i Salomó | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Salomó

Nom oficial deSolomon Islands (en)
Estat
Salomó
Nom oficial deSolomon Islands (en)
Poble costaner a les illes Salomó
© The World Fish Center / Kirsten Abernethy
Estat insular del SW d’Oceania, a l’E de Papua Nova Guinea; la capital és Honiara.
Població: 
482.000 h
[est 2006]
Extensió: 
28.370 km2

La geografia

El país comprèn l’arxipèlag homònim (excepte Buka i Bougainville, que pertanyen a Papua Nova Guinea), l’atol d’Ontong Java, l’illa Rennell i l’arxipèlag de Santa Cruz, uns 500 km a l’E. Tant l’arxipèlag de Santa Cruz com la majoria de les illes de les Salomó són d’origen volcànic i muntanyoses (2.440 m a Guadalcanal). El clima hi és equatorial i la pluviositat, abundant. El sector primari ocupava el 1993 cap a un 70% dels actius i aportava prop d’un 50% del PIB el 1991. Els principals conreus alimentaris són moniato, cocoters, bananes, mandioca, nyam, colocàsies, hortalisses, arròs i fruita tropical. Són conreus comercials el coco (copra), la palma (oli) i l’arròs. La ramaderia dominant és porcina i bovina. La pesca és comercialment important, i la intensa explotació dels boscos per a l’exportació de fustes preuades ha arribat a posar en perill la massa forestal de les illes. Hi ha, a més, mines d’or, bauxita, argent, coure, asbest i fosfats. La indústria (elaboració de productes agrícoles) no ocupa gaire més d’un 10% dels actius. L’energia és sobretot d’origen hidroelèctric. El govern ha promogut el turisme, que el 1991 representava un 10% del PIB. Els transports són insuficients. A Guadalcanal s’hi troba Honiara, primer port i aeroport de l’estat. Les principals exportacions són fustes, productes de la pesca, copra i altres productes agrícoles elaborats. Les importacions comprenen sobretot béns d’equipament (maquinària) i de consum. El comerç té lloc, sobretot, amb Austràlia, Nova Zelanda i el Japó. La balança de mercaderies és positiva, però a causa de la manca de serveis, la de pagaments és negativa. La moneda és el dòlar de Salomó. En el període 1985-92, el PIB per habitant (750$ el 1993) cresqué a una mitjana del 2,7% anual, considerable atès el creixement demogràfic, i el PNB un 18% en total. No obstant això, les Salomó es troben entre els estats mes endarrerits d’Oceania (per sota de Papua Nova Guinea, Samoa Occidental o les Fiji) País poc poblat (13,5 h/km2), presenta un alt índex de creixement anual (33%o el 1995). La població és majoritàriament melanèsida (93%). La llengua oficial és l’anglès, si bé la majoria de la població parla el pidgin-english; d’altra banda, hi ha més de 80 llengües repartides per tot el país. El cap d’estat és el monarca britànic, representat per un governador general, que designa el primer ministre. El poder legislatiu és exercit per un Parlament Nacional (47 membres, unicameral), renovat per sufragi universal cada quatre anys. És membre de l’ONU, del Commonwealth i de la Comissió i del Fòrum del Pacífic del Sud.

