Joan Antoni Samaranch i Torelló

(Barcelona, 17 de juliol de 1920 — Barcelona, 21 d’abril de 2010)

Joan Antoni Samaranch i Torelló

© AVUI/J. MESTRE

Dirigent esportiu i diplomàtic.

Fou professor mercantil i empresari. Militant de la Falange des de jove, fou regidor d’esports de l’Ajuntament de Barcelona (1955-64), procurador a les Corts franquistes (1964-77), delegat nacional d’Educación Física y Deportes (1967-70), president de la Diputació de Barcelona (1973-77) i ambaixador d’Espanya a l’URSS i Mongòlia (1977-81). Fou també president de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat del 1987 al 1990) entre el 1987 i el 1999, any que fou designat president honorífic de l’entitat.

Practicà esports com la boxa, el futbol o l’hípica, però s’interessà especialment per l’hoquei sobre patins. Jugà al Reial Club Esportiu Espanyol, fou entrenador, seleccionador estatal, primer president de la Federació Espanyola de Patinatge (1954-56) i vicepresident de la Federació Internacional, de la qual fou president d’honor. Impulsà la celebració del Campionat del Món d’hoquei sobre patins a Barcelona (1951, 1954).

Durant un breu període de temps viatjà com a corresponsal als Jocs Olímpics de Hèlsinki (1952). Fou vicepresident del comitè internacional dels Jocs Mediterranis de Barcelona (1955), cap de missió de la selecció estatal en els Jocs Olímpics d’Hivern de Cortina d’Ampezzo (1956) i en els Jocs Olímpics de Roma (1960) i Tòquio (1964), fundà el Saló Nàutic Internacional de Barcelona (1962), del qual fou president durant quinze anys, i posteriorment fou vicepresident de la Federació Internacional de Salons Nàutics. D’altra banda, l’any 1956 ingressà al Comitè Olímpic Espanyol, que presidí (1967-70). El 1966 entrà al Comitè Olímpic Internacional, del qual fou vicepresident (1974-78) i president (1980-2001). Fou el segon president amb més anys al càrrec, només superat per Pierre de Coubertin, i un cop retirat se li concedí el títol de president honorari vitalici. Fou una de les persones més influents en el món de l’olimpisme. Durant el seu mandat presidencial al COI, Barcelona fou nomenada (1986) ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics del 1992, posà fi al boicot polític que havia estat present en els Jocs Olímpics de Moscou (1980) i Los Angeles (1984), promogué la presència d’esportistes professionals en els Jocs Olímpics i, el 1999, feu front a l’escàndol de suborns d’alguns membres de la junta directiva. També fou responsable del punt de la Carta Olímpica del 1996, conegut com doctrina Samaranch, segons la qual les federacions internacionals no poden reconèixer cap federació que no sigui d’un país membre de l’ONU.

Doctor honoris causa de més d’una quinzena d’universitats, entre altres distincions rebé la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), la de la ciutat de Barcelona (1987), el premi Príncipe de Asturias dels esports (1988) i el 1991 el rei d’Espanya li concedí el títol de Marquès de Samaranch. L’any 2010 el Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona fou rebatejat amb el seu nom. Jaume Boix i Arcadi Espada publicaren El deporte del poder: vida y milagro de Juan Antonio Samaranch (1991).