Situació i presentació
El municipi de Santa Margarida i els Monjos (anomenat també els Monjos) és situat al SW de la comarca de l’Alt Penedès. Té una extensió de 17,2 km2 i limita al N amb els termes de Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès, a l’E amb Vilafranca del Penedès i amb Olèrdola, al S i SW amb Castellet i la Gornal i a l’W amb Castellví de la Marca. El poble dels Monjos és el cap d’un municipi caracteritzat per la proliferació de diversos nuclis de poblament. Els habitants, però, es concentren especialment en els pobles dels Monjos i la Ràpita. El terme és travessat per la carretera estatal de Barcelona a València i per l’autopista AP-7, que té una sortida entre Vilafranca i els Monjos; a més, té estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Tarragona per Vilafranca.
El terme ocupa part de la Depressió Prelitoral i part dels vessants occidentals del massís de Garraf, com els estreps del puig de l’Àliga que es prolonguen cap al NW i assoleixen una altitud màxima de 364 m a la fita dels termes d’Olèrdola, Castellet i Santa Margarida. En aquestes elevacions, que ocupen tota la part sud-oriental del terme, neixen set barrancs que desguassen, dintre el terme, al riu de Foix, el qual, en la part SW del terme forma diverses sinuositats o petits meandres. Dins el municipi, el riu de Foix rep, a més, per l’esquerra la riera de la Maçana o de Llitrà i, per la dreta, la de la Bruixa, que fa de límit amb el terme de Castellet.
El municipi forma part del Parc del Foix.
La població
La població de Santa Margarida i els Monjos augmentà progressivament des del 1860, que hi havia 995 h, fins a doblar-se els anys trenta del segle XX (el 1930 n’hi havia 2.078), cosa que indica que el creixement no era solament vegetatiu, sinó produït per la immigració. La minva demogràfica subsegüent a la Guerra Civil Espanyola (el 1940 hi havia 1.850 h) només es recuperà els primers anys del decenni dels seixanta (2.068 h el 1960) i, des d’aleshores, el creixement ha estat, altre cop, ben notable: 2.374 h el 1970, 3.327 h el 1981, 3.917 h el 1991 i 4.347 h el 2005, afavorit per una intensiva industrialització de la zona propera a Vilafranca i pel fet que és ben comunicat.
L’economia
La superfície conreada és gairebé tota en règim de secà. La vinya és el principal conreu, seguida dels cereals. En proporció molt inferior hom troba també l’olivera, els fruiters i les hortalisses. La ramaderia (aviram, oví, boví i conills) es desenvolupà força al final del segle XX. Tanmateix, però, agricultura i ramaderia afectaven plegades només el 2,4% de la població ocupada l’any 2001.
La indústria té en els seus orígens un caràcter local, iniciat, com a Vilafranca, a partir d’empreses derivades de l’agricultura. Al segle XIX es documenta ja l’explotació de les pedreres de margues cretàcies properes a Can Castellví de la Vall per a l’obtenció de calç hidràulica i ciment natural. Això comportà que al final del segle XIX s’instal·lessin al municipi dues empreses per a produir aquestes matèries. Una d’elles (Freixa) ha arribat als nostres dies amb el nom d’Uniland. Malgrat aquests inicis d’industrialització local, el panorama del final del segle XX és marcat per un reguitzell d’indústries foranes, pertanyents als sectors més heterogenis, que, atretes per la proximitat de l’autopista i pel polígon industrial del terme, s’han establert al municipi. L’activitat industrial és la predominant en l’economia, ja que el 1996 donava feina al 60,6% de la població ocupada. A més de l’esmentada cimentera, hi ha indústries dels sectors químic, metal·lúrgic, alimentari (Gallina Blanca), del plàstic, de material agrícola, de material de construcció, de pintures, constructores, etc. Hi ha també diverses empreses productores de vi i xampany.
Els serveis no són gaire desenvolupats, a causa de la proximitat de Vilafranca, que els concentra. Tot i així, el 2001 es dedicava al sector dels serveis el 40,8% de la població ocupada.
El poble dels Monjos
El poble dels Monjos és el cap de municipi. El 2005 tenia 4347 h. Els seus orígens provenen d’un molí fariner, situat vora el riu de Foix, que el monestir de Santes Creus obtingué el 1322 per una permuta amb la Pia Almoina de Barcelona, i que aviat prengué el nom de molí dels Monjos. Posteriorment l’afavorí el pas de la carretera estatal. És situat a l’entreforc format per la riera de la Maçana (o de Llitrà) i el riu de Foix, a una altitud de 160 m. La seva església parroquial és dedicada, també, a santa Margarida.
Durant el període de la guerra del Francès, el 8 de setembre de 1810 s’hi esdevingué l’anomenada batalla dels Monjos, en la qual les forces angloespanyoles, comandades per Sardfield, van batre els francesos de Macdonald, per bé que, en morir en combat el general anglès Hanson, els aliats es replegaren fins a Altafulla.