La història

Habitades per pobles melanèsids, foren descobertes per Álvaro de Mendaña el 1568 i redescobertes per Bougainville el 1768. A la segona meitat del s. XIX alemanys i anglesos hi establiren algunes factories, hostilitzades pels reietons locals. En 1893-99 l’arxipèlag fou repartit entre Alemanya i la Gran Bretanya, que ocupà la part occidental. Rennell i l’arxipèlag de Santa Cruz s’incorporaren al protectorat britànic en 1898-99. El tractat de Versalles (1919) traspassà la zona alemanya a Austràlia (posteriorment territori de Papua Nova Guinea), i el 1942 els japonesos ocuparen gran part de l’arxipèlag, però una reacció aliada recuperà Guadalcanal (1942-43). Les illes foren reconquerides el 1944, fora de Bougainville, que ho fou al final de la guerra. L’any 1978 esdevingué independent dins el Commonwealth. L’agost del 1981, després d’un vot de censura, el primer ministre Peter Kenilorea (elegit l’any anterior) hagué de dimitir. El succeí en el càrrec el cap de l’oposició Solomon Mamaloni, el qual aprofundí la política de descentralització. En les eleccions del 1984, Kenilorea obtingué de nou el càrrec de primer ministre encapçalant una coalició formada pel Salomon Islands United Party (SIUPA) i diversos independents. Kenilorea féu, aleshores, marxa enrere en el procés de descentralització, i restablí algunes prerrogatives del govern central sobre els provincials. El nou govern millorà les relacions amb els EUA, país amb el qual renovà els acords pesquers que Mamaloni, en l’anterior legislatura, havia suspès. Acusat de corrupció i malversació de fons, Kenilorea dimití i, el 1986, fou substituït per Ezekiel Alebua, el qual dugué a terme una política similar a la del seu predecessor. En 1987-88, les illes Salomó, Papua Nova Guinea i Vanuatu signaren un acord de cooperació mútua en diversos àmbits. El juliol del 1989 el govern proposà la formació d’una federació melanèsia per reforçar les iniciatives tendents a la defensa de la causa canaca, és a dir la de la població autòctona del país. L’octubre de 1990 Mamaloni, cap del govern des del febrer de l’any anterior, constituí un govern de coalició que es mantingué en el poder amb força dificultats fins que al maig del 1993 les eleccions generals donaren la victòria a una coalició encapçalada per Billy Hilly. Tanmateix, la feblesa del nou govern enfront d’una dura oposició dugué el país a una situació d’inestabilitat política resolta amb la reelecció de Mamaloni com a primer ministre al novembre del 1994. L’estabilitat política posterior contrastà amb les dificultats econòmiques fruit d’anys de mala gestió. Les relacions exteriors estigueren marcades per les tensions amb Papua Nova Guinea, que durant el 1992 i el 1994 realitzà incursions a Salomó per lluitar contra els secessionistes de Bougainville. Les eleccions d’agost del 1997 foren guanyades per la coalició per la Unitat Nacional i la Reconciliació, amb 21 escons de 50 possibles. El primer ministre, Bartholomew Ulufa'alu, féu front a les exigències de reformes estructurals propugnades pel Fons Monetari Internacional i també a les creixents tensions ètniques a Guadalcanal. Al principi del 1999 aquestes tensions s’agreujaren quan la comunitat autòctona de l’illa, els isatabu, respongué a la històrica desigualtat en el repartiment de les riqueses de l’arxipèlag fent fora 20.000 malaitans (de la província de Malaita), comunitat que havia progressat ràpidament a l’illa. Al juny del 2000, rebels malaitans prengueren el control sobre la capital i feren dimitir el primer ministre Ulufa'alu, fet al qual els grups rivals respongueren acceptant negociacions per a evitar una guerra civil. El mateix mes, els parlamentaris escolliren Manasseh Sogavare nou primer ministre. Aquest conflicte civil semblà entrar en una fase de resolució a l’octubre del 2000 quan, amb la mediació d’Austràlia, les dues milícies rivals feren un acord de pau, rubricat al febrer de l’any següent. Tanmateix, l’assassinat d’un dels líders isatabu al setembre, les dificultats del primer ministre Allan Kemakeza (elegit al desembre del 2001) per restaurar l’ordre i el malestar produït per la pobresa crònica acceleraren novament la inestabilitat i la violència. Al desembre del 2002, el cicló Zoe devastà algunes illes. Al juny del 2003 Kemakeza demanà ajut a Austràlia i a altres estats del Pacífic. El mes següent, Austràlia –que temia que l’arxipèlag esdevingués un refugi d’organitzacions criminals aprofitant-se del desgovern– hi envià una força de pacificació que aconseguí sotmetre les principals organitzacions guerrilleres i estabilitzar en part la situació, tot i que l’assassinat al desembre del 2004 d’un soldat australià comportà l’enviament de forces suplementàries. La política interior continuà marcada per la inestabilitat. L’any 2005 començà amb la detenció del ministre Clement Rojumana, acusat de corrupció. El primer ministre, Allan Kemazeka, cessà dos ministres per trencar la disciplina col·legiada del gabinet. Al febrer de l’any següent el govern fou remodelat i en sortiren sis ministres. La convocatòria d’eleccions per a l’abril del mateix any féu esclatar més enfrontaments i es posà de manifest la influència de Taiwan en la política interior. Snyder Rini fou elegit primer ministre, però hagué de dimitir. Poc després, el Parlament elegí en lloc seu Manasseh Sogavare, que demanà la desaparició de la presència australiana al territori. La tensió entre ambdós països —provocada per les RAMSI, força militar australiana que tenia l’objectiu de posar fi al conflicte entre el govern i la guerrilla— augmentà després que les tropes australianes marxessin el 2006. La situació es distengué quan, arran del tsunami del 2004, que costà la vida a cinquanta-vuit persones i n'afectà nou mil més, Austràlia envià dos milions de dòlars al país. Sogavare abandonà el poder al final del 2007, en perdre una moció de censura, i fou substituït per Derek Sikua, que començà una gira pels països veïns que millorà les relacions amb Austràlia. A l’abril del 2009 fou creada una comissió de la Veritat i la Reconciliació per a investigar el conflicte de 1997-2003.

Llegir més...