i Santa Bàrbara | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Santa Bàrbara

Sumari de l’article

Nom adoptat el 1937 per al municipi dePlanes de Montsià
Santa Bàrbara (Montsià)
© Fototeca.cat
Municipi del Montsià, a la dreta de l’Ebre.
Població: 
3.955 h
[2009]
Extensió: 
28 km2

Situació i presentació

El terme de Santa Bàrbara, de 28,15 km2, es troba al bell mig de la plana de la comarca del Montsià, al N del pla de la Galera, que s’estén a llevant del massís de Montsià i a ponent dels Ports de Tortosa. Limita a l’E amb les terres de Masdenverge, al S amb el terme de la Galera, a l’W termeneja amb Mas de Barberans i al N amb les terres del Baix Ebre de Roquetes i Tortosa.

És un terme planer, interior, mediterrani i de secà, situat a una altitud de 70 m sobre el nivell de la mar. Les terres del terme són sedimentàries, del quaternari, i s’hi alternen els conglomerats acompanyats de terres pedregoses amb terrenys argilosos amb abundants concentracions de còdols calcaris. El paisatge, força homogeni, és solcat per tres barrancs que baixen del massís dels Ports, el barranc de les Coves i el barranc de Lledó que conformen els límits amb els termes de la Galera, a migdia, i de Tortosa i de Roquetes, a tramuntana, i el barranc del Pelós, que creua la vila.

Els conreus han substituït progressivament la vegetació natural que potencialment seria formada per una màquia litoral de garric i margalló (Queco-Lentiscetum), amb arbusts com el coscoll (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’ullastre (Olea europaea), el margalló (Chamaerops humilis) i la carrasca (Quercus rotundifolia), i alguns arbres com el pi blanc (Pinus halepensis) o el lledoner (Celtis australis).

El terme, a més de la vila de Santa Bàrbara, cap del municipi, comprèn, entre d’altres, la partida de Mangraner, situada al N del nucli urbà. El municipi de Santa Bàrbara canvià el seu nom pel de Plana de Montsià el 1937. Molt ben comunicada, hi passava la carretera N-340 de Barcelona a València, en el tram actualment convertit en carretera local de Tortosa a Ulldecona i Vinaròs. Altres carreteres locals són la que porta a Masdenverge i a Amposta i la que va a la Galera i a la Sénia. Una carretera menor enllaça amb la via annexa al canal de Xerta i més a ponent es dirigeix cap a Mas de Barberans. Santa Bàrbara havia tingut estació de ferrocarril de la línia Barcelona-València, però en el decenni del 1990 es va suprimir per la realització d’un nou traçat entre Freginals i l’Aldea.

La població

Els primers pobladors de la vila s’hi establiren després de la guerra de Successió. Anteriorment només hi havia l’Hostal dels Frares, de l’orde de la Mercè, dedicat a l’assistència de malalts i viatgers que feien el camí entre Tortosa i Benifassà. El 1762 hi havia ja 39 famílies al lloc, que aleshores s’anomenava les Planes de la Galera, però que aviat es digué les Planes de Santa Bàrbara, perquè hi havia una petita ermita on ara hi ha el centre urbà que era dedicada a aquesta santa. La població va créixer ràpidament i el 1784 hi havia 70 famílies. El creixement fou encara més intens a partir de la guerra del Francès, guerra que Santa Bàrbara no sofrí especialment gràcies al fet de ser una població oberta, no emmurallada ni susceptible d’oferir resistència. El 1812 hi residien 143 famílies i el 1824 ja hi havia 979 h.

En plena puixança demogràfica, la població inicià el procés per a la seva independència municipal. Els anys següents foren de progrés continuat, basat en un aprofitament intensiu de la terra. La població també es beneficià de la seva situació al pla i es construïren bones vies de comunicació. Tot això es reflecteix en la progressiva vinguda de gent d’altres llocs i en l’augment vegetatiu de la població. El 1860 hi havia 2 385 h i els masos habitats eren un nombre important. Entre d’altres destacaven la Masia de Bernat, la de Cabella, la de Foguet, la Fosca, la de Franquesi, la de Gironet, la Borda, la de la Coca, la de la Xaparra, la de la Joana, la de la Piu, la de la Plana, la de la Roca, la de les Cadenes, la de les Flors, la de les Palletes, la de l’Hostal, la del Llec, la dels Martins, la dels Rojos, la del Teixidoret, la del Xic, la de Llasat, la dels Llorenços, la de Maltés i la dels Marrecos.

