Situació i presentació
Limita a més al N amb el terme vallesà de Montcada i Reixac, a l’E amb Badalona i al S amb Sant Adrià de Besòs. El 1945 Barcelona s’annexionà un sector que Santa Coloma tenia a la dreta del Besòs. El 1937 adoptà el nom de Gramenet de Besòs.
La serra de Sant Mateu s’inicia a l’esquerra del Besòs i des del congost de Montcada s’enfila per la Guinardera, la Placeta dels Llops (198 m), el turó del Pollo o Puig Castellar (303 m), el replà del Campament i els turons de les ermites de Sant Climent i Sant Onofre o mont de Poià. Seguint els límits, trobem a llevant la serra de Mosques d’Ase (128 m), paral·lela a la de Sant Mateu, amb l’Espirall i Can Butinyà, que continua vers el S; passat un clapisser de roques (dit popularment Montserrat dels Pobres) la carena declina fins arribar a la plaça de la Vila de Santa Coloma (33 m), centre geomètric i municipal. Aquesta segona serra divideix el terme en dues valls de diferent altura, la Vall Carcerenya o de la Pallaresa (entre Sant Mateu i la Bastida, sector d’obac de Mosques d’Ase), alta i atorrentada, i la vall de Sistrells (entre Mosques d’Ase i la serra de Sistrells o de Mena, en una bona part de Badalona, més baixa i planera, drenada per un ampli rieral (avui carrer de Verdaguer). El Besòs té un areny de 100 a 130 m i és canalitzat; és molt ric en aigües subàlvies i el seu règim fluvial comporta grans intermitències, amb riuades (besosats) freqüents a la primavera i la tardor. El fort desboscament, l’augment demogràfic del Barcelonès i la industrialització han xuclat considerablement les reserves de la bossa aqüífera en la gruixuda faixa de sorra sobre el sòl de granit damunt el qual hi ha una bona part de la població. La part més muntanyosa i septentrional del terme alberga el sector sud-occidental del Parc de la Serralada de Marina, una part del qual, ja fora del municipi de Santa Coloma però, resta inclosa en l’Espai Natural de la Conreria-Sant Mateu Cèllecs, definit en el PEIN. La Serra de Marina ocupa la franja sud-oest de la Serralada Litoral Catalana i tanca l’anella verda de l’àrea metropolitana de Barcelona pel N. Representa una de les peces fonamentals en l’equilibri mediambiental d’aquesta zona, juntament amb el Delta del Llobregat, Collserola i Garraf. El mes de març de l’any 2000 s’inaugurà un tram d’aproximadament 6 km de l’anomenat Parc Fluvial del Besòs, que ha implicat els ajuntaments de Santa Coloma, Barcelona i Montcada i Reixac i recupera els marges del riu Besòs per a usos ciutadans, configurant una de les majors extensions de zona verda de l’Àrea Metropolitana. El desnivell entre muntanyes i el riu ha donat lloc a rieres o torrents importants avui transformats en carrers. El torrent d’en Gener és un camí neolític que des del Besòs va a Badalona i és anomenat, Rambla enllà, camí del Fondo.
La carretera BV-5001, que uneix Sant Adrià de Besòs amb la Roca, per Montcada i Montornès, travessa el nucli urbà de la ciutat. Durant molts anys, Santa Coloma es comunicà amb Barcelona principalment pel Pont Vell, construït el 1953 —l’anterior, se l’emportà el besosat del 1943—. El 1987 s’inaugurà el pont del Molinet i el 1992 el pont de Can Peixauet. Amb motiu de la celebració dels jocs olímpics de Barcelona es remodelà el circuit d’entrada a la ciutat comtal pel sector N. La construcció del Nus de la Trinitat permet l’accés directe des de Santa Coloma, mitjançant l’autovia urbana B-20, a les autopistes C-58 en direcció Terrassa i C-33 en direcció Montmeló, ambdues amb connexió a l’AP-7, així com a l’autovia C-17 (Eix del Congost) i el cinturó de circumval·lació de la ciutat (Ronda de Dalt i Ronda del Litoral). Aquest cinturó connecta, a la vegada, amb altres eixos viaris principals com la C-31 (Eix Costaner), ja dins el terme de Sant Adrià de Besòs. L’esmentada autovia B-20 travessa el sector septentrional del terme de Santa Coloma, en part soterrada, fins a enllaçar amb l’autopista C-32 (Corredor del Mediterrani), ja al municipi de Montgat. El mitjà de transport més utilitzat pels colomencs és el ferrocarril metropolità, que inaugurà la primera de les seves estacions de la ciutat (Santa Coloma) al final del 1983; l’any 1992 s’obrí l’estació del barri del Fondo.
