San Marino

República de San Marino, Repubblica di San Marino (it)

Vista del castell de San Marino

© Visit San Marino

Petit estat que forma un enclavament independent i sobirà dins el territori d’Itàlia, entre les províncies de Forlì-Cesena i Pesaro i Urbino; la capital és San Marino.

La geografia

Comprèn el bloc calcari del mont Titano (738 m) i els turons argilosos que l’envolten. La població d’aquesta petita república viu a la capital, San Marino, situada al vessant occidental del Titano, i la resta viu als nuclis de Murata, Domagnano i Serravalle, o disseminada. L’agricultura i la ramaderia, fonts tradicionals de riquesa, han estat del tot desplaçades pel turisme. L’agricultura obté blat, ordi, blat de moro, raïm i olives. La ramaderia consta de vaques lleteres, bestiar porcí, oví i cavalls; no manca l’explotació forestal. Després de la Segona Guerra Mundial hom hi ha muntat una indústria lleugera, que ocupa dos de cada cinc treballadors actius: articles de pell i tèxtils, cautxú sintètic i ciment, a més de vi i oli d’oliva. Hom exporta, pel port italià de Rímini (amb el qual hi ha una línia d’autobusos), maquinària per a fusta, productes químics i tèxtils, vi, vernissos, rajoleria i ceràmica. La moneda italiana hi és de lliure curs, bé que emet moneda. Entre San Marino i Itàlia existeix una unió duanera i convencions en el camp de les telecomunicacions i de correus; té, però, segells propis, que constitueixen una font de riquesa pel consum que en fan els col·leccionistes i que aporten un 10% dels ingressos fiscals. Itàlia li passa una subvenció en canvi de la unió duanera. La llengua oficial és l’italià i la religió amb més adherents, el cristianisme (95%). El poder legislatiu és exercit pel Consiglio Grande e Generale, integrat per 60 membres elegits per sufragi universal per cinc anys. Exerceix el poder executiu el Congresso di Stato.

La història

Segons la llegenda, aquest estat fou originat per una comunitat religiosa fundada al segle IV per Marino, un cristià d’origen dàlmata. L’any 885 l’establiment fou reconegut independent, i cap al segle X, fortificat per prevenir els atacs dels magiars, els musulmans i els normands. Durant la centúria següent fou escenari de la lluita de les Investidures. Al segle XIII esdevingué república autònoma sota la tutela dels bisbes de Rímini i Montefeltro. Implicat en les pugnes entre güelfs i gibel·lins, més tard passà a dependre dels ducs d’Urbino. Al segle XV assolí d’ésser república independent, però al començament del segle següent fou dominat per Cèsar Borja. Recuperada la independència, experimentà un llarg període de declivi causat per dissensions internes, que acabà el 1739, que fou incorporat als Estats Pontificis. Reconegut com a república independent per Napoleó (1797) i pel congrés de Viena (1815), el 1862 féu un tractat d’amistat amb Itàlia (renovat el 1897, el 1939 i el 1953), amb la qual s’arrenglerà durant la Primera Guerra Mundial.

Sota un règim feixista (1923-45), després de la Segona Guerra Mundial tornà a la democràcia. Malgrat les acusacions de malversació de fons, les eleccions del 1983 confirmaren en el poder la coalició de partits d’esquerra formada pel Partido Comunista Sammarinese (PCS), el Partido Socialista Sammarinese (PSS) i el Partido Socialista Unitario (PSU). Tanmateix, el 1986 tingué lloc una crisi de govern arran de la implicació de diversos socialistes en un escàndol financer. El PSS passà aleshores a l’oposició i el PCS formà coalició de govern amb el Partido Democratico Cristiano Sammarinese (PDCS). El 1990 el PCS passà a denominar-se Partit Progressista Democràtic de San Marino (PPDSM). En les eleccions del maig del 1993 al Gran Consell General, la Democràcia Cristiana (PDCS, 41% dels vots) i els socialistes (PSS, 23,7% dels vots) foren una vegada més les forces més votades, seguides pels excomunistes del PPDSM (18,6% dels vots). El país atragué importants inversions estrangeres durant la primera dècada dels noranta, que foren objecte d’investigacions per part de les autoritats italianes, les quals vincularen San Marino amb alguns dels escàndols de corrupció d’Itàlia. Les eleccions legislatives del maig del 1998 foren guanyades pel PDCS amb el 40,9% dels vots, seguit pel PS, amb el 23,2%, i el PPDSM, amb el 18,6%. El govern es formà novament a partir d’una coalició entre democratacristians i socialistes. Al juny del 2001, els democristians emergiren novament com a força més votada amb el 41,4% dels vots, seguits del PS, amb el 24,2% i el PPD, amb el 20,8% dels vots. Al desembre del 2003, aquests tres partits formaren una coalició amb vista a la reforma de la llei electoral i la convocatòria d’eleccions anticipades. Al gener del 2006 tingueren lloc les eleccions generals, amb una nova victòria del partit democratacristià, que obtingué 21 escons. El repartiment d’escons resultant, però, propicià una nova coalició de govern, d’esquerres, formada pel Partit dels Socialistes i Democràtes (PSD), Aliança Popular i Esquerra Unida. L’any 2008 es posà fi a l’acord sobre el secret bancari establert amb la UE i s’inicià el procés per modificar la directiva sobre la fiscalitat de l’estalvi.