i Sant Adrià de Besòs | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sant Adrià de Besòs

Nom adoptat el 1937 per al municipi deel Pla de Besòs
Nom adoptat el 1937 per al municipi deel Pla de Besòs
Plaça de l’església de Sant Adrià de Besòs
© Fototeca.cat
Municipi del Barcelonès.
Població: 
33.761 h
[2009]
Extensió: 
4 km2

Situació i presentació

El municipi de Sant Adrià de Besòs és el més petit del Barcelonès, amb només 3,78 km2 (segons els límits establerts el 1955). Es troba a la costa, a la desembocadura del Besòs (estès a banda i banda del riu, que migparteix el terme de forma irregular), entre els termes de Barcelona (a ponent) i de Badalona (a llevant), formant una conurbació amb aquestes dues ciutats i amb Santa Coloma de Gramenet (al N).

Antigament el riu es dividia en dos braços, que s’allargassaven fins al barri de la Llacuna del Poblenou i fins a l’antic Gorg de Badalona. El 1929 el municipi fou migpartit seguint l’eix del riu entre Badalona i Barcelona. Aquesta ordre reial no fou acceptada per la població, i s’aconseguí que el decret no es portés a terme, però es creà una situació paradoxal: Sant Adrià havia desaparegut oficialment de l’administració i dels mapes com a municipi, però en canvi mantenia una vida municipal pròspera. Finalment, el 1955 s’aconseguí l’anul·lació total del decret. El 1937 el municipi s’anomenà el Pla de Besòs.

El territori, ben planer llevat d’un petit turó on es formà el primitiu nucli de població, és compost per materials tous, fruit de l’aportació al·luvial del Besòs. La part més gran del cabal del riu és en forma d’aigües subterrànies, malgrat les riuades, que poden ser temibles (els aiguats del 1962 produïren 11 morts i uns 450 habitatges afectats). La desembocadura és quasi tapada pel fang i les sorres i aporta a la mar els detritus fluvials. El riu és travessat per quatre ponts: els de la carretera i l’autopista a Mataró, per a vehicles i vianants, i el metàl·lic del ferrocarril, prop de la costa, i a més hi ha una passera per a vianants entre els barris de Sant Joan Baptista i la Catalana. El litoral adrianenc, amb les indústries prop de les platges, es va recuperant gràcies al control i les mesures ecològiques aplicades per minimitzar la contaminació generada.

A partir de la primera dècada del segle XXI les diverses actuacions urbanístiques han canviat radicalment la desembocadura del Besòs. Cal destacar-ne el Parc Fluvial del Besòs (2004), compartit amb els municipis de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Montcada i Reixac, un ampli espai de lleure construït a partir de la recuperació del riu, i el Parc de la Pau (2006), que constitueix una prolongació del Fòrum de Barcelona. La depuradora del Besòs, construïda el 1977, objecte d’una ampliació (2006), que la convertí en una de les depuradores cobertes més grans del món, com també la planta de tractament de residus Ecoparc 3 (2006), han contribuït a la millora del medi ambient.

Dues importants vies de comunicació conflueixen al bell mig del municipi: per una banda, l’autopista C-31 (Eix Costaner) provinent de la barcelonina plaça de les Glòries i que continua vers Badalona i Mataró, i per l’altra, la ronda del Litoral (B-10), que talla perpendicularment l’anterior per enllaçar, al nus de la Trinitat, amb la ronda de Dalt (B-20).

Altres vies importants són la carretera costanera N-II i la carretera local BV-5001 vers Montornès i la Roca, que travessen el sector septentrional del terme. També creua el municipi la línia de ferrocarril de Barcelona a Mataró. El 2004 s’inaugurà el Trambesòs, el tramvia que uneix Sant Adrià amb la plaça de les Glòries de Barcelona. L’any 2008 es completà la darrera línia del tramvia, que connectava la ciutat amb Badalona, així com les estacions de metro de la línia 2 Sant Roc i Gorg, i l'estació de Rodalies de la línia R-1 de Sant Adrià.