La població
La població (colomencs) ha tingut un extraordinari creixement, especialment des de la segona meitat del segle XX, encara que s’ha vist afectada per les guerres i epidèmies que s’han succeït històricament. El cens del 1828 era de 524 h, xifra molt inferior a la del 1787 (731 h), tot i que el 1857 la població ja havia augmentat fins a 1.304 h. En els primers decennis del segle XX, i com a con-seqüència de la instal·lació de noves indústries, la població cresqué de manera important: entre 1910-20 es passà de 1.869 a 2.728 h. El 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, s’edificaren els grups de les Cases Barates a la dreta del Besòs, sector aleshores de Santa Coloma (1.300 habitatges i 9.000 estadants procedents de la immigració més recent i pobra de les barraques de Montjuïc). El 1931 el cens era de 13.571 h, que passaren a 15.848 h el 1936, a l’inici de la Guerra Civil, i a 17.318 h el 1940. La segregació de la part de la dreta del Besòs a favor de Barcelona representà la pèrdua de 102 h i, sobretot, la pèrdua de la indústria més important; malgrat tot, la població era de 15.281 h el 1950. En la dècada de 1960 es produí el fenomen més important de la història demogràfica del municipi: l’arribada i establiment d’un nombrós contingent immigrant procedent, majoritàriament, d’Andalusia i Extremadura. L’augment demogràfic és féu més patent, però, a partir de la dècada següent. Així, el padró del 1970 registrà un cens de 105.880 h i el del 1987, de 135.310 h. Posteriorment, s’inicià una important tendència decreixent, 133.138 h el 1991, 123.175 h el 1996, 120.958 h el 1998, 118.129 h el 2005 i 119.056 el 2006. El creixement desmesurat de la població iniciat a la dècada de 1960 comportà la creació de nous barris que envolten totalment el nucli antic inicial (barri del Centre). L’any 2003, el 21,60% dels habitants havien nascut a Santa Coloma, el 29,54% a la resta de Catalunya, el 38,19% a la resta de l’Estat espanyol i l’11,99% eren nascuts fora de l’Estat.
L’economia
L’agricultura ha perdut tota importància davant la urbanització del sòl. A mitjan segle XIX arribà la industrialització a Santa Coloma, influïda pel desenvolupament del veí poble de Sant Martí de Provençals. S'establiren algunes petites fàbriques de cotó, amb telers de mà, i poc després s’introduïren els telers mecànics i els jacquard (la fàbrica Lacerna, amb 37 telers comuns, féu en un any 177.000 vares de cotó). S'obrien noves fàbriques de teixits de cotó (roba d’empresa), on les dones guanyaven 5 o 6 pessetes setmanals i els homes 9 o 10, alhora que s’iniciaven els moviments obrers. El 1857 hi havia vuit petites fàbriques (123 telers i uns 100 obrers). Els primers anys del segle XX s’instal·laren importants indústries de teixits de cotó, blanqueig i acabats, productes químics i paper, gairebé totes a la riba dreta del Besòs, fet que motivà els primers corrents immigratoris. La Primera Guerra Mundial representà un fort impacte per a l’economia amb l’augment de demanda, i moltes dones s’incorporaren al treball de les fàbriques alhora que es revaloraven els productes del camp. Malgrat aquests precedents, la indústria no ha tingut un veritable desenvolupament al terme, sobretot després de l’annexió (1945) del sector de la dreta del Besòs a Barcelona. De tots els municipis de la comarca, Santa Coloma és el menys industrialitzat. Les poques indústries que s’instal·laren en la dècada del 1960 ho feren en el mateix sector urbà, i posteriorment les empreses que s’han establert han estat principalment dedicades al sector terciari, sobretot de serveis (informàtica, muntatges industrials, instal·lacions, subministrament industrial, reparació, etc.), tèxtils i metal·lúrgiques. El polígon Bosc Llarg i les Canyes és un espai destinat a la instal·lació d’indústries que fomentin noves