i Santa Maria de Corcó | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Santa Maria de Corcó

Nom amb què també és conegut el municipi del’Esquirol, Nom antic deles Masies de Santa Maria de Corcó
Municipi
Osona
Nom amb què també és conegut el municipi del’Esquirol, Nom antic deles Masies de Santa Maria de Corcó
L’església parroquial de Santa Maria de Corcó
© Fototeca.cat
Municipi d’Osona.
Població: 
2.293 h
[2009]
Extensió: 
62 km2

Situació i presentació

Comprèn tot el sector occidental de l’altiplà del Cabrerès, al sector NE de la comarca, a tocar de terres garrotxines, des de la serra de Cabrera i d’Aiats fins al sector de Sescorts amb la Plana de Vic. Limita al NW amb Sant Pere de Torelló, al NE amb la Vall d’en Bas, a l’E amb Rupit i Pruit, al S amb Tavertet i les Masies de Roda i a l’W amb Manlleu i Torelló.

L’altitud oscil·la entre els 1.296 m de la serra de Cabrera i els 474 m partint de la vora del Ter. Drenen el terme un nombre important de rieres, entre les quals es destaca la riera de Sant Martí, a la qual va a parar el torrent de la Sala i el de Fàbrega, el torrent de les Paganes, el de la Rotllada i la riera de les Gorgues. Les aigües vessen al Ter, ja dins el pantà de Sau. Biogeogràficament, pertany al domini de vegetació eurosiberiana; potencialment s’hi faria un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) i també, per raó de la inversió tèrmica, un alzinar muntanyenc, més propi de la plana. Per sobre dels 900 m s’hi fan fagedes.

El terme municipal comprèn, a més del poble de Santa Maria de Corcó, el nucli de Cantonigròs, el poble de Sant Martí Sescorts, les urbanitzacions del Collell, la Creu de Balà, la Teuleria i el Pedró, i un nombre important de masos esparsos. Travessa el terme la carretera comarcal C-153 de Vic a Olot, que enllaça a l’altura de Sant Martí Sescorts amb una carretera local envers Manlleu, i a l’altura de Santa Maria de Corcó amb una tercera en direcció a Tavertet.

Els problemes toponímics de la denominació del municipi (Santa Maria de Corcó o l’Esquirol) s’originaren el 1734 quan l’antiga parròquia rural de Corcó es traslladà al poble de l’Esquirol, ques’havia format al llarg dels segles XVI i XVII, prop de l’antic camí ral de Vic a Olot. Durant el període 1937-39 el municipi va canviar el nom pel de l’Esquirol.

La població i l’economia

Les primeres dades de població fan referència a un poblament dispers. El 1340 a la parròquia de Corcó hi havia un total de 87 masos habitats i 21 a Sant Bartomeu Sesgorgues. En els fogatjaments del final del segle XIV figuren un total de 47 focs al sector del Cabrerès i en els del 1553, 28 focs a la parròquia de Santa Maria de Corcó. Capital administrativa del Cabrerès des del segle XVII, el municipi al segle XVIII superava el miler d’habitants i des d’aquest moment fins al cens del 1857 la població havia augmentat en 729 h. A la segona meitat del segle XIX s’inicià una davallada que portà la població als 1.057 h el 1887. Santa Maria de Corcó ja era en aquests moments el municipi més important, quant a la població, de tot Collsacabra. Iniciada una nova revifalla, el municipi superà els 2 000 h el 1920, xifra entorn la qual es mantingué fins el 1970. El 1975 tenia 1.852 h, xifra que s’anà incrementant en anys posteriors: 1.895 h el 1981, 1.997 h el 1991, 2.165 h el 2001 i 2.200 h el 2005.

Pel que fa a l’economia, les activitats agràries han mantingut gran importància al terme. Els principals conreus del terme són els cereals (blat, ordi, blat de moro) i el farratge. La ramaderia, que té un paper molt destacat, es dedica principalment a la cria de bestiar porcí, oví, boví i aviram.

Vers la segona meitat del segle XVIII tenia una forta empenta la indústria menestral dels paraires i teixidors, existent ja al segle XVII. A mitjan segle XIX, a causa de la industrialització de la comarca, els paraires restaren sense feina, i és creença que en una de les primeres vagues de Manlleu o de Roda de Ter acudiren a treballar a les fàbriques parades. D’aquí la controvertida llegenda etimològica d'esquirol aplicat a qui trenca una vaga. Actualment, les principals empreses del terme són del ram del tèxtil, dedicades bàsicament, a la fabricació de teixits de cotó. D’altra banda, els visitants disposen de diferents establiments d’allotjament.

