i Santa Maria de Besora | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Santa Maria de Besora

Sumari de l’article

Santa Maria de Besora
© Fototeca.cat
Municipi d’Osona.
Població: 
163 h
[2009]
Extensió: 
25 km2

Situació i presentació

Es troba al sector septentrional de la comarca d’Osona, a la qual pertany des del 1989, després de segregar-se del Ripollès. Limita al N amb el municipi de Ripoll (Ripollès), a l’E amb Vidrà, al S amb Sant Pere de Torelló i Sant Quirze de Besora, terme amb el qual també limita per l’W, junt amb Montesquiu i les Llosses (Ripollès). El terme, molt muntanyós, s’estén a l’W del coll de Vidrà, el límit S va des del cim de la serra de Bellmunt (1.247 m), termenal amb Vidrà i Sant Pere de Torelló, a l’E, fins a tocar el Ter, a l’W, passant per les Fages i pel collet de Bosquetell. El límit N va des del pla de Marenyol (E) i el sector dels Ferrers fins al Ter, on forma un apèndix entre la riera de Llaés o de Tavèrnoles i el camí de les Dous.

Les terres del municipi es formaren al llarg de les primeres èpoques del Terciari. Drena el terme pel sector més meridional, i de llevant a ponent, la riera de la Foradada, que desguassa per l’esquerra al Ter i a la qual van a parar el torrent de les Dous i el torrent de Clarella, i pel sector septentrional, el torrent dels Ferrers, que també desguassa al Ter per l’esquerra dins el terme de Sant Quirze de Besora. Biogeogràficament, les seves terres es troben dins la vegetació eurosiberiana, i potencialment hi hauria un domini del bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis). Part del territori municipal està integrat al Parc del Castell de Montesquiu.

El terme comprèn, a més del poble de Santa Maria de Besora, cap de municipi, el veïnat dels Bevís i un nombre important de masies esparses. És travessat d’W a E per una carretera local que uneix Sant Quirze de Besora amb Vidrà.

En el període de 1937-39 el municipi va canviar el seu nom pel de Besora.

La població i l’economia

Les primeres dades de població (besorencs) són incloses al terme de Sant Quirze de Besora fins el 1718, que té 270 h. Hi hagué una certa tendència a créixer, tot i que a ritme lent, des de la segona meitat del segle XVIII fins a les primeres dades modernes. L’estabilització de la població al voltant dels 450 h es prolongà des del 1877 fins al 1936, i d’ençà d’aquest moment s’inicià un procés de despoblament (passà de 388 h el 1940 a 320 el 1960 i 259 el 1970). La població s’estabilitzà al voltant dels 200 h entre el 1981 i el 1991, però posteriorment seguí una tendència al despoblament i assolí els 178 h el 2001. L’any 2005 hi havia 187 h.

L’economia del terme és essencialment rural i els conreus que hi dominen són els farratgers i l’ordi. La ramaderia dels masos de muntanya i les granges de porcs complementen les activitats agràries. La indústria predominant al terme és la del ram tèxtil i de la fusta.

El poble de Santa Maria de Besora

Vista del poble de Santa Maria de Besora
© CIC-Moià
El poble de Santa Maria de Besora o el Pla de Teia (866 m) es formà a partir de la fi del segle XVII, als peus del castell, al pla de Teia, prop de l’antic camí de Vidrà. Des de l’edat mitjana fins a l’època moderna, l’antic terme jurisdiccional de Besora, amb les parròquies de Sant Quirze i Santa Maria, estigué sota un mateix batlle, que tenia la cort o cúria del terme a Sant Quirze de Besora. S'anomenà baronia de Besora des del segle XIII al 1698, que passà a ser marquesat de Besora fins el 1820 (li foren units administrativament Saderra i en alguns aspectes Sora, a partir del segle XVII). Vers el 1820 s’escindí en les dues batllies de Sant Quirze i de Santa Maria de Besora, tot i que hom ha trobat documents que expliciten la data del 10 d’octubre de 1798 com a fi de la constitució dels dos ajuntaments.