El barri del Pla de l’Estació, a la dreta del riu de Foix, sorgí vora l’estació de ferrocarril de Barcelona a Tarragona per Vilafranca. A prop també de la carretera estatal, hom ha edificat al llarg d’aquesta i a ambdues bandes de l’enllaç que va de la carretera a l’estació. L’estació s’erigí a 1,5 km del centre dels Monjos i al seu entorn es construïren magatzems i naus industrials. Com a extensió d’aquesta zona hi ha el Polígon Industrial Casa Nova.
Entre les diverses associacions del municipi destaca la Societat Coral i d’Esbarjo la Margaridoia, que, fundada el 1907, aplega les principals activitats de caràcter recreatiu i cultural que es fan al terme. Hom disposa d’una biblioteca municipal. La festa major de la població s’escau al juliol, festivitat de Santa Margarida.
Al municipi, l’any 2011 s’inaugurà, en un hangar reconstruït d’un aeròdrom militar que a partir del 1937 fou base d’operacions de l’aviació republicana, el Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA), que aspira a ser una referència a Catalunya per conèixer el paper de l’aviació durant la Guerra Civil Espanyola.
Altres indrets del terme
Santa Margarida del Penedès
El poble de Santa Margarida del Penedès (175 m d’altitud), a l’esquerra del riu de Foix, es formà entorn de l’antiga església parroquial de Santa Margarida, situada al coster del puig d’Espitlles. L’església és gairebé aterrada i s’utilitza com a cementiri, amb nínxols fins i tot dins la nau. Era precedida d’un porxo sostingut per arcs de ferradura, amb un campanar de paret al davant, tot molt enderrocat actualment. Del temple romànic només resta la portalada, amb arquivolta i dues columnes amb capitells. De tres naus, va ser molt reformada vers el segle XVI. El 978 s’esmenta el gual de Santa Margarida, al terme d’Olèrdola, topònim que pressuposa l’existència de l’església, però fins el 1126 no la trobem documentada com a parròquia encara dins el terme d’Olèrdola. En el fogatjament de vers el 1370 hi havia 24 focs, que augmentaren a 40 el 1553. El lloc de Santa Margarida era de jurisdicció reial. Joan I la va vendre l’any 1381. L’any 1414 Gaspar d’Espitlles es titulava senyor de Santa Margarida. El 1642 tornaven a ser del senyor rei els llocs de Santa Margarida i els Monjos, però, en extingir-se les jurisdiccions feudals (segle XIX), consta que el seu darrer titular fou el senyor Ferrer i Guarro. Al lloc de Santa Margarida hi ha molt poques cases.
La Ràpita
El poble de la Ràpita és situat a 155 m d’altitud. És format per cases agrupades a banda i banda de la carretera estatal, al límit de ponent del terme, en el terreny pla de la riba dreta del riu de Foix, a prop de la confluència amb el torrent de la Múnia. És el segon nucli de població del terme en nombre d’habitants ja que el 2005 en tenia 1 317.
Hi ha al poble el Centre Cultural i Recreatiu Rapitenc, un grup de gitanes i un de diables. Al novembre se celebra la festa del Most, i a l’agost, la festa major del poble.
Penyafort i el Castellar
A la riba esquerra del riu de Foix hi ha l’antic casal senyorial de Penyafort (160 m altitud), fortificat, amb una torre rodona i llenços de murs medievals. Consta que el 1405 era mig derruït. Segons la tradició, hi nasqué l’eclesiàstic dominicà i canonista sant Ramon de Penyafort (1185-Barcelona 1275), fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort. En començar el segle XVII el lloc era de Martí Joan d’Espuny, el qual el 1602 obtingué l’autorització per a edificar-hi una capella en honor de l’il·lustre dominicà, santificat l’any anterior. Al cap de pocs mesos es demanà llicència per a l’erecció d’un convent a les cases de Penyafort. El convent de Penyafort, de l’orde de Sant Domènec, era ja edificat el 1613, any en què hi morí el seu fundador fra Pere Joan Guasc, de Vilafranca. El convent subsistí fins a la desamortització del 1835. No gaire lluny de Penyafort hi ha el mas Castellar. En els seus terrenys es descobriren les restes d’un poblat ibèric.
La Sanabra i Sant Llorenç de la Sanabra
El lloc de la Sanabra és a l’esquerra del riu de Foix, al sector sud-occidental del terme d’Olèrdola. El topònim és documentat el 992 (Sinapsis) i el 993 (Sanabra). Correspon a una antiga caseria de la qual avui resten un mas, l’església i alguns edificis rònecs, situats a una altitud de 212 m, als contraforts del puig de Ballestar. L’església de Santa Maria de la Sanabra és romànica, d’una sola nau i un absis semicircular, amb pedra ben carreuada. Es conserva un arc toral que aguantava la volta de canó, ara ensulsiada i substituïda per un embigat de fusta amb teulada de dos vessants. És un dels millors exemplars de l’arquitectura romànica del Penedès.