La població i l’economia

L’evolució demogràfica (adrianencs) al llarg del segle XX fou impressionant: dels 418 habitants del 1900 es passà als 32.439 del 2001. La corba demogràfica presenta moments d’una singular creixença; els anys 1920-30 es passà de 1.073 a 6.515 h, augment motivat, evidentment, per la immigració (fins aleshores només la Colònia Baurier havia atret nous veïns, procedents en la seva major part de Roda de Ter). Durant la postguerra, l’augment demogràfic també s’ha d’atribuir a la immigració, amb un creixement anual mitjà entre el 1950 i el 1960 de 557 persones. El 1960 el cens era de 15.801 habitants, que passaren a 24.451 el 1970 (en part per l’ocupació del barri del Besòs), mentre que el creixement de 1970-80, d’unes 12.000 persones, es degué a l’ocupació de la Mina. L’any 1981 (36.397 habitants), s’inicià, seguint la tònica decreixent del cinturó barceloní, una lenta tendència regressiva 34.735 h el 1986, 34.154 h el 1991, 32.830 h el 1998 i 32.940 h el 2005).

La major part de la població activa treballa fora del municipi, principalment a Barcelona. Pel que fa a l’ocupació per sectors, el terciari és el que presenta més dinamisme, seguit de la indústria, que perd actius any rere any, la construcció i l’agricultura. Aquest últim, malgrat tenir un pes insignificant en el conjunt de l’economia municipal, té el percentatge més alt d’aquest sector a la comarca.

L’expansió industrial que ha marcat la transformació moderna del municipi no s’inicià fins al principi del segle XX, amb la creació de les primeres fàbriques al marge esquerre del Besòs: la de derivats del quitrà Vda. Nicolau i Fills, traslladada des de Badalona; la tèxtil cotonera Industrial Baurier (1912); l’Energia Elèctrica de Catalunya, després FECSA i ara ENDESA, central tèrmica construïda en uns terrenys limítrofs amb el terme de Badalona, inaugurada el 1970 i clausurada a l’abril del 2011, a més de les desaparegudes: Companyia Espanyola per a la Fabricació Mecànica del Vidre CELO, CEMOTO de Bultaco (mecànica), TEDHINSA (metal·lúrgica) i Productes Búfalo (neteja). Cal destacar també la central de cicle combinat, reconversió de l’antiga incineradora del Besòs (2004).

Les principals zones industrials es troben al límit amb la barriada del Bon Pastor (compartida amb Barcelona), davant la Mina i al límit amb Badalona. A conseqüència de la davallada industrial soferta a partir dels primers anys de la dècada de 1970, la indústria adrianenca perdé moltes empreses que la caracteritzaven. Modernament, la diversificació de sectors és ben palesa i el metall ha perdut força amb relació a d’altres èpoques, per bé que continua essent un dels principals sectors, juntament amb el químic, la impressió i el paper, la fabricació de material elèctric, l’electricitat i la construcció.

Al nucli urbà se situen les empreses de serveis i, òbviament, el comerç, tot i que la construcció del gran hipermercat inicialment anomenat PRYCA (12 500 m2) desplaça l’activitat comercial cap a la zona sud. El mercat municipal, al barri de Sant Adrià del Nord, nom amb el qual hom designa modernament el nucli vell de Sant Adrià i el seu primer eixample, en un dels llocs més cèntrics, polaritza al seu entorn una gran part de les activitats comercials; assorteix no solament la major part de la població adrianenca sinó també la dels barris perifèrics de Santa Coloma i els barris d’Artigues i Sant Roc de Badalona. Té importància el mercat d’encants dels dimarts, amb nombroses parades situades sota el pas de l’autopista pel municipi.

Pel que fa als serveis bàsics, Sant Adrià disposa de centres escolars públics i privats, on s’imparteix ensenyament primari, secundari, batxillerat i cicles formatius. Les necessitats sanitàries són cobertes per diversos centres d’assistència primària (CAP). Disposa, a més, de nombrosos equipaments esportius. L’any 2007 s’inaugurà la Ciutat Esportiva RCD Espanyol (des del 2013 Ciutat Esportiva Dani Jarque), amb 60.000 m2 de superfície, que consta de diversos camps de futbol, camps d’entrenament i una pista poliesportiva.