iniciatives econòmiques. És important esmentar l’elevat nombre d’actius que desenvolupen la seva tasca fora del municipi; aproximadament quatre cinquenes parts de la població ocupada es trasllada diàriament a treballar a Barcelona, Badalona i Sant Adrià, principalment. Per sectors, el terciari és el que ocupa el major nombre de població ocupada, seguit del secundari i el primari. El mercat setmanal de Santa Coloma s’escau els dilluns, dijous i dissabtes. La primera quinzena de setembre se celebra, des del 1989, una exposició multisectorial per mostrar els productes de les indústries i el comerç colomenc anomenada Expocoloma. Quant als equipaments sanitaris, Santa Coloma disposa de diversos centres d’assistència primària (CAP) distribuïts pel nucli urbà, per bé que els centres sanitaris més importants són l’Hospital de l’Esperit Sant i la Clínica Mental de Torribera (propietat de la Diputació de Barcelona). En el camp de l’ensenyament, el municipi disposa d’un ampli ventall de centres públics i privats on s’imparteix ensenyament primari, secundari, batxillerat i cicles formatius. Altres centres educatius a destacar són l’Escola Municipal de Música Can Roig i Torres i l’Escola Universitària d’Infermeria i Fisioteràpia, depenent de la Universitat Autònoma de Barcelona. Pel que fa a equipaments esportius cal esmentar els complexos esportius de Can Zam, Torribera i Can Peixauet.
La ciutat de Santa Coloma de Gramenet
Morfologia urbana
El nucli antic de la ciutat se situa a 56 m d’altitud, al sector meridional del terme i a l’esquerra del riu. La ciutat, amb aquest títol des del 1969, és centrada per la plaça de la Vila, a l’encreuament de la carretera de Sant Adrià a la Roca i l’antic camí d’Esplugues a Badalona.
L’església de Santa Coloma de Gramanet
© Fototeca.cat
La plaça, urbanitzada l’any 1886, correspon a l’antiga era de Can Pascali. El primitiu nucli de cases s’engrandí al llarg de la segona meitat del segle XIX i donà lloc al sector que comprèn els carrers de Sant Pere, de Vistalegre, de Sagarra, la Rambla i del Raval. Els carrers que delimiten els barris sovint han estat torrents o rieres: el torrent de les Bruixes, que correspon al carrer de Ramon Berenguer, era continuat en la part baixa pel torrent de la Pallaresa, avui Avinguda Pallaresa; la part alta del torrent, juntament amb el camí de Sant Jeroni, és el camí dels Contrabandistes, camí de Canyet. El torrent de Can Franquesa és l’avinguda d’Anselm de Riu. D’entre les darreres realitzacions urbanístiques destaca la Rambla, un passeig que travessarà Santa Coloma des del barri del Fondo fins al pont vell. L’Església Nova, el temple parroquial d’estil neogòtic de Santa Coloma de Gramenet, fou edificada el 1915 al sector aleshores d’eixample de la població, quan resultà insuficient l’Església Vella. Al seu costat s’edificà la rectoria, un edifici modernista d’arrel historicista. L’Església Vella, refeta completament el 1761 en estil barroc, tenia elements d’una primitiva construcció romànica que restaren visibles en ser incendiada i destruïda el 1936. Fins l’any 1935 existí l’interessant edifici de Can Pascali, que sembla que fou bastit a la fi del segle XIV per l’italià Pietro Pascali; encara que reformat, conservava un gran portal adovellat i finestres d’època gòtica. Entre els edificis notables esmentem en primer lloc la Torre Pallaresa, situada al NE del terme, al peu del sector muntanyós, prop del monestir de la Murtra; es tracta d’un notable casal residencial que té l’origen en el Mas Nou de Carcerenya, de la vall homònima, que passà a la fi del segle XV a propietat dels Pallarès que el convertiren en una gran mansió. D’aquesta època és la finestra gòtica central de la façana. El 1520 la comprà Joan de Cardona, que l’engrandí i la convertí en el gran casal renaixentista que és avui dia; el bisbe aixecà