i Maria Antònia Salvà i Ripoll | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Maria Antònia Salvà i Ripoll

Maria Antònia Salvà i Ripoll
© Fototeca.cat
poètica poètica
Poetessa.
Palma, Mallorca, 1869 — Llucmajor, Mallorca, 1958

Òrfena de mare des de la seva infantesa, el seu pare, que exercia d’advocat, la confià a unes ties a Llucmajor, on residí fins a sis anys. Després passà al costat del seu pare a Palma, i féu els seus estudis al Col·legi de la Puresa. A setze anys tornà a Llucmajor, on residí gairebé tota la vida, amb bones temporades al camp, a la possessió pairal de la Llapassa. Menà sempre una vida sedentària, però l’any 1907 pogué realitzar, en companyia de Costa i Llobera, un viatge per Atenes, Constantinoble, Patmos, Rodes, Xipre, Beirut, Haifa, Terra Santa, el Caire i Roma. Amb aquest viatge consolidà una forta amistat amb Costa, la benèfica influència del qual no li faltà mai més. Aviat féu també noves i bones amistats, entre les quals destacarien les de Miquel Ferrà i Josep Carner, que esdevindrien els seus guies i mentors literaris. El 1903 fou premiada al Certamen Literari de les Fires i Festes de Palma (Mallorca) pel seu poema Joc de nins . La seva obra poètica fou aplegada en els següents volums: Poesies (1910), amb pròleg de Costa i Llobera, Espigues en flor (1926), amb pròleg de Josep Carner, El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946). Més endavant, en la col·lecció “Obres de Maria-Antònia Salvà”, a més de les reedicions d' Espigues en flor i d' El retorn , publicà Cel d’horabaixa (1948), Lluneta del pagès (1952), i Entre el record i l’enyorança (1955), volum, aquest darrer, de proses autobiogràfiques. La seva tasca de traductora fou també important i de força interès: Les illes d’or (1910) i Mireia (1917) de Frederic Mistral, amb cinc reedicions posteriors, Les Geòrgiques cristianes de Francis Jammes (1918), Els promesos d’Alessandro Manzoni (1923-24) i Poemes de Santa Teresa de l’Infant Jesús (1945). Deixà altres versions inèdites de Petrarca, de Manzoni i de Pascoli. La seva obra original calà fondament en l’ànima del poble, i la seva mort suscità una imposant manifestació de dol. Parlant de la seva poesia, Ferrà es referí al “maridatge únic de la simplicitat casolana amb les gràcies d’un art mestrívol”. Pons i Marquès hi observà “el domini absolut d’un llenguatge que arriba a no amagar-li cap secret”. I Carner hi endevinà “el tast suprasensible que l’amor us fa trobar en les estones fugisseres”, “com la flor estotja la rosada, o be el pou profund el seu manat d’estels”. El mateix Carner publicà el 1957 una extensa Antologia poètica , precedida d’un important estudi crític sobre la seva obra.

Col·laboració: 
MiG
Llegir més...