El poble de Santa Maria de Corcó

El poble de Santa Maria de Corcó (1.654 h el 2005) fou una pobla o barri format a partir del segle XV al llarg del camí ral de Vic a Olot, a l’indret del Coll Sagorga, no lluny de l’antiga sufragània de Sant Genís, desapareguda. Aquesta església existia ja el 1239, a l’indret de les ruïnes de Cal Corema, i fou abandonada en ésser traslladada la parròquia de Santa Maria al poble de l’Esquirol, que s’havia format al llarg dels segles XVI i XVII; sembla que el seu portal adovellat és el de la casa número 97 del carrer de Collsagorga.

Al final del segle XVII, segurament amb caràcter votiu durant alguna pesta, fou bastida una capella a Sant Roc al capdamunt del carrer, recordada per una capella mural a la façana d’una casa d’aleshores anomenat carrer o poble de l’Esquirol. L’increment de població féu que al principi del segle XVIII comencessin els tràmits per al trasllat de l’antiga parroquial, situada vora la masia de la Bertrana, a la població. La nova església s’edificà entre 1721 i 1743, i fou completada amb l’esvelt campanar el 1762. Se n'ocupà dels plans i l’execució l’arquitecte vigatà Josep Moretó. Destruïda el 1936 amb els seus antics retaules, a excepció del campanar, l’edifici actual fou bastit a partir del 1940, segons plans de l’arquitecte diocesà Josep M. Pericas.

Encara resten moltes cases amb llindes de pedres, algunes amb enigmàtiques inscripcions llatines del segle XVIII. Les dates d’aquestes llindes indiquen un gran increment de població entre el 1760 i el 1780. Destaca el pont de dos arcs a l’antic camí ral d’Olot, que travessa la Gorga i que té a l’altra banda el típic carrer del Pont o d’Olot.

Santa Maria de Corcó disposa d’un gran nombre d’ associacions encarregades d’organitzar diferents activitats culturals del poble així com un bon nombre d’equipaments, entre els que destaca el Teatre de la Cooperativa Obrera de Consum, construït al 1920.

La festa major de Santa Maria de Corcó se celebra el 15 d’agost, en honor a la Mare de Déu. Entre els actes d’aquesta festa destaca elJo te l’encendré el darrer dia de la festa major. Durant aquest popular acte, les dones del poble sostenen una espelma a la mà tot cantant aquesta popular cançó amb la intenció de cremar les cues de paper que els homes del poble han fabricat i s’han penjat posteriorment. El recorregut acaba a la plaça del poble on es fa un correfoc.

Altres indrets del terme

Cantonigròs

El nucli de Cantonigròs (336 h el 2005) es formà, com Santa Maria de Corcó, al llarg del camí ral de Vic a Olot, entorn del mas i hostal del gascó Antoni Prat, establert aquí el 1565 i que era anomenat Toni Gros com a sobrenom. Popularment el poble s’anomena Cantoni. Les llindes de les cases més antigues són del 1711. El 1860 tenia ja 17 cases. Durant les darreres dècades del segle XX ha esdevingut lloc d’estiueig i és molt visitat per la bellesa del paisatge, per les seves fonts i les espesses fagedes. El 1993 demanà la segregació municipal.

El 1854 fou bastit, amb motiu d’una epidèmia de còlera, un petit temple votiu a sant Roc, ampliat el 1861 i erigit en ajuda parroquial, el 1877, i en parròquia independent el 1945. Pràcticament unida al nucli de Cantonigròs es troba la urbanització de la Creu de Balà.

Sota la protecció de la parròquia, se celebrà entre els anys 1944 i 1968 una festa literària dita Concurs de Poesia de Sant Roc de Cantonigròs iFesta Literària de Collsacabra, que fou el certamen literari més important del país durant els primers temps de repressió del català. Joan Triadú en fou el principal organitzador. S'hi concediren premis de poesia, narració, teatre infantil i assaig breu, i hi prengueren part destacats catalanòfils estrangers i les principals figures literàries del país. Fou substituït per les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra.

D’entre els actes festius que celebra el poble, destaca el Festival Internacional de Música de Cantonigròs, que té lloc durant el mes de juliol. Durant aquestes dates s’aplega un gran nombre de grups corals i dansaires d’arreu del món, que exhibeixen i mostren el millor dels seus repertoris.

