i Santa Coloma de Farners | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Santa Coloma de Farners

Nom adoptat el 1937 per al municipi deFarners de la Selva
Nom adoptat el 1937 per al municipi deFarners de la Selva
Santa Coloma de Farners
© Fototeca.cat
Municipi i cap de comarca de la Selva, al sector de contacte entre el massís de les Guilleries i la depressió gironina.
Població: 
11.739 h
[2009]
Extensió: 
71 km2

Situació i presentació

Limita al N amb els municipis d’Osor i Brunyola, a l’E amb els de Vilobí d’Onyar i Sils, al s. amb els de Riudarenes i Sant Feliu de Buixalleu, i a l’W amb els de Sant Hilari Sacalm i Arbúcies.

La riera de Santa Coloma o Major, que neix als territoris de Sant Hilari Sacalm, travessa d’W a E el terme i rep la riera de Castanyet prop de la ciutat. El sector NW és accidentat amb una sèrie de muntanyes d’altitud mitjana (no arriben als 1 000 m) i que constitueixen els contraforts de Santa Bàrbara, de l’Espinau amb el coll de Roscall, del Pedró i el serrat del Corb, que la vall de Santa Coloma (dita ací de Vallors) separa de les muntanyes de Farners, on es troben les restes del castell que fou centre històric del municipi. Per la banda oriental i sud-oriental, la plana suaument ondulada arriba fins a les muntanyes de la costa. Boscos de castanyers, alzines i pins, a més de les suredes, constitueixen les principals formacions vegetals del terme.

El terme comprèn la ciutat de Santa Coloma de Farners, cap del municipi i de la comarca, les caseries de Castanyet, Sant Pere Cercada (amb l’antic monestir), Sant Miquel de Cladells i Sot d’en Mola, els veïnats de Vallors i el Veïnat d’Avall, i les urbanitzacions de Can Camps, Can Ferragut, Can Mallador, Can Mestres, Santa Coloma Residencial i Sol Ixent.

La carretera C-63 entra al terme pel SE procedent de Lloret de Mar i abans de travessar el nucli trenca a la dreta per enllaçar amb un tram de la C-25 (Eix Transversal), que ressegueix el límit nord-occidental amb Brunyola. Poc després, la C-63 recupera el traçat de l’antiga C-152 per dirigir-se a Anglès i a terres olotines i la C-25 continua creuant d’W a E el terme de Santa Coloma. Des de la ciutat surten diverses carreteres locals que menen a Sant Hilari Sacalm, Vilobí d’Onyar o Castanyet. Pel terme veí de Sils passen l’N-II i l’AP-7 de Barcelona a la Jonquera.

La població

L’evolució de la població (colomencs) evidencia un creixement moderat i lent, i modernament inferior al de les poblacions costaneres de la comarca, les quals, gràcies al desenvolupament turístic, tenen ara un nombre superior d’habitants. El 1497 Santa Coloma tenia 84 focs, que el 1553 eren ja 95 (Castanyet en tenia 10 i Sant Pere Cercada 7). Durant el segle XVIII experimentà, com tot Catalunya, un increment important: el 1718 Santa Coloma tenia 703 h, Castanyet 103 i Sant Pere Cercada 17, que en el cens de Floridablanca del 1787 havien passat, respectivament, a 2 260 h, 133 i 32.

L’impacte de la guerra del Francès es reflectí clarament en el descens de natalitat que es registrà en tot el municipi. En el cens recollit per Madoz el 1842, Santa Coloma tenia 3 135 h, Castanyet 118 i Sant Pere Cercada 16, i en el cens global del 1857 figuren 4 814 h. El 1877 es registrà un petit creixement (5 165 h), però s’inicià després una davallada relacionada potser amb el fenomen de la fil·loxera, com reflectiren els censos de 1897, amb 4 493 h i 1900, amb 4 666. Després d’una nova recuperació, la crisi de la indústria surera feu descendir novament la població fins a 4 284 h el 1930, que passaren a 4 240 h el 1940, després de la guerra civil. A partir del 1950 l’augment és considerable, especialment entre el 1960 i el 1970 (de 4 853 h a 5 754), afavorit per la immigració atreta per les obres de conducció d’aigües a Barcelona i pel despoblament dels municipis rurals veïns.

