La vall és aprofitada pel camí tradicional de Barcelona a València (carretera, autopista i ferrocarril). El territori improductiu, al sector muntanyós, ocupa 2.450 ha (bosc i matollar). De les 2.350 ha censades com a secà només són conreades poc més de la meitat, dedicades sobretot a garrofers i oliveres, substituïts progressivament per ametllers. Hi ha granges (avicultura). El 28,5% de la població activa treballa en la indústria, el 25,8% en els serveis, el 22,8% en l’agricultura i el 20% en la construcció. Aquesta diversitat és deguda a la proximitat de Benicarló i Peníscola. Així i tot, la població, que minvà ràpidament fins el 1965, ara ho fa més lentament. El poble (778 h agl [2006], maleners; 123 m alt.) és a la dreta de la rambla d’Alcalà, al peu del turó on hi ha les restes del castell. L’església parroquial és de la segona meitat del s. XIX. Té estació del ferrocarril de Barcelona a València, a l’altra banda de la carretera, al voltant de la qual es formà el barri de l’Estació (5 h [1981]). La població pertangué al terme del castell de Polpís, dels templers i de l’orde de Montesa.
Vista de Santa Magdalena de Polpís
© CIC-Moià