al costat de ponent una gran torre militar, de defensa, i al costat oposat, més baixa, la torre civil amb la capella a la planta, i aixecà també damunt el cos central un segon pis amb galeria de finestres coronelles; les finestres de les torres de defensa tenen a la llinda, esculturades, les efígies de Carles I i l’emperadriu Isabel, protectors de Joan de Cardona, que donaren a la casa el títol de castell de Carcerenya, amb dret de refugi. Aquest personatge fou consagrat bisbe de Barcelona el 1545, i morí poc després a la capella de la Torre. El 1561 la mitra establí a la torre la família Caçador, que tingué la propietat 300 anys. El baró de Segur vengué el casal el 1867 al fabricant Albert Coll i Valls. La Torre Baldovina (vulgarment Balldovina), situada al S del centre urbà, entre la carretera a la Roca i el Besòs, és un interessant casal del segle XVIII, amb una torratxa molt més antiga (segle XIX), que fou durant més de 200 anys de la família Sagarra. En l’actualitat és de propietat municipal i fa les funcions de museu i centre cultural. Al seu costat es troben les restes medievals del Molí d’en Ribé, un molí fariner del segle XIV. La Torribera, al sector muntanyós i prop de la Torre Pallaresa, era una masia medieval reedificada al segle XVIII que la Mancomunitat adquirí el 1922 per instal·lar-hi una sanatori mental; les obres foren planejades per l’arquitecte Josep M. Pericas dins una estètica noucentista i estatja encara l’esmentada Clínica Mental de la Diputació de Barcelona. Can Zam, antiga masia vora el Besòs, sembla tenir l’origen en un casal donat per Iolanda, senyora de Jacob Bastida, a una germana seva el 1532. Entre d’altres edificis moderns, cal mencionar la casa modernista de Can Roig i Torres, exemple de les torres residencials de l’època d’estiueig de començament del segle XX, seu de l’Escola Municipal de Música, l’Hospital de l’Esperit Sant (fundat el 1917 a l’extrem meridional del terme per a malalts tuberculosos), el Mercat Vell i la Cooperativa La Colmena. Altres zones i carrers de caràcter tradicional són la plaça de la Vila, la font de l’Alzina, el passeig de Mn. J. Gordi, el Carrer Nou i el carrer del Safareig. A la ciutat s’han anat configurant nous espais verds: el parc de Can Zam, el parc fluvial del Besòs de més de 5 km al llarg del Besòs, la plaça Catalunya, la plaça de l’Abat Escarré, el parc d’Europa. El parc de Can Zam, que ocupa prop de 100 000 km2 inclou una plaça, una gran arbreda i un llac de 4 000 m2. El parc d’Europa, d’una superfície de 60 000 km2 disposa d’un jardí botànic.
La cultura i el folklore
La ciutat té una activa vida cultural i social, fomentada per les nombroses associacions esportives, culturals, de veïns, penyes recreatives, grups de teatre, colles de sardanes, castellers, etc. L’any 1986 es va crear el Museu Torre Baldovina amb un fons d’arqueologia que va des de la prehistòria a l’edat medieval, amb una àmplia mostra del món ibèric.
La plaça del Rellotge (Santa Coloma de Gramanet)
© Fototeca.cat
A més, el museu té una exposició d’imatges històriques de Santa Coloma (des de 1870 fins al 1943) i un ampli recull d’història natural (sense límits geogràfics). Entre els altres equipaments culturals d’interès destaquen la Biblioteca Central, ubicada en un edifici modern (2001), el Centre Cultural Can Sisteré, el Teatre Municipal Josep Maria de Sagarra, l’Arxiu Municipal, casals i centres cívics. El primer cap de setmana de setembre se celebra la festa major d’estiu, el principal esdeveniment festiu de la població. El 31 de desembre, festivitat de Santa Coloma, és el dia central de la festa major d’hivern. Durant els mesos d’estiu la majoria dels barris de Santa Coloma celebren les seves corresponents festes majors. Altres esdeveniments destacats són la cavalcada de Reis, el Carnaval i la Fira de Sant Ponç.