Un factor important a tenir en compte és la inclusió en el cens de la població corresponent a l’antic municipi de Sant Miquel de Cladells, annexionat al de Santa Coloma el 1972. L’evolució de la població de l’antic municipi indica un agut procés de despoblament: tenia 11 focs el 1370, s’estabilitzà fins al segle XVIII, durant el qual passà de 117 h el 1718 a 235 el 1787. El 1910 tenia 380 h, que davallaren fins a 282 el 1950, últim cens registrat abans de la seva annexió.

A partir de la dècada de 1970, la tendència del conjunt del municipi ha estat positiva (6993 h el 1981, 8239 h el 1991, 9127 el 2001 i 10557 el 2005).

Laeconomia

Predomina la població ocupada en els serveis i la indústria. Els principals conreus del terme, combinació de secà i regadiu, són els cereals (ordi, blat i civada), els farratges, els avellaners i els arbres fruiters. També s’exploten els recursos forestals del terme. Destaca la cria d’aviram i les explotacions de bestiar oví i porcí.

La indústria, malgrat que els darrers anys ha tingut un bon increment i diversificació, no té el grau de desenvolupament d’altres poblacions veïnes com Blanes o Tordera, les quals atreuen també població de Santa Coloma cap a llurs fàbriques. Hi destaquen les empreses de material de construcció (principalment mosaics), fusta, alimentació, de confecció i gèneres de punt. Pel que fa als productes típics de la població, cal citar la indústria de pastisseria centrada en l’elaboració de les teules (anomenades antigament barrets de capellà), popular i exquisida llaminadura que assolí el premi de rebosteria a l’Exposició Internacional de París del 1912.

Durant la primera meitat del segle XX, Santa Coloma centrava un important mercat de dogues i rodells de castanyer per a la fabricació de botes, que hom enviava a tota la península. Així mateix, també hi era tradicional la indústria dels taps de suro.

Santa Coloma celebra un concorregut mercat setmanal els dilluns i tres fires anuals, la de la Planta i la Flor, a principis de maig, la de Pa amb Tomàquet, pel juny, i la de la Ratafia, el segon cap de setmana de novembre.

Al fer la funció de cap de comarca de la Selva, Santa Coloma disposa d’un bon nombre de serveis administratius, bancaris i comercials. La ciutat compta amb un centre d’assistència primària (CAP) i l’ensenyament hi és cobert fins al batxillerat en un centre públic que també imparteix cicles formatius. Disposa, a més, d’un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), i d’escoles d’ensenyament especialitzat, com l’Escola Comarcal d’Arts i Oficis de la Selva, l’Escola Municipal de Música Josep Carbó i l’Escola de Capacitació Forestal, situada a Can Xifra, que forma, des del 1989, tècnics especialistes en matèria de boscos.

L’abundància d’aigües minerals i termals és un important atractiu turístic de la població, que té certa tradició de ciutat d’estiueig, potenciada en gran mesura per la presència de balnearis, com el Magma, inaugurat el 2002.

La ciutat de Santa Coloma de Farners

Morfologia urbana

La ciutat de Santa Coloma de Farners (9 316 h el 2006) és situada a 142 m d’altitud, sobre una terrassa fluvial, a l’esquerra del darrer tram de la riera de Castanyet. Els primers carrers de la població foren els que envoltaven l’església parroquial i la casa Farners (el solar de la qual ocupa avui la plaça Major). La primitiva urbanització sofrí un greu trasbals durant la guerra dels Segadors i això motivà la creació de carrers més amples i cases de nova planta que encara conserven a la llinda inscripcions dels segles XVII i XVIII. El nucli urbà s’expandí vers la carretera vella d’Anglès, del Balneari, la de Sils, la de Sant Hilari i la de Castanyet. Vers el 1950 s’inicià la construcció de l’anomenat Poble Nou. Hom sacrificà el Parc del Bon Mot per obrir l’avinguda de Moragues i després han aparegut diverses urbanitzacions d’iniciativa privada (Sol Ixent, Can Camps, Can Ferragut i d’altres), que amplien el perímetre amb un evident desordre. La plaça de Farners, presidida per l’església parroquial, té un sector cobert dit les Mesures, on se celebra el mercat del dilluns. A la plaça del Firal se celebraven antigament les fires de bestiar. Davant la capella de Sant Sebastià hi ha una petita plaça. A la urbanització de Can Mallador hi ha un bust de l’heroi xilè de la batalla d’Iquique, Artur Prat Chacón, d’ascendència colomenca, que el govern xilè envià el 1971.L’església parroquial de Santa Coloma correspon a lHedifici construït al segle XIV, d’un gòtic rural molt primitiu, substituint una església romànica anterior, però molt ampliat a partir del 1805 gràcies a la donació del duc d’Híxar, successor dels antics senyors del lloc, de l’edifici de l’antic hospital que tenia adossat a la banda de llevant. Aleshores es construí el creuer actual, els absis i la sagristia, bé que a conseqüència de la guerra del Francès les obres restaren interrompudes en 1808-23. Conserva del segle XIV l’antic campanar de torre quadrada, molt massís, de 36 m d’alçària i fet amb grossos carreus de granit; els finestrals són d’arc de mig punt; el 1908 fou coronat amb un rellotge. Les campanes desaparegueren l’any 1936 durant la guerra civil. A l’interior de l’església destaquen les imatges de Sant Salvador i Santa Coloma, obra d’Esteve Monegal, i d’altres de Martí i Sabé.