La ciutat de Sant Adrià de Besòs

Morfologia urbana

El nucli antic de la ciutat de Sant Adrià de Besòs és situat a l’extrem nord del municipi, a l’esquerra del Besòs, just al límit amb el terme de Badalona. És emplaçat damunt un petit turó a 14 m d’altitud, al capdamunt del qual fou edificada l’església parroquial. Al N, prop de la carretera de Mataró, es produïa la bifurcació de l’antic camí a la Roca del Vallès, paral·lel al qual discorren el carrer Major, fins a la plaça de l’Església, i el carrer del Bogatell, que desemboquen a la plaça de la Vila, on hi ha la casa del comú.

En el decenni 1920-30 es produí la primera onada immigratòria subsidiària en part de la de Barcelona, atreta per les obres del Ferrocarril Metropolità, de l’Exposició Internacional del 1929 i del desenvolupament industrial del municipi. Sorgiren llavors els nous barris, com l’allargassat i paral·lel al riu de la urbanització Font i Vinyals (1922), que per l’advocació de la parròquia, creada el 1935, s’anomenà de Sant Joan Baptista, i l’Eixample del nucli antic de població, entre la carretera i el barri esmentat. El conjunt era unit per l’eix ara conegut per avinguda de Catalunya i carrer de la Platja. Al marge dret, el barri de la Catalana sorgí per a estatjar els treballadors de l’empresa elèctrica d’aquest nom establerta el 1917 al costat de la desembocadura del riu. Aquestes construccions foren alçades a un nivell inadequat i en un context no urbanitzat, sobre els terrenys que el pla Cerdà contemplava com a gran parc del Besòs, pulmó de Barcelona; el traçat actual dels carrers és del pla Maymó (1924) i després ha estat afectat per altres plans; així, el 1953 la zona tornà a ésser qualificada de parc i no es donaren llicències d’obres, fet que suposà un procés de deteriorament important, amb vials i connexions deficients i sectors per sota del nivell del mur del riu. El Pla General Metropolità del 1976 contemplava una reestructuració total del barri, sense tenir en compte les necessitats dels veïns, i el 1980 es creà un Òrgan Especial d’Actuació Urbanística que presentà un nou pla (1982) per a millorar el conjunt amb una remodelació mínima. Aquest fou fet conjuntament per la Corporació Metropolitana i l’Ajuntament de Sant Adrià.

Una nova onada d’industrialització originà la creació, vers el 1955, del barri de Montsolís, íntegrament industrial, al NW del terme, sobre la zona de la Verneda; al seu costat, passada la via del tren, el Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona bastí, el 1952, el grup d’habitatges econòmics de la Verneda, entre Sant Adrià i Barcelona. L’empresa COBASA erigí vers 1960 les construccions de vora la carretera de l’antiga Mina i l’autopista, que s’anomenen barri del Besòs (homònim amb el veí barri de Barcelona, dit del sud-oest del Besòs), i que significà una gran aportació d’habitants al municipi. Finalment, queda la barriada de la Mina, nom que prové d’una font procedent d’una mina d’aigua canalitzada on hi hagué un merendero, la Mina de Dalt (1850); també ocupa els terrenys de la Mina de Baix i la Vertadera Mina, llocs d’esbarjo que freqüentaven els barcelonins de l’època.

Un sector de la Mina és l’anomenat Camp de la Bota, encaixat entre la via del ferrocarril i la mar, i el de la Mina pròpiament dita, entre la via, els barris del Besòs i la Catalana i el terme de Barcelona. De fet, el Camp de la Bota (nom provinent del francès butte, que li donaren els francesos acampats ací en la guerra contra Napoleó) comprèn una part del terme de Barcelona, dita la platja de Pequín, i una part de Sant Adrià, dita el Parapeto en record d’uns murs construïts per a pràctiques de tir. El castell dit de les Quatre Torres i els camps del voltant foren utilitzats pels militars fins abans del 1936, i al començament de la Guerra Civil Espanyola fou lloc d’afusellaments. A la postguerra, abandonades les instal·lacions militars, tant Pequín com el Parapeto foren uns dels principals nuclis del barraquisme (el 1971 hi havia 692 barraques al Camp de la Bota).

