i Claudio Sánchez-Albornoz y Menduiña | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Claudio Sánchez-Albornoz y Menduiña

història hist
Medievalista castellà.
Madrid, 1893 — Àvila, 1984

Deixeble de Ramón Menéndez Pidal i d’Eduardo de Hinojosa, fou catedràtic d’història a les universitats de Barcelona (1918), Valladolid i Madrid (1925), de la qual fou rector (1932-34). Fundà i dirigí l' Anuario de Historia del Derecho Español (1924) i fou membre de l’Academia de la Historia (1926). Membre d’Acción Republicana, fou diputat durant la Segona República i ministre d’estat (1933). Exiliat a Buenos Aires (1940), fundà els Cuadernos de Historia de España (1944). El 1957 publicà España. Un enigma histórico , on combaté les tesis d’Américo Américo Castro Quesada . El 1959 fou elegit president del govern de la república a l’exili, càrrec que ocupà fins el 1970. Retornà a Espanya el 1983. Els seus nombrosos treballs, en gran part, han estat recollits en cinc col·leccions: Investigaciones sobre historiografía hispana medieval (1967), Miscelánea de estudios históricos (1970), Investigaciones y documentos sobre las instituciones hispanas (1970), Estudios visigodos (1971) i Viejos y nuevos estudios sobre las instituciones medievales españolas (1976). A més, destaquen obres com Españoles ante la historia (1970), Del ayer de España (1973), La España cristiana de los siglos VIII al XI: el Reino astur-leonés (1980) i el volum de memòries Mi testimonio histórico-político (1975), on reuní les seves idees republicanoburgeses, liberals i anticomunistes.

Llegir més...