Santa Coloma és especialment coneguda per les fonts que brollen a la dreta de la riera de Santa Coloma, com la font de Sant Salvador (al voltant de la qual hi ha el parc de Sant Salvador), la font Picant, la font d’en Caselles i la font de l’Oller. Però les que han donat més anomenada a Santa Coloma són les aigües termals del balneari de les Termes Orion. Situat a migdia de la ciutat, les seves aigües bicarbonatades càlciques magnèsiques, que brollen a 40°C de temperatura, han atret durant molts anys malalts dels més diversos indrets. L’edifici fou construït al començament del segle XX en estil neoclàssic de gust colonial i conegué la màxima esplendor els anys vint i trenta del mateix segle.

La cultura i el folklore

Entre les entitats culturals destaca el Centre Cultural Colomenc “El Cercle”, l’Arxiu Històric Comarcal, creat el 1983 amb un fons documental que arrenca al segle XIII i el Centre d’Estudis Selvatans, dedicat a la recerca històrica local. Les instal·lacions de l’empresa Trias alberguen un museu que exposa objectes relacionats amb el món de la fleca i la reposteria. A la ciutat es manté amb molta vitalitat l’afecció a la sardana i al teatre, activitats que apleguen varies entitats i agrupacions. El Teatre Catalunya programa de forma habitual espectacles de teatre, dansa i música.Són molts els fills il·lustres d’aquesta població. Entre els eclesiàstics, dos arribaren a sants: el dominic Dalmau Moner (1291-1341) i el franciscà Salvador d’Horta (1520-1567) i en el camp literari destaca especialment el gran escriptor Salvador Espriu (1913-1985). També són colomencs de renom Josep M. Millàs i Vallicrosa (1897-1970), catedràtic d’àrab i hebreu a la Universitat de Barcelona i historiador de la ciència, l’escultor Josep Martí i Sabé (1915) i el paisatgista Josep Beulas i Recasens (1921), entre d’altres.

Les festes més destacades de Santa Coloma són la de Sant Sebastià, el dia 20 de gener, en què a la petita església d’aquesta advocació hom rep protocol·làriament el Pelegrí de Tossa, que arriba després de recórrer 40 km, acompanyat d’una colla de devots, i hom hi intercanvia petxines per pinyons i rams de farigola i marduix. El dimarts de Pasqua se celebra la festa del Cor a l’esplanada sota el castell de Farners, on actuen els cantaires de l’agrupació Coral del Cercle Cultural Colomenc, en el repertori del quals destaca el Popurri que consisteix en una crítica dels fets d’actualitat local. El darrer diumenge d’abril se celebra l’aplec de la sardana i hom acut, també, a l’aplec que es celebra el segon diumenge de maig a l’ermita de Santa Bàrbara, al terme d’Anglès. La festa major de Santa Coloma se celebra el cap de setmana proper al 24 de setembre en honor de sant Dalmau Moner.