El 1989 hom aprovà la remodelació urbanística del barri de la Mina segons un conveni entre l’Ajuntament, el MOPU i la Generalitat. Fins el 1970, que es construí el polígon d’habitatges, la Mina era poblada solament per unes cases de pagès: Can Caselles, Can Caietano, Can Llima, Can Nofre, Can Nomen, Can Petroli, Can Sabater i Cal Viudet, envoltades de productives terres de regadiu. El conveni per a la construcció del polígon fou signat per l’Ajuntament de Barcelona i l’Instituto Nacional de la Vivienda amb la finalitat que absorbís una gran part de les famílies dels barris de barraques i comportà la creació de 2.719 habitatges que ocupen gairebé tota la Mina (llevat del Parapeto) en grans blocs de 10 i 5 plantes d’alçària que representen una massificació i despersonalització del veïnat. Al barri de la Mina continuen residint un elevat nombre de veïns amb situació i condicions de marginalitat.

Els diferents barris de Sant Adrià, apareguts gairebé sempre a conseqüència de la creació d’indústries, han configurat un municipi desintegrat, de barris desconnectats, fet agreujat pel pas de grans vies de comunicació. Tot plegat ha dificultat enormement l’existència d’una consciència de poble i el desenvolupament de moviments associatius. L’any 2008, en vista de l’imminent tancament de la central tèrmica, l’Ajuntament convocà un referèndum sobre l’enderrocament de la instal·lació un cop acabada la seva vida útil. El resultat fou àmpliament favorable a la preservació de les tres grans xemeneies, l’extrem superior de les quals ateny 180 m, com a signe distintiu del paisatge de la ciutat. Els treballs de desmantellament de la central començaren al final del 2012.

La cultura i el folklore

El municipi ha tingut i té diversos equipaments culturals, com l’Ateneu Adrianenc (entitat recreativa creada el 1929), el Casal de Cultura (1985), el Casal de la Joventut (Polidor), el Casal de la Dona, el Centre Cívic de la Mina, el Centre de Serveis Socials de Via Trajana, etc. Pel que fa a les biblioteques, n'hi ha una de la Diputació. Dins dels recursos culturals de la ciutat cal destacar el Museu d’Història de la Immigració de Catalunya, situat a l’antiga masia de Can Serra (2004).

Sant Adrià fou popular des de mitjan segle XIX com a lloc d’esbarjo dels barcelonins, en totes les festes tradicionals, que venien a passar el dia a les vernedes i salzedes de les vores del riu, al voltant de Can Manel, la Mina o el Molinet, típics llocs de menjar. Hi hagué també a la vora del riu reunions de dirigents obrers en les primeres vagues i locauts. Durant el segle XIX, coincidint amb la festa major, moltes famílies venien a proveir-se de porc fresc a Can Terra i Can Vasulles (a Barcelona no hi havia matança de porc fins a Santa Teresa). Actualment la festa major se celebra al voltant del 8 de setembre, per Sant Adrià.

Altres indrets del terme

Han desaparegut gairebé totes les masies escampades pels marges del Besòs, que proveïen diàriament el mercat de Barcelona a partir de la revifalla econòmica i demogràfica que marcà el segle XVIII. Resten els noms de Can Sabater, Can Coll, Can Farinetes, Cal Mando, Ca l’Esquerrà, Can Cor, Can Sala, Cal Tondo, Cal Nofre, la Fabriqueta, Can Manel, Can Colom, Can Boada, Can Verro, etc. Al peu de la carretera de Mataró es pot veure Can Serra, i més amunt, prop de l’autopista i de Cal Tondo, s’aixeca, aïllat, un arc gòtic procedent del convent de trinitaris calçats de Barcelona que es trobava darrere Sant Jaume (carrer de Ferran) i que arran de la crema de convents del 1835 fou comprat pel marquès de Moragues per a una propietat seva. Al marge esquerre, dins el nucli antic, hi ha Can Rigald i fa alguns anys fou aterrada la masia de Ca l’Agustí del carrer Major.

Des de molt antic són documentats diversos molins fariners d’aquest sector del Besòs, coneguts amb els noms d’Estadella, d’Altafulla, d’en Tristany, del Bisbe, d’en Rat i de la Verneda, algun dels quals arribà a l’inici del segle XX. A la part alta del poble, enfront de l’antiga església, es bastí el casal conegut pel castell del Bisbe, lloc de sojorn i repòs no solament dels bisbes sinó també d’alts dignataris de la cort, quan a la ciutat planava la glànola (al llarg del segle XIV es troben documents importants signats en aquest castell). Aquest s’arruïnà parcialment vers el 1624 i se n'aprofitaren alguns murs per edificar la nova església parroquial i la rectoria, que, amb transformacions i reformes, arribaren al 1936, any què foren cremades i aterrades.

