Situació i presentació
Limita amb els termes de Bigues i Riells del Fai (N), l’Ametlla del Vallès (E), Canovelles (SE), Lliçà d’Amunt (S) i Caldes de Montbui (W). S’enfila pel NW vers la serra del Castell de Montbui fins als 350 m, on li fa de límit l’antic camí ral de Caldes de Montbui a Bigues. Un ample sector és cobert de boscos de pins, alzines i garrigar.
El terme es caracteritza per una marcada desestructuració urbana, originada per la proliferació anàrquica d’urbanitzacions; malgrat aquest fet, podem identificar una sèrie de nuclis tradicionals que han adquirit el caràcter de barris; és el cas del barri i cap de municipi de la Sagrera (nucli originari del terme i on hi ha l’ajuntament), el Bonaire, el Rieral, el Serrat, la Serra, la Vall i Sant Cristòfol, i nombroses urbanitzacions com Can Sabater, les Pinedes del Castellet, la Font d’Abril, la Font de Sant Joan, la Primavera, Can Juli o Can Font. Té com a eix la carretera de Parets a Bigues, que travessa el terme de S a N paral·lela a la riera de Tenes i que enllaça, ja al municipi de Lliçà d’Amunt, amb la carretera C-1415b de Granollers a Caldes de Montbui.
La població i l’economia
Després de la davallada clàssica de la fi del segle XIX, en què la població (santaeulaliencs) va passar de 883 h el 1860 a 810 el 1910, s’observà un creixement demogràfic constant. Aquesta creixença moderna li donà 998 h el 1930, 1.191 el 1960, 1.743 el 1970, 2.346 el 1981, 3.029 el 1991 i 4.750 el 2001. L’augment de població (5.814 h el 2005), es justifica pel desenvolupament de la indústria i els serveis locals i pel caràcter residencial del municipi.
Els nuclis tradicionals formats amb masos antics i cases agrupades al seu voltant el 1860: la Sagrera amb 47 famílies, el Rieral de Baix amb 28, el Rieral de Dalt amb 10, el Bonaire amb 15, Serra Granada amb 20, la Serra d’en Dalmau amb 13, la Vall amb 12, Salve Regina amb 9 i Sant Simplici amb 5. Les urbanitzacions han capgirat totalment l’aspecte d’un bon sector del terme i han absorbit antics nuclis que avui es troben immergits entre vials i carrers amb torres modernes.
Tradicionalment era un terme agrícola amb pocs masos, però amb petits nuclis que vivien del conreu de la terra. Els conreus més típics eren antigament el blat, la vinya i els fruiters. Modernament, com arreu del Vallès, s’ha imposat el conreu de farratge, més productiu, i de cereals per a gra (ordi, civada, blat). Malgrat tot, es mantenen encara algunes explotacions residuals de vinya, olivera i, sobretot, avellaners. El desenvolupament dels conreus farratgers ha anat lligat al del bestiar, principalment boví per a la producció de llet, porcí i aviram.
Modernament el terme ha sofert canvis notables, s’hi ha desenvolupat una petita industrialització i s’ha potenciat el seu caràcter de poble d’estiueig i de segona residència. La industrialització va començar amb empreses tèxtils, entre les quals destacava la de Josep Ferrer, però avui en dia les principals empreses pertanyen al sectors químic, de perfumeria i higiene i del plàstic. La funció de segona residència i el turisme ha provocat la proliferació, una mica anàrquica i poc planificada, d’un gran nombre d’urbanitzacions (és un dels municipis de la província que en té més), cosa que ha motivat un cert dèficit de serveis urbans. Malgrat tot, la funció turística ha afavorit l’aparició de nombrosos serveis comercials, de restauració i d’hostatgeria, que permeten que la major part de la població ocupada ho sigui en el sector terciari. Al municipi, a més dels cicles d’ensenyament obligatori, es poden cursar també estudis de batxillerat i cicles formatius.
El barri de la Sagrera
El centre tradicional del terme és el barri de la Sagrera, que es podria identificar amb el nucli històric del poble de Santa Eulàlia de Ronçana, per bé que aquest últim no es contempla com a unitat administrativa. El barri i cap de municipi de la Sagrera (1.125 h el 2005), és situat a 246 m d’altitud, aglevat al voltant de l’antiga parròquia de Santa Eulàlia, documentada des del 932. Santa Eulàlia d’Oronzana consta des del 1059 com una de les parròquies que integraven la jurisdicció i més tard baronia de Montbui. El determinatiu del nom de la parròquia surt grafiat en els documents més vells Arençana, Orenciana, Auranciana, Orensana, Oronzens, o Rohensana, i es va fixar en la forma actual des dels segles XIV i XV, quan era la parròquia central de la baronia de Montbui, en la qual es reunia el consell de la baronia, raó per la qual ha guardat una bona part del seu antic arxiu. El consell de la baronia es reunia a l’antiga casa del comú annexa a la capella de Sant Simplici.