L’església de Santa Maria es començà a edificar poc abans del 1751, a llevant de l’actual, però s’abandonà l’obra i s’aixecà definitivament en 1751-59, a l’indret actual. És un edifici típic del segle XVIII, d’una nau, amb capelles laterals, campanar de torre i la rectoria adossada a la part de llevant. Fou consagrada el 14 d’octubre de 1759. Davant seu hi ha el cementiri. El poble s’ha anat mantenint, malgrat el gran despoblament del terme, el qual ha afectat bàsicament les masies. Al seu voltant s’han construït algunes cases d’estiueig. Hom celebra la festa major el dia 9 de setembre.

Altres indrets del terme

Els Bevís i Sant Moí o Sant Muç

L’apèndix NW del terme municipal, delimitat pel Ter (W), la riera de Llaés (N) i el camí de les Dous (S), forma el veïnat dels Bevís o de Beví. Als segles X i XI era una demarcació autònoma, centrada en l’antiga fortalesa o castell de Beví (en llatí BevinoBeiuino), que donà nom als masos Beví Gros i Beví Xic. Aquest castell devia trobar-se als cingles de Beví (853 m alt.), entre el torrent de Beví i el dels Ferrers, serra molt coneguda pels botànics i naturalistes pels famosos bufadors de Beví i per les espècies d’herbes rares que s’hi fan. Hom deixa de tenir notícies del castell a mitjan segle XI, quan ja s’havia fusionat amb el terme del castell de Besora.

També al sector NW del terme, sobre el Ter i prop de la Farga de Bebié, hi ha el mas i la capella de Sant Moí o de Sant Muç, antiga capella preromànica de nau coberta amb encavallada de fusta i un gran absis, documentada al principi del segle XIII, però que fou construïda a la fi del segle X. Formava part de la propietat del castell de Montesquiu.

El castell de Besora i la primitiva parròquia de Santa Maria de Besora

El castell de Besora era el centre històric dels actuals municipis de Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora i Montesquiu, el qual s’aixeca en un esperó de roca a 1.092 m, al SW de la nova població de Santa Maria de Besora o el Pla de Teia. Les escasses restes s’aixequen al costat de les de la primitiva parròquia de Santa Maria, que havia estat l’església del castell. Ambdós són coneguts des del 875, quan el comte Guifre el Pelós cedí les parròquies de Santa Maria i de Sant Quirze, situades in castro Bisora, al monestir de Sant Joan de les Abadesses com a dotació de la seva filla Emma. Tot i que el seu origen ha estat molt discutit, hi ha documents, indubtablement certs, dels anys 897 i 899 que confirmen que les dues esglésies foren sotmeses a Sant Joan. Originàriament era sotmès a la casa comtal de Barcelona, que hi tenia per vicari o governador Ermemir de Besora (981-994), pare de Gombau de Besora (992-~1050), que afegí al domini de Besora el dels castells de Torelló i de Curull, a més del gran patrimoni de castells i propietats que posseïa al Vallès, al Baix Llobregat, al Garraf i a la Cerdanya. Vers el 1020 el castell de Besora i altres del sector es trobaven infeudats a la casa comtal de Besalú, però aviat retornà al domini de la comtal de Barcelona, i fou assignat al dot de la comtessa Ermessenda, la qual es retirà a la fi de la seva vida a Sant Quirze de Besora, on morí (1058). A la mort de Gombau heretà el castell la seva pubilla Guisla, casada amb Mir Geribert d’Olèrdola. Les dissensions d’aquest amb el casal de Barcelona feren que els comtes segrestessin el castell, que no fou retornat als fills de Gombau fins passat el 1070, bé que sota l’alt domini de la casa de Montcada.