Altres indrets del terme
Les troballes arqueològiques del terme de Santa Coloma, parlen dels diversos poblaments erràtics premedievals. Al peu del turó de Puig Fred, limitant amb Badalona i Sant Adrià, els arqueòlegs del Centre Excursionista Puig Castellar feren troballes (1954) de l’Eneolític, mentre que a prop de Puig Castellar arqueòlegs locals trobaren el megàlit del tipus de dolmen del Cau d’en Genís. Al torrent de les Bruixes, a Can Butinyà i als voltants de l’Església Nova s’han trobat fons de cabanes de l’època del bronze, amb sitges, ceràmica i metall. Però el lloc més important de la història antiga és sens dubte el poblat ibèric de Puig Castellar, a l’extrem septentrional del terme, establert pels laietans (segles V o IV aC), envoltat pel costat més accessible per una forta muralla, amb tres carrers i més de 30 habitatges (el poblat devia tenir 200 habitants i una àrea de 50 per 100 m). Perdurà fins el 195 aC, any en què la legió romana de Marc Porci Cató l’assaltà i el cremà. El descobrí i excavà Ferran de Sagarra (1904) i el donà a l’Institut d’Estudis Catalans; part dels objectes trobats són al Museu Arqueològic de Catalunya. Les excavacions foren continuades per Serra Ràfols (1915) i pel Centre Excursionista Puig Castellar en 1954-59. Les troballes han estat abundoses (destaquen un timotherium d’origen púnic, capfoguers, monedes d’imitació emporitana, cranis amb un clau clavat, ceràmica, una pedra amb inscripció ibèrica, etc.).
La història
La història de Santa Coloma s’inicia poc abans de l’any 1000, en l’època de repoblament del sector; la troballa d’un tosc capitell romànic prop de l’Església Vella sembla indicar l’existència d’un petit cenobi i esglesiola que podria haver estat destruïda en la ràtzia d’Almansor del 985. L’església de Santa Coloma s’esmenta en un pergamí de Ramon Berenguer I del 1019 i amb més precisió al Cartulari de Sant Cugat del Vallès (amb la referència al lloc de Gramenet i el temple dedicat a Santa Coloma); el 1024 una dona pietosa donà al mateix monestir el seu fill Arnau i els béns que tenia a Santa Coloma de Gramenet; el 1056 Ramon Berenguer I i Almodis donaren l’església de Badalona amb la seva sufragània de Santa Coloma a la canònica de la catedral barcelonina, amb els seus delmes. A la baixa edat mitjana Santa Coloma constava d’una sèrie de cases i masos a redós de l’església, prop del Besòs, i uns 14 o 15 grans masos o casals residencials, amb explotacions agràries més importants, alguns dels quals s’han conservat com la Torre Baldovina, el Mas Carcerenya, la Torre Pallaresa, Mas Fonollar i Can Paixauet, i d’altres han desaparegut com Can Franquesa, el Mas Marí, la Torre Roja, Can Martí, Can Ripa, Can Gener i potser Can Pascali. També tingueren importància els molins fariners a la vora esquerra del Besòs (el camí vorer s’anomenava camí dels Molins o camí d’en Llobet, del nom d’un bisbe). Pel fet de la possessió del domini senyorial de gairebé tot el terme per part de la seu barcelonina, Santa Coloma no estigué subjecta a oneroses servituds de tipus feudal, encara que anaren adquirint importància i prevalença en l’ordre jeràrquic algunes cases, com la Torre Pallaresa. Santa Coloma fou cedida pels canonges de la seu a la Pia Almoina, institució que cobrava la majoria dels delmes. Els drets que tenia la família Montcada (amb els de Badalona, Tiana i Alella) passaren el 1225 a Ramon de Plegamans, que el 1240 els deixà en testament a la catedral barcelonina. La població fou considerada un dels pobles forans del territori de Barcelona, fet que li comportava moltes franqueses però algunes obligacions (hagué de contribuir a fer les muralles de Barcelona amb 24 sous per foc). Aquesta dependència també es féu sentir en les reclamacions del Consell de Cent per les rescloses que Santa Coloma havia fet al Besòs a fi d’encarrilar les aigües cap als molins. Al llarg del segle XV la proximitat del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, al qual s’accedia per la Vall Carcerenya o Pallaresa, féu més conegut el poble. Durant la guerra contra Joan II hi hagué una important batalla prop de la Torre Baldovina (1471). En les revoltes remences hi hagué saqueigs, incendis i persecucions, segons fra Aixelà, Jerònim de la Murtra. El clima sanitós del lloc el féu refugi contra les sovintejades epidèmies que assolaven la ciutat de Barcelona, com quan el 1589 es refugià a Santa Coloma el Consolat de Mar. La població sí que patí, però, altres fets que foren molt negatius per a la prosperitat del lloc.