Tres quilòmetres a llevant d’aquesta antiga caseria, a l’esquerra del torrent de la Sanabra, hi ha el santuari romànic de Sant Llorenç de la Sanabra (344 m d’altitud), a prop del terme d’Olèrdola. A prop del santuari hi ha la font de Sant Llorenç.
Penafel
A llevant del poble de Santa Margarida, tocant al límit amb Olèrdola, hi ha la casa i santuari de Penafel (225 m d’altitud), a la dreta del torrent de Mata-rectors. De la primitiva fàbrica, romànica, de l’església de Santa Maria, tal vegada obra del segle XII, es conserva ben poc, ja que va ser reformada al segle XVIII: alguns trossos de paret, i la porta lateral de mig punt amb dues arquivoltes. Hi ha un porxo posterior. Penafel fou, al segle XI, una fortalesa que estava en possessió de la família dels Santa Oliva, segons consta en els testaments de Gombau Ramon (1097) i Guillem Ramon (1143), germans, fills de Ramon Enimbert i nets d’Enimbert de Santa Oliva. A la capella de Penafel hi havia la imatge gòtica i bruna de la Mare de Déu de Penafel, que era venerada per tot el Penedès i anyalment visitada el dia de Sant Marc per la comunitat de preveres de Vilafranca i molta gent de la rodalia. Fins al començament del segle XX conservà dos retaules gòtics, del segle XV. S’hi fa un aplec el Dilluns de Pasqua.
Espitlles
No gaire lluny de Penafel i a la mateixa altitud (225 m), però separats un i altre lloc pel fondal del torrent de Mata-rectors, hi ha el lloc d’Espitlles. El 974 s’esmentava el lloc com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes dintre la jurisdicció del castell d’Olèrdola. El 1466 Gaspar Despitlles es titulava senyor de Santa Margarida i establia una deixa a favor de Santa Maria de Penafel. El 1574 la casa d’Espitlles pertanyia a Jaume de Copons, i els seus descendents en continuaren el domini tot el segle XVII. El 1421 hi havia una capella dedicada a Santa Maria i sant Jaume, que va ser arruïnada entre el 1727 i el 1758. Aquests anys consta que era l’església del castell d’Espitlles, del qual no es tenen referències anteriors. Devia ser, probablement, una fortalesa tardana. Joan Virella descobrí que de les quatre cases que formen l’agregat d’Espitlles n’hi havia una anomenada el Castell, la més moderna del conjunt, amb uns espaiosos cellers i magatzems. Segons els veïns, aquesta casa, amb data del 1859, substituí un edifici anterior, fortificat.
La Bleda
Del poble de la Bleda, se’n parla en la descripció del terme de Sant Martí Sarroca perquè una part del seu terme parroquial va ser agregat a aquest municipi. L’antiga església parroquial de Santa Maria de la Bleda és, però, dintre el terme de Santa Margarida i els Monjos. La primitiva església, romànica, ha estat molt modificada per diverses reconstruccions. Hi ha una segona nau afegida a septentrió i l’edifici s’allargà a ponent amb el cambril de la Mare de Déu; també es canvià l’orientació del temple. L’església és documentada el 1032. El 1121 s’esmenta el castell de la Bleda. A la fi del segle XVI, la baronia de la Bleda pertanyia als Avinyó, senyors de l’Enveja i castellans de Vilanova de Cubelles. Vers el 1606 passà als Vilafranca-Sabastida i, més tard, als Grimau, als Fernández de Córdoba, comtes de Torralba (1690), i als Salvador. De la feligresia de la Bleda, en queda una part important al terme de Santa Margarida, que és l’actual caseria de Puigdassé (195 m d’altitud), sobre la carretera de Vilafranca del Penedès a Sant Jaume dels Domenys, a l’encreuament amb el camí carreter que va dels Monjos a Pacs. Correspon a un antic lloc anomenat Puig de Ced, que l’any 1165 fou donat a l’orde dels hospitalers.
Les Salines i Cal Rubió
Entre aquest lloc i el cap de municipi hi ha les Salines (185 m d’altitud) sobre la partió dels termes, amb cases que són de Vilafranca i cases que són de Santa Margarida, situat a 600 m dels Monjos. Tots els serveis, però, depenen de Santa Margarida. L’autopista, a prop de la sortida de Vilafranca-Santa Margarida, passa a frec del nucli.
El veïnat de Cal Rubió, amb 269 h el 2005, és a ponent de les Salines, sobre l’enllaç de la carretera estatal amb la de Vilafranca a Sant Jaume dels Domenys, a la riba dreta del riu de Foix. A prop de Cal Rubió, a l’altra banda de la carretera de Sant Jaume, hom troba els petits nuclis de Mosquerola i la Rovira. Sobre el camí de Cal Rubió a la Ràpita hi ha els llocs de Cal Bruna i Cerdanyola.