Llicenciat en dret (1932), milità al Bloc Obrer i Camperol i al PSUC. Durant la Guerra Civil de 1936-39 lluità als fronts de Madrid i d’Aragó. Exiliat el 1939 a França, el 1942 s’establí a Mèxic i hi treballà com a linotipista. Fou redactor en la revista Full Català, precedent de Quaderns de l’Exili, de la qual fou fundador (1943-47) i editor, juntament amb F. de Pol, R. Galí, A. Artís-Gener, P. Calders, V. Riera Llorca i J.M. Ametlla. Edità, amb estudis i anotacions, L’Atlàntida, Canigó, La nacionalitat catalana i la primera edició de les Poesies de Màrius Torres (1947). El 1948 tornà a Catalunya i s’establí a Barcelona. Treballà a l’editorial Ariel, i tingué cura de la publicació de les obres de Carles Cardó i de les successives edicions de la de Màrius Torres.
El 1955 fundà, amb X. Benguerel i J. Oliver i amb la col·laboració de l’editorial Aymà, la col·lecció “El Club dels Novel·listes”. L’any 1959 assumí la direcció de la col·lecció, publicada per l’editorial Club Editor, creada per ell mateix, que edità novel·les d’autors com Rodoreda, Blai Bonet, Villalonga i traduccions de Kazandzakis, Mauriac i Dostojevskij, tots propers a l’anomenada novel·la catòlica, i creà una nova col·lecció d’abast general, “El Pi de les Tres Branques”.
Publicà el seu llibre de poemes Viatge d’un moribund (1952), i després la novel·la Incerta glòria (1956, premi Joanot Martorell 1955), que, per raons de censura, no aparegué en edició definitiva fins el 1971. La novel·la, que presenta la vida de tres oficials republicans, ha estat considerada una de les obres més representatives de la guerra al front d’Aragó i de la posterior postguerra a Barcelona. Estrenà la peça teatral En Tirant lo Blanc a Grècia (1958; editada el 1972), esbós d’una òpera bufa musicada per J. Altisent amb la voluntat de difondre la personalitat del Tirant, i publicà el seu epistolari Cartes a Màrius Torres (1977), recull d’una correspondència que quasi esdevé diari de la guerra i l’exili i un testimoni de l’amistat entre tots dos escriptors. Escriví pròlegs a nombroses obres de J. Coromines (Lleures i converses d’un filòleg, 1971), M. Rodoreda, L. Villalonga, etc., publicades pel Club Editor. Dirigí l’Oficina de Català de la Diputació de Barcelona, fins que es jubilà (1982). Pòstumament, hom li publicà Contes d’ahir i d’avui (1987) i l’epistolari amb Joan Coromines (2004), 119 cartes escrites al llarg de trenta-set anys, que es manifesta com un debat sobre el model lingüístic de la llengua catalana. El 2008 fou publicada la seva correspondència amb Mercè Rodoreda.
La seva fama com a escriptor i editor ha eclipsat la seva aportació (certament més “soterrada”) en l’àmbit historiogràfic i en el del pensament polític. En Quaderns de l’Exili desenvolupà un ideari polític de caràcter netament sobiranista —i que després defensà al llarg de tota la vida—, basat sobretot en la crítica del catalanisme de preguerra (especialment per la seva renúncia a una força armada i pel seu culturalisme, com exposà en l’article “Els òrsides” publicat en aquesta revista el març-abril del 1945), i en la defensa del conjunt nacional. Aleshores ja manifestà el seu interès per Pere Bosch i Gimpera, Carles Cardó i Ferran Soldevila. Fou amb aquest darrer, però, amb qui mantingué una fructífera col·laboració quan retornà, el 1948, del seu exili mexicà. Junts treballaren en dos ambiciosos projectes: la Historia de España i la Història dels catalans. En tots dos, Sales s’ocupà de l’acurada recerca iconogràfica i dels extensos comentaris que acompanyen les il·lustracions, que constitueixen un discurs “paral·lel” de gran categoria historiogràfica, que fou celebrat per historiadors ben destacats. Aquesta realització editorial pot considerar-se una obra personal de Sales, com també, en part, podria merèixer aquesta consideració Què cal saber de Catalunya (1968), signat també per Soldevila.
Germà del matemàtic Francesc d’Assís Sales i Vallès, estigué casat amb l’editora Núria Folch i Pi (Barcelona, 29 d’octubre de 1916 – Barcelona, 23 de març de 2010), filla del polític i escriptor Rafael Folch i Capdevila, i guardonada amb la Creu de Sant Jordi (1997), amb qui tingué una única filla, la historiadora Núria Sales.