La història

El poblament de Sant Adrià fou lent i tardà a causa dels nombrosos aiguamolls del sector, les freqüents riuades (besosats) que inundaven el pla i les espesses vernedes o salzedes vora del riu on habitaven les salvatgines (el lloc tenia anomenada per a caceres). L’origen de la població es troba en l’església de Sant Adrià, esmentada ja el 1012 quan el bisbe de Barcelona Deodat cedí a la canonja de la seu alguns predis i delmes del seu terme parroquial, consistents en terres, boscos, vinyes, horts i prats, llevat dels molins coneguts ja en aquell temps per Molins de Sant Adrià. El 1013 aquell bisbe afegí a la donació cases, corrals, colomars i l’església mateixa. O sigui que des dels seus inicis el poble i tot el terme foren un feu de la mitra barcelonina, amb el títol de baronia de Sant Adrià, de la qual els bisbes eren senyors de la jurisdicció civil i criminal, representada per un batlle nomenat pels mateixos bisbes. Aquest fet motivà al llarg del temps nombroses discussions i conflictes amb el veguer de Barcelona, que regia el territori de Barcelona, dins el qual es trobava Sant Adrià, i amb els consellers de la ciutat. D’altra banda, vers l’any 1092 l’església de Sant Adrià fou donada pel bisbe Bertran a la canònica de Sant Ruf d’Avinyó, la qual fundà un priorat, el primer de l’orde augustinià a Catalunya; en aquest monestir fou prior (1095) sant Oleguer, personatge decisiu en la història eclesiàstica i civil del país. Però les ràtzies dels almoràvits de les Balears, especialment la del 1114, quan els musulmans desembarcaren al delta del Besòs per atacar Barcelona i destruïren els pobles del sector, inclòs Sant Adrià, i les qüestions amb els canonges de Barcelona, que tenien drets sobre l’església, feren que la canònica augustiniana es traslladés, al voltant d’aquell any, a Terrassa.

Els habitants de Sant Adrià, com a vassalls del bisbe, havien de pagar el delme de tots els fruits de la terra, del bestiar i aviram i de tot el peix pescat des de la platja fins a la roca del Xeix de Montgat. El bisbe encara percebia el dret i el producte dels cops, de la quartera i de la sal. Pagaven també primícies al rector del poble i al sagristà major de la seu de Barcelona i encara la part corresponent al bovatge, l’herbatge i el terratge dels sobirans, drets que Pere III i l’infant Joan vengueren el 1380 al bisbe per finançar l’estol que anava a combatre a Sardenya. Vers el 1430 el bisbe Simó Salvador cedí al rector i obrers de la parròquia i el castell unes mujades de terra, tres casetes i els emoluments del comú amb les rendes o gabelles de l’antic hostal, fleca, taverna i carnisseria, més el dret de passatge del Besòs (que es feia a collibè o amb palanques), la recaptació dels delmes i primícies, igual com el de la sal, herbes i pastures, en canvi de l’arranjament i la conservació del temple i la rectoria i d’un cens simbòlic.

La fertilitat del sòl i l’abundor d’aigua eren molt favorables als conreus (blat, oliveres, vinya, hortalisses —tenien anomenada les escaroles, les patates i les maduixes—, com també el cànem i el vímet) complementats per la ramaderia, que pasturava per les salzedes prop del riu. Però la seva situació, prop d’un camí carreter molt fressat, feu que la població fos molt perjudicada pel pas de la soldadesca en les revoltes, guerres civils o guerres amb França, pels problemes dels allotjaments de tropes i per les incursions dels pirates turcs o sarraïns, i també pels sovintejats besosats que inundaven camps i collites. Això motivà un greu despoblament, fins al punt que el bisbe decretà al segle XVI que l’església no tingués la reserva del Santíssim, per tal com la parròquia es trobava quasi sense veïns, els quals no podien ni tan sols oferir l’oli necessari per a fer cremar la llàntia. S'hagué de fer càrrec de la parròquia el rector de Santa Coloma de Gramenet al llarg de més de mig segle, i agreujà encara la situació la invasió dels francesos del 1697, que cremaren la població (Santa Coloma intentà d’agregar-se el poble, però els bisbes s’hi oposaren).

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...