i Sebastià Sánchez i Juan | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sebastià Sánchez i Juan

poètica poètica
Poeta.
Barcelona, 10 de novembre de 1904 — Barcelona, 1974

De formació autodidàctica, fou deixeble de Fabra i un excel·lent corrector de català. Nascut a Sants, de pare murcià i de mare balear, seguí el camí de J.Salvat-Papasseit. Amb el pseudònim de David Cristià, publicà un violent Segon manifest futurista català (Contra l’extensió del tifisme en la literatura). El seu primer llibre, Fluid (1924), és d’una avantguarda experimental i adolescent. Considerat un dels fundadors del grup Els Set Davant el Centaure, col·laborà en L’Amic de les Arts i participà en la tertúlia d’El Ateneíllo. Convertit al catolicisme, evolucionà cap a una poesia més formalista, interioritzada i popular: Constel·lacions (1927), Elegies (1928) i Cua de gall (1929). Divagacions (1929) recull, sense gaire èxit, ressons surrealistes. Amb Cançons i poemes (1931) i Poemes de promès (1933), de vegades naïf, trencadís, s’incorporà al neosimbolisme. L’any 1939 publicà Prismes, antologia de llibres anteriors, que pogué vendre's perquè s’havia sumat als vencedors i fou nomenat funcionari de censura. Llavors publicà un llibre d’exaltació franquista, Régimen (1940), i obres simbolistes com Blanco y rosicler (1946) i Sonetos (1949). El darrers reculls —Principat del temps (1961), Somnis i èxtasis (1967), Seny d’amor (1969) i Escaiences (1974)—, reprenen antics motius, sobretot la infantesa i l’amistat. També publicà Miralls (1955) i Antología poética del Barrio Chino (1949), sota el pseudònim d'Abel Iniesta. Signava Sebastià Sánchez-Juan.

Col·laboració: 
AMS
Llegir més...