La població assolí a la primeria del segle XX la xifra de 4 000 h, que es mantingué fins després de la Guerra Civil de 1936-39, quan l’economia agrícola tradicional començà a entrar en crisi. Així i tot, el 1950 el nombre d’habitants era de 4 066. D’ençà aquest moment es començà a patir una davallada demogràfica que especialment fou important entre les dècades de 1960 i 1970. Posteriorment, i fins a l’inici dels vuitanta (se censaren 3 296 h el 1981), la davallada no fou tan important. Al llarg del decenni dels vuitanta es produí un petit increment demogràfic: 3 398 h el 2001 i 3 613 h el 2005.

L'economia

L’economia del terme ha estat basada tradicionalment en les activitats agràries. Predomina l’agricultura de secà, però amb una important presència de regadiu, que s’ha incrementat notablement des del 1980. Els oliverars són l’element paisatgístic característic del terme i de la plana del Montsià. Quan es començaren a plantar les primeres oliveres, s’hi intercalaren claps de vinya i, mentre hom esperava les primeres collites d’olives, que triguen uns set anys, al cap només d’un any es podia veremar el primer raïm. Posteriorment s’incorporà el conreu del garrofer per tal d’alimentar els animals de treball (mules i ases). L’ametller adquirí importància més tard. Amb la venda de l’oli s’adquirien aquells productes que la masia no produïa. Aquest tipus d’economia tradicional ha perdurat en algunes explotacions, tot i que ha anat desapareixent la vinya i el garrofer, conreus que augmentaren l’extensió fins la dècada del 1960.

La masia de la plana del Montsià, econòmicament podia ésser considerada autosuficient. Hom conreava els productes necessaris per a l’alimentació (llegums, tubercles, blat, blat de moro), es criava bestiar (gallines, porcs, cabres, ovelles, conills), s’elaborava el pa i, com a principal activitat econòmica, es conreava l’olivera. La casa tradicional tenia el corral i l’habitatge a la planta baixa, i al primer pis o engorfa, el magatzem agrícola. Aquest tipus d’habitatge ha estat adaptat al nucli urbà.

El pas a una economia més modernitzada es va fer d1una manera gradual. Des de vers el 1890 fins als anys trenta del segle XX Santa Bàrbara es beneficià de l’època daurada dels olis catalans. La Primera Guerra Mundial significà un fre a l’expansió, però les bones collites i el comerç cada vegada més pròsper aconseguiren de disparar el consum interior. Entre el 1910 i el 1930 gairebé tothom qui tenia oliveres disposava d’un molí amb premsa de barra per tal d’aprofitar al màxim el rendiment de l’oliva. Després de la Guerra Civil el consum d’oli minvà; aquest fet, juntament amb d’altres causes, comportà la progressiva reducció de la superfície d’oliverars (que a la primeria del segle XX era del 92%).

Més modernament la superfície de reg ha anat augmentant gràcies a l’aportació d’aigües del canal de Xerta, que travessa la part ponentina del terme, i a l’aprofitament de les aigües del subsol. Els cítrics (taronges i mandarines) han tingut una àmplia expansió, mentre que el conreu de presseguers s’ha reduït.

Fins a mitjan segle XX una bona part de la ramaderia local era d’oví. Diversos ramats de llana venien d’Aragó a l’octubre i se'n tornaven pel maig. Tot i així, la ramaderia no ha tingut gaire importància, car en aquestes terres no hi ha hagut mai pastures. Hi ha granges d’aviram, de bestiar porcí, i de conills, a més de bestiar oví. Altres tipus de bestiar són testimonials.

La presència industrial al terme és ja antiga, però aquest sector va adquirir cert desenvolupament sobretot a partir de la dècada del 1960. Al segle XIX s’havien fabricat maons i teules i s’havien explotat unes pedreres de calcària. Als anys vint del segle següent es fundà una fàbrica de botons que treballà fins a la guerra. Una de sabó, de la postguerra, funcionà fins als anys cinquanta. I una altra que tractava la sansa o pinyola des de la primeria de segle XX perdurà fins als seixanta.

