i Salomó | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Salomó

Salomó
© Fototeca.cat
Municipi del Tarragonès, estès a l’esquerra del Gaià (límit occidental del terme), accidentat pels contraforts meridionals de la serra de Montferri.
Població: 
501 h
[2009]
Extensió: 
12 km2

Situació i presentació

Limita al N amb Montferri i Masllorenç i a l’W amb Vilabella, tots tres municipis de l’Alt Camp; a l’E amb Bonastre (del Baix Penedès) i al S amb Vespella. Dos corrents fluvials solquen el terme, el més important és el Gaià, que fa de divisòria amb el terme de Vilabella, l’altre és el barranc de Salomó, que voreja el nucli urbà per l’W i el S i desguassa al Gaià prop de la Riera de Gaià. Dins els límits del terme salomonenc hi ha les fonts naturals del Lleó, dels Vergerars i de Sant Joan.

L’únic nucli de població agregada del terme és el poble i cap de municipi de Salomó. Travessa el nucli urbà la carretera local d’Altafulla al Pont d’Armentera. Les comunicacions del municipi es completen amb una completa xarxa de camins que duen a Bonastre, el Catllar, Vespella i Vilabella. La línia de ferrocarril de Sant Vicenç de Calders-Roda de Berà-Valls-Lleida, amb baixador al poble, travessa la part meridional del terme.

La població i l'economia

El fogatjament del 1358 donà per a la població (salomonencs) un total de 36 focs, mentre que en el de 1365-70 figurava amb 33 focs. El fet que Salomó no sigui esmentat en el fogatge del 1497 i que en els del 1515 i el 1535 només figurés amb 14 i 18 focs fa pensar que tal volta restés deshabitat o molt poc poblat durant una bona colla d’anys a causa de les epidèmies i les guerres. El creixement demogràfic del segle XVIII també afectà positivament Salomó, així, els 165 h del 1718 s’havien convertit en 462 l’any 1787. Els estralls de la guerra del Francès i les repressions del Trienni Liberal van fer minvar la població fins a l’extrem que l’any 1843 solament vivien a Salomó 281 persones; la recuperació, però, fou ràpida, ja que el 1857 tenia 972 h. L’epidèmia de l’any 1885 i la pèrdua de les vinyes van fer minvar novament la població, la qual, l’any 1900, era de 814 h. Durant el segle XX Salomó no ha parat de perdre residents a causa de l’èxode que ha alimentat els grans centres urbans; així, els 775 h comptabilitzats el 1920 es reduiren a 712 el 1940, 660 h el 1970, 521 h el 1981, 439 h el 1991 i 382 h el 2001. Amb el nou segle, la població es recuperà fins assolir els 432 h el 2005.

Malgrat la preeminència dels serveis en l’economía del terme, Salomó encara deu el seu manteniment d’una manera fonamental al sector primari. L’agricultura de secà caracteritza el paisatge agrari del municipi de Salomó. Les terres conreables estan ocupades per vinyes, oliveres, ametllers i avellaners. L’horta i l’arboricultura tenen un lloc molt migrat i la major part de la producció es destina al consum propi. Hom destaca el Celler Cooperatiu Vinícola Santa Maria (1962), destinat al premsat del raïm i a l’emmagatzemament i posterior comercialització del most. Quant a ramaderia destaca la cria d’aviram. Pel que fa a l’activitat industrial, hi hagué fins fa poc una fàbrica de gèneres de punt, l’època més destacable de la qual fou la dècada 1940-50. També funcionà una planta embotelladora de vi que del 1966 fins el 1974 va desenvolupar una activitat intensa.

El poble de Salomó

El poble de Salomó, envoltat de muntanyes i turons, és dins d’una gran fondalada, a 165 m d’altitud i amb 439 h el 2006, al bell mig del terme. La composició del poble és força irregular. La majoria de les cases que envolten el poble tenen horts o corrals tancats; també hi ha alguns xalets d’estiuejants.

L’església parroquial de Santa Maria es troba vora l’entrada principal de la vila. Els elements més destacables són la porta romànica, el campanar de dos pisos i la capella del Sant Crist, construïda entre el 1708 i el 1715, en la qual sobresurten les vuit teles pintades a l’oli per Pons i Monravà. Al segle XVII es va produí la primera ampliació, el resultat de la qual fou la capella del Roser, oberta al lateral de la nau central. Les següents obres daten de principis del segle XVIII en erigir-se la capella de Sant Crist i, molt probablement, també el campanar, d’estil barroc. A mitjan segle XIX es completà l’ampliació del temple que culminà l’any 1866. En el decurs del segle XX s’han dut a terme diverses obres de restauració, de les quals, les més importants han estat exteriors: el trasllat de la porta lateral a la posició central d’ara, el canvi d’ubicació de la rectoria i la construcció de porxos. Pel que fa a l’arquitectura civil, mereix una menció especial Cal Cadernal (la casa del mercader Josep Nin), edifici bastit a la fi del segle XVI o principi del segle XVII.

