigí i coordinà. Hi destaquen les seves reflexions i notes informatives sobre bibliografia i fonts rosselloneses, tal com fa en la col·laboració “La «Guerra dels Segadors», la preguerra i la postguerra als arxius rossellonesos”, publicada en el volum col·lectiu La revolució catalana de 1640 (1991).
El 1989 publicà “Els segles de la decadència. Segles XVI-XVIII”, volum quart de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Aquest volum, tal com diu Vilar en el pròleg, “revela problemes allà on no era costum descobrir-ne”. El llibre, en part síntesi i en part prospecció, és, sobretot, una visió no lineal de la història de Catalunya dels segles XVI i XVII, amb alguna incursió als segles XV i XVIII. Sales hi destaca la importància i polivalència de les corts catalanes de 1585-1705, nega l’estat de decadència de la llengua catalana en aquells segles, com també la decadència de la noblesa —justícia baronial inclosa—, insisteix en el gran pes de la relació entre senyors i vassalls, i subratlla l’omnipresència ja cinccentista de la guerra i el caràcter pluriestatal de la monarquia abans de la guerra de Successió. El llibre destaca també la importància de la historiografia rossellonesa i extrauniversitària.
Sales insistí en tots aquests temes en les més diverses col·laboracions. La polivalència de les corts la demostrà en Naturals i alienígenes: un cop d’ull a algunes naturalitzacions dels segles XV a XVIII (1986), i repetí la importància de la història institucional en “Institucions polítiques catalanes en vigílies de la seva abolició: una tasca històrica urgent. La reedició de la compilació de Constitucions de 1588-1599. La publicació dels processos de Cort de 1585-1705”, Pedralbes (1993), i en “Diputació, síndics i diputats. Alguns dels errors evitables”, Pedralbes (1995).
Les aportacions de l’autora tingueren sempre un component crític i la voluntat d’assenyalar oblits amb intencionalitat metodològica i interpretativa. Això, tant pel que fa als estudis d’un cert gruix com a la munió de ressenyes i notes publicats en la Revista de Catalunya: “Guadalupe 1486, triomf del mas sobre el castell?” (1987), “Església, masia i poble (segles XVI, XVII i XVIII)” (1988) i “Per què l’adquisició del Rosselló és presentada per la historiografia francesa com una conquesta militar més?” (1994); i en col·laboracions en el diari Avui: “El perill d’oblidar les lleis” (gener del 1993). També escriví a Manuscrits: “Podem parlar de la Catalunya dels Àustries com d’un estat? I on rau l’estatalitat en les monarquies compostes?” (1997); en Afers: “Dom Mabillon, dom Lobineau i el P. Villanueva: una no-història?” (1990), “Estat, Monarquia i llengua” (1996) i “Un cop d’ull a alguna revista rossellonesa recent” (1999); a L’Avenç: “Inventaris post-mortem” (1986) i “Existí un ‘bandolerisme català del barroc’?” (1987), i a Recerques: “El bisbe d’Alet i les bruixes del Capcir” (1987) i “Jueus i conversos: algun recull recent” (1993). I al Congrés Internacional. Història dels Pirineus (1998): “De què tracta, el tractat dels Pirineus? I va ser realment decisiu, el paper de Pere de Marca, en el traçat de la frontera?” També publicà el recull De Tuïr a Catarroja. Estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó (segles XV-XVII) (2002).
És autora d’un llibre sobre la història dels Llupià, família de la noblesa rossellonesa, del qual publicà “Un ambaixador rossellonès del Sacre Imperi Romanogermànic? Gaspar de Llupià i Maximilià I, rei dels Romans (1477-1497)”, Pedralbes (1998).
Bibliografia
- García Cárcel, R.; Sánchez, P.: “Conversa amb Núria Sales. Un combat per la història”, L’Avenç, 84, 1985, p. 63-66.
- Olmos, V.S.: Afers, 14, 1992, p. 492-496 [recensió de Mules, ramblers i fires (s. XVIII-XIX)].
- Serra i Puig, E.: Afers, 9, 1990, p. 178-186 [recensió d’Els segles de la decadència. Segles XVI-XVIII].