L’església de Santa Eulàlia fou reedificada el 1880, per tal com l’antiga havia esdevingut petita. L’actual, de grans proporcions, però inexpressiva, aprofita de la vella la portalada del segle XVII, alguns trossos de mur i dues claus de volta, situades sobre el frontó triangular. Li fa costat un campanar de torre amb rellotge i ferramenta per a les campanes sobre el terrat. Segons una tradició local, abans d’aquesta església i de la del segle XVI o XVII que la precedí, n’hi hagué una altra al lloc conegut per l’Església Vella de l’heretat de Can Brustenga. Aquest mas, un dels més antics del terme, apareix al segle XIV situat prop de l’església.
Santa Eulàlia, com moltes esglésies del Vallès, ha conservat un notable tresor de peces d’orfebreria d’argent (creu, custòdia, canelobres, portapaus, relíquies, calzes) dels segles XVI i XVII que revelen un moment de riquesa d’aquest sector del país. Aleshores s’hi bastí l’altar del Roser, devoció molt popular, els goigs de la qual es cantaven la diada de les caramelles.
D’entre les tradicions de Santa Eulàlia de Ronçana cal destacar la festa major d’estiu, que se celebra el primer diumenge d’agost, i la d’hivern, recuperada el 1983, el 10 de desembre, per Santa Eulàlia. Es fa un aplec a l’ermita de Sant Cristòfol, el 10 de juliol.
Altres indrets del terme
A l’esquerra de la riera de Tenes, enlairada, a l’extrem E del terme, hi hagué l’antiga parròquia de Sant Cristòfol de Pallars, documentada des del 1194. Va ser destruïda pels terratrèmols del 1425 i no va refer-se fins el 1457, època en què depenia ja de Santa Eulàlia de Ronçana. L’edifici fou totalment restaurat entre els anys 1965 i 1970 i se li retornà l’estructura d’edifici romànic pur. Aquesta església abans es trobava gairebé sola, prop del Masponç, però ara forma part d’una de les tantes urbanitzacions que té el terme (1 098 h el 2005). Se la coneix també per Sant Cristòfol de les Tempestes, per l’advocació especial que tenia el seu titular contra les tempestes.
La capella de Sant Simplici és documentada des del 1232 i mostra encara l’absis romànic, que revela que és molt més antiga. Ja hem fet esment de com en la casa annexa, avui en ruïna, es reunia el consell de la baronia de Montbui.
Santa Eulàlia de Ronçana és un dels municipis del Vallès que té més urbanitzacions. Algunes han pres el nom dels masos o les terres on s’han parcel·lat i altres han estat batejades amb noms especials. Al marge de les que hem esmentat amb anterioritat, podem citar les de Can Juli, Can Mallorca, Can Barnils, Can Feu, els Lledoners, els Ametllers, la Font d’Abril, Turons del Vallès, Sant Isidre, Dr. Vázquez, Bonavista, Puigdomènec, la Serra, el Serrat, etc.
Ja s’ha fet esment de com les urbanitzacions han capgirat l’aspecte d’aquest terme, que té encara racons d’una gran bellesa prop de la riera i també densos boscos de pins. Antigament era un terme essencialment rural, i per això estava tot esquitxat de grans masies de típica estampa, algunes rejovenides, com la històrica Can Brustenga, altres encara amb bonics testimonis medievals, com Can Pujol, que té una finestra coronella gòtica del 1123 a la façana i altres de laterals del segle XVI. També són remarcables Can Masponç de la Vall, Can Puig de la Vall, el Burguès, Can Ros, Can Barnils, Can Ribes o Can Barbany. Prop de Can Granada hi havia hagut un forn de vidre.
Són moltes les troballes arqueològiques que indiquen que el terme era poblat des de l’època neolítica, com ho revela el material de sílex i basalt trobat prop de Can Puig i al pla de Mas Mitjans, la ceràmica ibèrica apareguda prop de Can Masponç i, sobretot, les restes romanes que han aparegut en diferents llocs del terme prop de Can Vendrell, Can Brustenga, Cal Sabater, Can Rof, etc. Els més notables són els antics forns de ceràmica de Can Cabot i de l’Areny i, especialment, el mil·liari romà trobat prop de Can Vendrell, que documenta una antiga via romana d’època proconsular que anava del Vallès a Osona pel Moianès per tal d’evitar el pas del Congost, aleshores segurament més difícil i insegur.