Governà el comtat d’Aragó en vida dels seus pares i heretà Pamplona del seu pare i Aragó de la seva mare, mentre que el seu germanastre, Ramir, rebé el territori de Viguera amb el títol de rei, si bé hagué de reconèixer la superior autoritat de Sanç II.
L’hegemonia exercida a la península Ibèrica pel califat de Còrdova inclinà el rei de Pamplona a enviar ambaixades de pau i amistat (971, 973) al califa al-Ḥakam II. Hi hagué així uns quants anys pacífics que es trencaren quan castellans, lleonesos i navarresos aliats s’enfrontaren al sarraí Gālib, que els derrotà a San Esteban de Gormaz (975). Anys després Almansor desféu una coalició semblant a Rueda (981). Cercant aleshores l’amistat del capitost amirita, Sanç II li donà en matrimoni una filla, ‘Abda, que fou la mare d’'Abd al-Raḥman Sançol, ḥāǧib del califa Hišām II. Fou casat amb Urraca de Castella i fou pare de Garcia IV de Pamplona, de Ramir i de Gonçal, que regí el comtat d’Aragó.
Féu construir els monestirs de San Andrés de Cirueña (972) i de San Millán de Suso (San Millán de la Cogolla).