Altres indrets del terme

El castell de Farners

Un dels monuments més interessants del terme, fita important en el paisatge que envolta la població i estretament vinculat a la seva història, és el conjunt monumental format pel castell i santuari de Farners. El castell s’alça en un turó rocós (422 m d) a ponent de la ciutat, a la dreta de la riera de Santa Coloma. Conserva encara les gruixudes parets de carreus de granit (del segle XII) i la magnífica torre cilíndrica que presideix el recinte; al veí turó del Vent, que domina el castell, hi ha restes de velles fortificacions relacionades amb el castell. Aquest feu una funció bàsicament estratègica al camí que unia la Selva amb la Plana de Vic. Esmentat des de mitjan segle XI com a feu del vescomte Ramon Folc de Cardona, sota la jurisdicció del comte Ramon Berenguer I, fou senyorejat per les famílies Vilademany i Farners amb Santa Coloma. El santuari de Farners fou consagrat el 1200 al peu del castell; de fet, es tractava de la reconstrucció o ampliació d’una capella anterior, a la qual pertany probablement l’absis. En una ampliació barroca, feta al segle XVIII, s’hi afegí un creuer de cúpula el·líptica i un espaiós atri cobert. S'hi venera la imatge de la Mare de Déu de Farners, talla romànica alterada sensiblement per restauracions modernes. El primer diumenge després de l’Ascensió s’hi celebra un concorregut aplec.

Al camí que porta a Farners hi havia una capella dita de Sant Pere Petit, construïda el 1732 i destruïda en temps de la invasió francesa.

Castanyet

La caseria de Castanyet (43 h el 2005) es troba al N del terme, sota el sector muntanyós pròxim a les Guilleries, al vessant esquerre de la capçalera de la vall del seu nom, afluent de la de Santa Coloma. És una vall poblada de frondosa vegetació i amb fonts abundants, unida per una bona pista asfaltada al centre de la ciutat.

L’església parroquial de Sant Andreu de Castanyet, esmentada des del segle XIII, és un petit edifici de factura romànica. L’antiga rectoria ha esdevingut una casa de colònies a càrrec del bisbat de Girona. Castanyet formava part inicialment de la jurisdicció del terme del castell d’Argimon (del municipi veí de Riudarenes); hi hagué també una casa forta dita de Castanyet, que fou del domini dels Cabrera (com Argimon) i que tenia per castlans els Vilademany, senyors de Santa Coloma, que vers el segle XVII la integraren a llurs dominis com a senyors totals. Entre els masos d’aquest sector es des taca el gran mas Albó (habitat encara pel llinatge Albó), el de Can Gobau, el del Taverner, Can Toni Mola i l’Agustí, on fou pres el famós bandoler Serrallonga per denúncia d’un fill del mas.

Sant Pere Cercada i Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda

La caseria de Sant Pere Cercada (8 h), comprèn un conjunt de cases esparses i s’estén formant un apèndix a l’extrem SW del municipi, a migdia de l’antic municipi de Sant Miquel de Cladells. La centra l’església de l’antic monestir de Sant Pere Cercada, un dels monuments més remarcables del municipi i de la contrada. Es troba sobre un esperó muntanyós, envoltat dels torrents de l’Esparra i de Sant Pere, al centre d’una vall gairebé tancada per tots costats, que donà nom a l’indret (Circata). Sant Pere Cercada formà part inicialment del castell termenat d’Argimon (a Riudarenes) i el lloc pertanyia a l’alt domini de la corona, que el 1306 cedí tots els seus drets als vescomtes de Cabrera. Des del principi del segle XII es trobava, però, sota el domini directe dels Vilademany (senyors de Santa Coloma, de l’Esparra i altres entitats d’aquests indrets). Per això els Vilademany foren els fundadors del monestir.

Com a cenobi de canonges augustinians, exercí una gran influència sobre la comarca. Entre els seus privilegis figurava el de nomenar els rectors de la població de Santa Coloma. Ja el 1063 l’església de Sant Pere i alguns masos foren donats al monestir benedictí de Sant Marçal de Montseny. Al principi del segle XII s’hi establí una comunitat de clergues dirigits per Berenguer de Llavaneres, al qual el prior de Sant Marçal i Pere Ramon de Vilademany cediren l’església el 1136. Els primers temps no foren fàcils, per l’oposició del monestir benedictí de Breda i per la pobresa del lloc, però el 1139 es ratificà la donació i anys després, el 1167, el bisbe de Girona, Guillem de Peratallada, donà a la nova canònica augustiniana les esglésies de l’Esparra i Sauleda, possessions que ratificà el 1198 el papa Climent III, que hi afegí, a més, les de Santa Coloma i Vallcanera. La comunitat (cinc canonges i algun beneficiat) decaigué a partir del segle XV, especialment quan, des del 1493, els priors foren comendataris i deixaren de residir al lloc. La canònica, com totes les altres catalanes, fou secularitzada el 1592 i el convent fou cedit als pares augustinians calçats de la Seu d’Urgell, que delegaven un frare per al servei religiós de la parròquia adscrita al priorat.