Vers el 1280 la casa reial en recuperà el domini, i el castell fou infeudat directament als Besora de la segona línia, descendents de la filla de Gombau de Besora, fins aleshores sotsfeudataris. Aquests Besora tenien la seva residència al castell de Montesquiu, i el castell de Besora restà com a simple centre jurisdiccional del terme, confiat a la guarda de castlans. Tingué encara un cert protagonisme durant la guerra contra els Remences (1462-72), quan fou ocupat per Verntallat.

L’any 1822, en l’alçament absolutista, el castell de Besora serví de refugi a una partida absolutista després de tenir un encontre amb les tropes constitucionals a les vores de Montesquiu i Sant Quirze de Besora. Durant la primera guerra Carlina fou molt sovint refugi de carlins, que s’hi fortificaven, i per això el 1838 una columna reialista, comandada per Bonaventura Carbó, feu volar i desmantellà el conjunt del castell i l’antiga església i rectoria. De l’antic castell de Besora resten només uns pocs vestigis dispersos, amb alguns fragments de mur.

La primitiva església parroquial de Santa Maria forma la part més vistent de les ruïnes que ocupen el pla del Castell, al costat dels murs informes de la fortalesa. Era formada per una nau de volta de canó sostinguda inicialment per arcs torals. Entre la nau i l’absis hi havia un espai destinat al presbiteri, cosa insòlita en les esglésies del seu tipus. Fou bastida al segle XI, i els murs externs eren coberts d’arcuacions cegues llombardes sota la línia de la coberta i seguint els pendents de la teulada al mur de ponent. A la banda de migdia, prop de l’absis, hi ha un massís i reforçat campanar, mig torre de defensa, bastit posteriorment a l’església. A continuació hi ha un atri o galilea a manera d’andana de claustre, format per grans arcs i cobert primitivament de teulada d’un únic vessant, que precedia l’antiga porta d’entrada. Aquesta església fou transformada i renovada al segle XIV, i de nou entorn del 1590, quan es construí el portal i l’ull de bou del mur de ponent, i encara al llarg del segle XVII, quan s’obriren als murs de la nau capelles a la Mare de Déu del Roser i a sant Isidre. Hom li renovà la volta potser a causa dels terratrèmols del segle XV, i l’interior fou arrebossat. Deixà de ser la parroquial el 1759, quan es construí la nova parròquia al Pla de Teia, i restà com a santuari marià, presidit per la imatge de Santa Maria del Castell, que es traslladà a la nova parròquia el 1838, quan fou feta volar amb la rectoria i la masoveria.

Sant Salvador del Prat i els masos

Prop del mas del Prat, hi ha la capella romànica de Sant Salvador del Prat, amb un campanar de paret a la façana, una mica descentrat. Les primeres notícies sobre l’església són de l’any 1219. És una petita capella de morfologia comuna, amb una nau rectangular; la porta és molt descentrada i l’absis lleugerament inclinat vers el costat de tramuntana. Se li ha retornat el culte.

Entre els antics masos de la parròquia de Santa Maria es destaquen, per la seva arquitectura, el de Clarella i el Xicoi, grans casals de muntanya amb àmplies galeries i capelles adossades dedicades al Roser i a sant Ferriol. També és notable els Ferrers, gran casal construït al segle XIX, amb grans sales interiors, oratori i ric mobiliari, a uns 200 m del vell mas Ferrers, un edifici del segle XVI; prop del mas hi ha les antigues balmes habitades dels Ferrers. La masoveria dels Ferrers es documenta com a hospital militar vers l’any 1875, en el decurs de la tercera guerra Carlina.

També cal fer esment, per la seva antiguitat, de les cases pairals del Mir i de l’Adam. Vers l’any 1980 hi fou bastida una capella vora el mas Serrat que és una còpia de l’ermita de Sant Salvador del Prat. Moltes masies han estat arranjades i són fetes servir com a segones residències o llocs d’estiueig.

Col·laboració: 
TLlC / APl
Llegir més...