i Edoardo Sanguineti | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Edoardo Sanguineti

literatura lit
Escriptor i crític italià.
Gènova, 9 de desembre de 1930 — Gènova, 18 de maig de 2010

Llicenciat en lletres el 1956 a la universitat de Torí, durant els anys d’estudiant formà part del grup de poetes d’avantguarda anomenats I Novissimi. Ajudant de càtedra el 1957, el 1963 obtingué l’habilitació i el 1965 la càtedra de literatura italiana moderna i contemporanea a la mateixa universitat. Des del 1974 fou catedràtic a la universitat de Gènova, on exercí la docència fins a la jubilació (2000).

Com a creador literari, la seva obra estigué profundament marcada pel Gruppo 63 (1963-69), del qual fou actiu membre i cofundador. Aquest moviment, autoqualificat de ‘neoavantguardista’, preconitzava una renovació radical en relació al neorealisme dels anys cinquanta.

La seva obra poètica comprèn una trentena llarga de reculls, dels quals l’any 2004 publicà l’antologia panoràmica Mikrokosmos. Poesie 1954-2004. En una primera etapa (Laborintus , 1956; Opus metricum, 1961; Triperuno , 1964; Catamerone; 1951 –71), portà al límit el valor metafòric del llenguatge, i cercà la fragmentació i el trencament formal i ideològic de les convencions literàries, servint-se de la idea de collage provinent de les arts plàstiques. A partir dels anys setanta resituà aquesta orientació en un sentit menys radical i se centrà en l’experimentació lingüística i en un cert retorn a la quotidianitat, com mostren els successius reculls, entre els quals Wirrwar (1972), Postkarten (1978) Stracciafoglio (1980), Scartabello (1981), Segnalibro (1982), Bisbidis (1987) Corollario ( 1997 ) i Cose (1999).

En la narrativa mostrà unes inclinacions experimentals semblants, dirigides a subvertir els punts de vista, la linealitat narrativa, els elements sintàctics, l’us de recursos com la ficció dins la ficció, etc. Sobresurten les novel·les Capriccio italiano (1963) i Il gioco dell’oca (1967). Fou també autor d’obres teatrals, entre les quals K e altre cose (1962), Teatro (1969), Storie naturali (1971) i Faust. Un travestimento (1985). Col·laborà també en llibrets d’òperes de Luciano Berio (Passaggio, 1963; Orlando Furioso, 1970) i fou autor d’alguns guions cinematogràfics.

Com a crític i historiador de la literatura fou molt influït pel marxisme, posició que exposà en el seu text més teòric, Ideologia e linguaggio (1965). Destacà també pels seus estudis sobre el Dant: Tre studi danteschi (1961), Interpretazione di Malebolge (1961), Il realismo di Dante (1965) i Dante reazionario (1992). Altres assaigs sobre literatura són Tra liberty e crepuscolarismo (1961) i Alberto Moravia (1963).

Proper al Partito Comunista Italiano, en fou candidat a la cambra de diputats el 1968, regidor a l’ajuntament de Gènova (1976 - 1981) i diputat en 1979-83 com a independent. Fou un assidu col·laborador de l’òrgan d’aquest partit, l’'Unità’, des del 1976. Després de la transformació del PCI i la fragmentació a partir dels anys noranta s’alineà en els corrents del comunisme ortodox.

Rebé nombrosos reconeixements oficials, entre els quals el títol de Cavalier di Gran Croce de ll’Ordine di gran merito della Repubblica Italiana (1996) i el premi Librex Montale (2006).

Llegir més...