L’església parroquial, en bon estat de conservació, és un magnífic exemplar romànic del segle XIII (fou consagrada el 1245), fet al final de l’època d’aquest estil, de grans carreus de granit; la planta és de creu llatina, amb cimbori i tres absis oberts al creuer. La porta d’entrada, amb arquivoltes i columnes amb capitells ornats, presenta una exquisida decoració. La llanterna o cimbori és sostinguda per trompes còniques i el campanar, d’espadanya, corona la façana, on s’obre encara una finestra decorada. En procedeix un fragment de retaule que representa sant Pere amb tiara papal en actitud de fer un miracle, que es conserva al Museu Diocesà de Girona, obra goticitzant del segle XIV, feta en un taller popular, amb influència, però, italiana i francesa. S'hi celebra un aplec l’últim diumenge de juny.

Presidida per la Roca Guillera (670 m), hi ha l’antiga parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda. El lloc de Sauleda és esmentat (ipsa Elzeda) ja el 898. L’església, bé que ampliada tardanament, és un edifici romànic del segle XI, amb un típic campanar d’espadanya cobert. Formaven part de la demarcació els antics masos Bellveí i Planes.

Sant Miquel de Cladells

L’antic municipi de Sant Miquel de Cladells s’estenia al llarg de 17.1 km2 quan fou agregat, el 1972, al de Santa Coloma de Farners. Gran part de l’antic terme forma part de les Guilleries, es tracta de la part abocada a la riera de Vallors, que té per centre l’església parroquial de Sant Miquel. Aquest sector, de transició en l’aspecte orogràfic i botànic vers la plana de la Selva, és delimitat per la serra de roca Guillera o del turó d’en Planes, i no inclou, per tant, el vessant sud-oriental de la serra, que té per centre l’antiga parròquia de Sauleda. El 1937 el poble de Sant Miquel de Cladells canvià el nom pel de Cladells de Vallors.

L’església parroquial de Sant Miquel de Cladells forma un petit agrupament amb la rectoria i l’hostal. És un notable edifici romànic del segle XII, amb l’absis amb un fris decorat amb relleus arrodonits i un campanar posterior de coberta piramidal.

A l’altra banda de la riera de Vallors o de Vallicrosa hi ha les restes de l’antic convent franciscà de Sant Salvi de Cladells. Fou fundat el 1690 per Francesc de Bournonville, marquès de Rupit i senyor del lloc, a leindret d’una ermita dedicada a sant Salvi, ja abans del 1290. Tenia 18 religiosos al segle XVIII i en depenia l’hospital de Santa Maria de Bellver de Santa Coloma. Les dependències del convent foren referides al segle XVIII i l’església fou refeta el 1801. Després de l’exclaustració del 1822 restà abandonat. En aquest sector hi ha l’històric mas Uix, habitualment grafiat Huix, de llarga tradició, on nasqué el 1877 Salvi Huix i Miralpeix, que fou bisbe de Menorca i de Lleida i té una capella moderna a la Mare de Déu del Carme, depenent de la parròquia de Santa Margarida de Vallors (Sant Hilari Sacalm), del bisbat de Vic.

La història

La història de Santa Coloma es remunta a una primitiva església, ja dedicada a santa Coloma, esmentada el 898, que fou destruïda per les ràtzies magiars dels volts del 926. El 950 el bisbe de Girona Gotmar consagrava una nova església parroquial, de factura romànica, que perdurà fins al segle XIV. Eclesiàsticament depenia de la canònica augustiniana de Sant Pere Cercada, de la qual parlem més endavant. El topònim Farners és esmentat des del segle XI i fa referència als antics molins fariners que abundaven a l’indret.