Actualment, la indústria s’ha anat diversificant, però destaquen el sector de l’alimentació, del moble, del tèxtil, de la fabricació de botons, etc. Relacionades amb les activitats agrícoles cal esmentar la Cooperativa Agrícola Sant Gregori i la Cooperativa Agrícola del Camp Santa Bàrbara (que ha estat coneguda també com a Societat Agrària de Transformació); aquesta darrera, amb un bon nombre de socis, a més d’elaborar oli distribueix els productes del camp per la comarca. D’altra banda, cal observar una mobilitat laboral en direcció a la Sénia, atesa la proximitat i el fet que la Sénia sigui un indret on s’ha desenvolupat plenament la indústria del moble.

Santa Bàrbara actua com a petit centre comercial respecte dels pobles de la rodalia (la Galera, Godall, Masdenverge i Mas de Barberans). S'hi celebra mercat setmanal els dissabtes i al novembre es fa la Fira de l’Oli Novell, Cítrics i Gastronomia. Hi ha serveis sanitaris bàsics i l’ensenyament és cobert fins al batxillerat. De cara al turisme hi ha diversos establiments d’allotjament i de restauració.

La vila de Santa Bàrbara

La vila de Santa Bàrbara (79 m d’altitud), que obtingué el títol honorífic sota el regnat de Ferran VII, és situada a la plana, a llevant del terme. La població actual ha ultrapassat l’àmbit antic entorn de l’ermita de Santa Bàrbara i s’ha estès allargassada vers l’estació del tren, a llevant. Al centre de la vila tradicional, on abans hi havia l’ermita, es dreça ara l’església parroquial de Santa Bàrbara, cap d’arxiprestat, construïda entre els anys 1890 i 1913. Aquest període fou especialment fructífer pel que fa a construccions de caràcter públic. A més del temple, es bastí el mercat municipal, la casa de la vila i les escoles públiques, que són els edificis més notables de la població. A més, cal destacar la Col·lecció d’Història Natural, situada al Casal Cultural, i el Museu Àngel Fibla, d’estris del camp.

A més dels edificis citats, destaquen per la seva arquitectura la Masia de l’Alto i la Masia de la Rúbia i diverses cases properes al centre urbà.

La vila disposa d’un bon nombre d’entitats i associacions de caràcter cultural, cívic i esportiu; destaca per la seva antiguitat el Club de Futbol Santa Bàrbara, fundat el 1919. La tradició musical és representada per la Unió Musical Jaume Balmes, que té una banda.

La població celebra la festa major al juliol, amb balls, correbous, ofrena floral amb desfilada de totes les entitats, entre altres actes. Altres celebracions són les festes patronals, per Sant Gregori, al maig, i per Santa Bàrbara, al desembre, Sant Antoni al gener, amb la benedicció dels animals, les Jornades Culturals entre abril i maig i les Jornades Esportives pel juliol, a més de la fira del novembre.

La història

Les terres que configuren el municipi actual de Santa Bàrbara havien estat habitades a la prehistòria. De la primera edat del ferro (vers la fi d’aquest període, al segle VI aC) data una necròpoli d’incineració hallstàttica excavada a la partida de Mianes. Entre les peces d’aixovar més remarcables que hi han aparegut destaquen unes cadenes de bronze amb un penjoll en forma de xai o de colom, semblants a d’altres de documentades a la Mediterrània occidental, a Sicília, i fins i tot a Etrúria.

Els orígens de la població actual són força recents, lligats estretament a la rompuda de terrenys i al seu conreu al llarg del segle XVIII. Els colonitzadors d’aquestes terres abans ermes provenien de Tortosa, en gran part, i s’establiren de manera disseminada. Així, cada família bastí la casa al bell mig de les terres que obtenia per al conreu.

A mig camí entre Tortosa i la Galera, les masies principals eren sota la jurisdicció d’aquest darrer municipi, que pledejà fort en contra de la segregació municipal. La petició d’independència fou elevada al rei el 27 de juliol de 1817. Es basava sobretot en el fet que la Galera no reinvertia ací cap dels impostos que es tributaven i, també, en el fet que la població de Santa Bàrbara havia esdevingut més pròspera i demogràficament més important que la Galera. El procés judicial entre ambdues poblacions no es resolgué fins el 9 de maig de 1828, dia que Ferran VII signà el decret reial que conferia a la nova població la plena autonomia municipal i en el qual es delimitava el seu terme de jurisdicció.

Col·laboració: 
JMRe
Llegir més...