La vida cultural i social del terme és dinamitzada pel Casal Salomonenc (1972), que aporta la principal oferta lúdica i el Patronat del Ball del Sant Crist, creat el mateix any.

L’origen del ball del Sant Crist és, segons la veu popular, motivat per un fet historicollegendari protagonitzat pel mercader salomonenc del segle XVI Josep Nin. Aquest, salpà de la platja d’Altafulla amb rumb a Alger amb la intenció de comprar un carregament de blat per tal de pal·liar la fam que patia la població i durant la seva estada al N d’Àfrica trobà una imatge d’un Crist crucificat, la qual, segons la llegenda, adquirí a pes d’argent i dugué a Salomó, on la diposità a l’església parroquial. Aquest ball dialogat que escenifica la llegenda té lloc a l’interior del temple parroquial des del 1972, de manera ininterrompuda, tots els diumenges del mes de maig; el primer d’aquests balls coincideix amb la festa major del Sant Crist o de la Santa Creu. El ball escenifica aquesta troballa a partir d’un text datat el 1843. Altres actes que acompanyen la festa són la benedicció del pa, la missa, la processó, una ballada de sardanes i diversos actes esportius. D’altra banda, també se celebra la festa votiva de Sant Roc (16 d’agost), protector de les epidèmies i de la pesta, instuïda pel consistori per la intersecció del Sant durant el còlera de 1885.

Altres indrets del terme

Fora del poble, al capdamunt de la serra que voreja el Gaià, destaca la Cova Fonda o dels Vergerars, màxim exponent de l’Eneolític al Tarragonès. Els materials trobats permeten suposar que la Cova Fonda era un lloc destacat en les rutes prehistòriques d’intercanvi. Repartides pel terme hi ha barraques de pedra en sec i masies, les més importants són la Polla-rossa, el Mas Boronat, la Masia Nova i la Masia del Figueres. La Polla-rossa és documentada al segle XIII, és molt gran i malgrat el seu abandonament no presenta un caràcter ruïnós. El Mas Boronat (també anomenat el Mas del Belga), a l’E del cap municipal, a sol ixent, és un mas grandiós i ha estat el bressol del cognom homònim.

La història

L’origen històric de Salomó és medieval. El nucli salomonenc no es va formar amb la conquesta de la Catalunya Nova sinó amb la posterior colonització; per això la seva naixença fou una mica més tardana que la dels pobles de la rodalia. Els primers documents que esmentaven Salomó es remunten als primers anys del segle XI i pertanyien al Cartulari de Sant Cugat i al Llibre Blanc de Santes Creus, però no ho feien com a poble sinó com a accident geogràfic. Durant el segle XIII quedà plenament confirmada l’existència de Salomó com a nucli de població. El 1214 consta com un honor del priorat de Banyeres. La primera referència a Salomó com a poble és del 1254 i correspon a la carta de protecció atorgada pel rei Jaume I. El fogatjament del 1358 esmentava Salomó com a dependent de l’abat de Ripoll i del priorat de Banyeres, mentre que en el de 1365-70 figurava com de l’abat de Ripoll. L’any 1478, el rei Joan II cedí els drets que tenia al lloc a M. d’Aiguaviva.

En les lluites vuitcentistes, Salomó es manifestà partidari, primer, dels absolutistes i, després, dels carlins. Durant la tercera guerra Carlina fou l’escenari d’un combat entre liberals i carlins. La construcció de la via fèrria entre el 1880 i el 1882 va ser molt important per a la població, ja que contribuí al seu desenvolupament en facilitar-li la comercialització de les seves produccions.

Salomó patí l’any 1885 una gravíssima epidèmia de còlera que causà la mort a més de setanta dels seus habitants. A la calamitat del còlera s’afegí l’aiguat del 1890, que prengué la vida de sis persones i, entre el 1892 i el 1895, la fil·loxera destruí les vinyes i deixà el poble en la misèria. La plantació del peu de vinya americà permeté la recuperació econòmica, que assolí un moment brillant als anys de la Primera Guerra Mundial.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...