Pel que fa a la jurisdicció civil, Santa Coloma formà una mena d’illa dins les àmplies possessions dels Cabrera a la comarca. La jurisdicció efectiva de la població depengué inicialment del castell de Farners, que pertanyia en feu als vescomtes de Cardona.

Com a primers feudataris apareixen des del començament del segle XII els Vilademany, família de petits cavallers oriünda del terme de Vilademany (ara adscrit a Aiguaviva) que amb el temps enfortí el domini fins a arribar a detenir-ne la plena possessió i convertí el terme de Santa Coloma de Farners en baronia (segle XV). Aquesta mateixa fa mília, que després s’enllaçà amb els Cruïlles, amb els Perapertusa, amb els vescomtes de Jóc, Bournonville, i amb els comtes d’Aranda i ducs d’Híxar, posseí la població fins a l’extinció de les senyories jurisdiccionals. Originària del lloc era també la família Farners, possessora de molts alous i dominis, els membres de la qual esdevingueren castlans o senyors inferiors de Santa Coloma sota els Vilademany; aquesta família habitava a la població i la casa pairal, incendiada el 1874 durant la tercera guerra Carlina, ocupava una bona part de l’actual plaça Major.

El mercat fou una concessió del rei Pere III, atorgada el 1334; se celebrava al principi cada dimecres i a partir del 1699 el dilluns.

Santa Coloma tingué un paper destacat a l’inici de la guerra dels Segadors: els habitants refusaren de donar allotjament als terços castellans (abril del 1640) i s’amotinaren i donaren mort a l’algutzir reial Miquel de Mont-rodon. Com a represàlia, el lloctinent decidí d’arrasar la vila i només els esforços del vescomte de Jóc n'evitaren la destrucció total, però no pogué evitar el saqueig per part de les tropes de Moles i l’incendi de 30 de les 250 cases que tenia la vila. El Cant dels segadors recorda aquests fets: “una església n'han cremada / que Santa Coloma es deia...”.Entre els altres conflictes bèl·lics que afectaren el país, tingué una repercussió especial la guerra del Francès. La població fou abandonada el 1809 per una gran part dels habitants, els quals es refugiaren en diversos indrets de la contrada fugint de les tropes franceses; hi hagué destruccions i saqueigs i molts dels qui havien partit no retornaren fins el 1810. Les guerres civils i carlines del segle XIX afectaren també Santa Coloma, i les bandes reialistes i les forces carlines hi trobaren gent disposada a engruixir les files dels anomenats “facciosos”; concretament, 85 colomencs foren considerats rebels per haver participat en la guerra dels Matiners (1847-49). D’altra banda, durant la tercera guerra Carlina, com ja hem esmentat, fou incendiada la casa dels Farners a la plaça (1874).

El 1884, una part de la guarnició militar adscrita a la vila es declarava republicana i iniciava un aixecament dirigit pels oficials Ferràndiz i Bellés, partidaris de la política de Ruiz Zorrilla, que foren capturats en terres de la Garrotxa i executats a Girona, malgrat les veus que s’alçaren a favor de l’indult.

Les lleis d’exclaustració (1835) determinaren la sortida dels franciscans que regien la capella i hospici de Bellver, dins la vila, al xamfrà del carrer del Raval amb la riera dels Frares, que depenien del monestir veí de Sant Salvi de Cladells; aquesta capella, erigida el 1618, fou cedida als franciscans el 1691, molt destruïda per la invasió francesa i enderrocada amb motiu de l’exclaustració. Els jesuïtes s’establiren a Santa Coloma en 1850-68 i també fracassà l’intent dels pares de la Sagrada Família (1876-82); les religioses de l’Immaculat Cor de Maria tingueren un col·legi des del 1856 fins al 1974 i perdura encara avui el dels germans de la Doctrina Cristiana, establerts a Santa Coloma el 1903, quan foren expulsats de França.

El 1906 Santa Coloma fou declarada ciutat pel rei Alfons XIII “por el aumento de población e importancia agrícola, industrial y comercial”, segons el decret donat a Sant Sebastià el 10 de setembre d’aquell any. El 1950 hom celebrà dignament el mil·lenari i amb aquest motiu es convocà un certamen històric gràcies al qual es publicà la Historia de Santa Coloma de Farnés y su comarca, a càrrec del catedràtic J. M. Millàs i Vallicrosa i el rector F. Rabassa, obra de consulta bàsica per a conèixer la població.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...