i Santa Creu d’Olorda | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Santa Creu d’Olorda

Caseria del municipi de Barcelona (Barcelonès), que forma un enclavament entre els municipis de Molins de Rei (Baix Llobregat) i de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), al vessant septentrional de la serra de Collserola, entre les rieres de Vallvidrera i de Sant Bartomeu (dita, a la capçalera, torrent de Santa Creu).
Població: 
28 h
[1991]

Aquest territori és dominat pel puig d'Olorda, on s’alçava el castell d’Olorda. El poblament és disseminat i centrat en l’església parroquial de Santa Creu, esmentada ja el 1066. El lloc fou donat el 1147 al monestir de Sant Cugat del Vallès. Dins el seu terme existí, des d’abans del 1202, el monestir cistercenc deValldonzella, traslladat el 1263 al pla de Barcelona (les abadesses conservaren el dret de presentació de la parròquia fins el 1608). El castell d’Olorda comprenia al s XIV les parròquies de Santa Creu d’Olorda i de Santa Maria de Vallvidrera; de la de Santa Creu depenia, al s XVI, la deSant Bartomeu de la Quadra. El terme d’Olorda pertanyia a la fi del s XIV als Relat i, al segle següent, als Requesens (formà part de la baronia de Molins de Rei). No formà part mai del territori de Barcelona. Al s XIX formà un municipi, que fou dissolt el 1916 i repartit entre els de Sarrià (el sector que inclou l’església parroquial, el qual el 1921, juntament amb la resta del territori sarrianenc, fou agregat a Barcelona), Sant Feliu de Llobregat i Molins de Rei (a aquest darrer, la parròquia de Sant Bartomeu de la Quadra).

Col·laboració: 
MxC
Llegir més...