Al segle XVII Santa Coloma també sofrí importants trastorns durant l’allotjament de les tropes castellanes, que cometeren greus excessos; la guerra dels Segadors, amb represàlies per actuacions contra l’exèrcit reial; i la guerra de la Lliga d’Augsburg, (1689), quan el poble s’aixecà i desarmà els terços castellans allotjats al sector. El Crist dels Segadors estigué guardat en algun dels masos d’aquests voltants. Malgrat setges i ocupacions, la població anà augmentant i es dugueren a terme noves plantacions de vinya, el dessecament dels aiguamolls, l’augment de l’horta i aparegueren safareigs i basses per a regar, alhora que s’augmentaven les concessions del regatge a través del Rec Comtal a Santa Coloma. La guerra de Successió, amb el bloqueig i setge de la ciutat des del 1704 al 1714, comportà desembarcaments i ocupació de cases als pobles forans. A l’inici del segle XIX, durant la guerra del Francès, hi hagué la batalla de Santa Coloma, on Milans del Bosch, amb només 600 homes, lluità i sorprengué els 2.200 homes a les ordres del general francès Lechi. Posteriorment tingué lloc l’anomenada batalla de Sant Jeroni, on l’estratègia dels francesos allunyà el gros de les forces de Milans, i reforços napoleònics derrotaren les tropes catalanes i saquejaren la població de Santa Coloma. Del campament de Milans, encara se'n diu el Campament.
El 1854 assolà el poble, predominantment de pagesos (amb 208 mujades de regadiu i 174 de vinya, a més del bosc), una forta epidèmia de còlera. En aquell any la població tenia ja 150 cases, la plaça i quatre carrers i s’havia format el Raval. El 1861 s’inaugurà el nou cementiri i poc després l’enllumenat dels carrers. Les obres de millorament continuaren al llarg del darrer quart del segle XIX (conduccions d’aigua, voravies dels carrers, teulada al safareig públic, costura de noies —la de nois datava de la fi del segle XVIII— a càrrec de monges de Vic el 1883, etc. ); el 1887 fou substituïda l’antiga casa del comú del carrer del Safareig, prop de l’Església Vella, pel nou edifici i plaça de l’era de Can Pascali, des d’aleshores centre de la vila. El 1891 s’establí un servei de carruatges entre la plaça i el parador de tramvies de Sant Adrià. S'inicià la tradició de lloc d’estiueig (els Sagarra foren una de les famílies més destacades) i en honor a la colònia s’establí la festa major d’estiu pel setembre. Tingueren una especial anomenada les maduixes de Santa Coloma (era típic de fer una maduixada a Cal Coronel) i la processó del Divendres Sant al vespre era una altra nota de tipisme. El 1915 fou un any crucial per a la població i s’inicià un quinquenni de grans millores: el mateix any s’inaugurà el pont sobre el Besòs, decisiu per a les comunicacions, i la nova església; s’inicià la parcel·lació de terres per Anselm de Riu, amb els terrenys de regadiu de la Torre Baldovina, amb un sistema de venda a llarg termini; l’Empresa Nacional de Terres anà comprant les propietats dels masos importants de Santa Coloma per parcel·lar, fet que motivà un continuat flux de nous estadants, procedents sobretot del barri de la Ribera (on radicava l’empresa) i l’èxit del nou sistema de venda de propietats, amb pagament fraccionat i amortitzat a llarg termini, donà un nou impuls a la demografia. Vers el 1917 la Mancomunitat asfaltà la carretera de Sant Adrià a la Roca i adquirí la gran heretat de la Torribera per a clínica mental.