El sector de Sant Martí Sescorts i les masies

Hom pot considerar l’extrem W del gran municipi de Santa Maria de Corcó separat del Collsacabra pel fondal de la riera de les Paganes i per la vall que per Vallbona i Vilaporta culmina amb la casa i capella de Santa Margarida, seu d’un antic monestir de monges augustinianes. En realitat, aquest és l’àmbit de la parròquia de Sant Martí Sescorts, que es va refondre definitivament amb el municipi de Santa Maria de Corcó el 1824, quan el Consell de Castella va denegar lvexistència del municipi de les Masies de Santa Maria de Corcó, que havia funcionat entre el 1814 i el 1824 amb la capitalitat a Sant Martí Sescorts. Dintre la seva demarcació cal distingir la part inferior, o vall de la riera de Sant Martí, on es troba l’antiga parroquial que li ha donat el nom, i el sector muntanyós, que culmina amb el municipi de Sant Pere de Torelló.

A la vall de la riera de Sant Martí es troben el petit nucli del poble de Sant Martí Sescorts (193 h el 2005), a redós de la parroquial de Sant Martí, i l’església de Santa Maria de Vilanova. Aquest és el sector més poblat del terme, que acaba amb el conegut salt del Cabrit, sota l’indret de la Teuleria, on la riera de Sant Martí es precipita a la de les Gorgues i al pantà de Sau, davant l’esperó del monestir de Sant Pere de Casserres. La part superior del terme és formada per petites carenades solcades per torrents i amb planures de camps, prop dels quals hi ha un enfilall d’antigues masies.

Sant Martí Sescorts continua essent un sector essencialment rural. N'era típica la teuleria, coneguda per la Teuleria de Sant Martí, que ha format un petit nucli i un hostal, prop de la qual hi ha l’accés a la urbanització de la Teuleria, situada ran del Ter, davant del monestir de Casserres, dintre la demarcació de Sescorts.

L’església de Sant Martí Sescorts, ja existent el 934, fou renovada i consagrada el 1068. Conserva íntegrament l’edificació romànica, composta d’una nau amb creuer i tres absis. El 1561 li fou construït un portal nou, i el 1771 se li afegí una sagristia i un altar lateral. Té un campanar esvelt, també romànic, amb finestrals tapiats. Al Museu Episcopal de Vic es conserva una part de la seva antiga decoració de pintura mural romànica, amb escenes del pecat original. Annexa a l’església hi ha la rectoria, construïda amb elements procedents de l’antiga rectoria, situada prop de Santa Maria de Vilanova. L’església de Sant Martí fou posada des del segle XII sota la dependència del monestir canonical de Santa Maria de Manlleu. Des del segle XV fins al 1878 tingué com a filial la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues, del sector del Cabrerès i del municipi de Tavertet.

L’església de Santa Maria de Vilanova o de les Escales es troba vers el NW de la parroquial, passat el mas de les Coromines i prop del de la Foradada. D’estil renaixentista, però amb reminiscències gòtiques, fou reconstruït al segle XVI i ampliat el 1909, amb una capella del Santíssim. Al seu costat hi hagué la rectoria de Sant Martí Sescorts, edificada l’any 1670 i incendiada el 1936. Tot i que l’església de Vilanova o de les Escales depengué sempre de Sant Martí, fou pràcticament el centre de la parròquia entre el segle XVII i l’any 1936, pel fet que els seus rectors hi residien a prop i hi celebraven normalment els cultes.

L’antiga capella de Santa Margarida de Vila-seca és adossada al mas avui conegut amb el nom de Santa Margarida i situada a l’extrem NW de la demarcació de Sescorts, a 738 m d’altitud. Les restes de l’antiga església es troben prop d’un pedró, davant el mas. La capella actual, situada al N de la masia, es construí al segle XVII.

Cal destacar, finalment, que la demarcació de Sant Martí Sescorts formà part, com ja s’ha dit, de la batllia del Cabrerès des del segle XV. Tenia 8 masos el 1480, 28 el 1630 i 56 famílies i 383 h el 1782. Les masies tradicionals són les Coromines, l’Esquenera, el Dot, Carerac, Joventeny, Sorribes, el Gosc, les Corts, la Sala, Comermena i Ferrerons. L’esglesiola de Sant Ferriol o de la Concepció, prop del mas de Can Codinac, pertany a la seva demarcació civil, però a la parròquia de Torelló. També tenen capelles públiques de Sant Francesc Xavier el mas Vilaporta, i de Santa Margarida el mas Comermena. L’Esquenera fou el centre d’una antiga batllia del monestir de Sant Pere de Casserres, que tenia domini sobre un bon sector del terme de Sant Martí Sescorts. Sorribes és prop de l’entreforc de les carreteres procedents de Roda i de Manlleu. Conserva l’aspecte ferreny d’una casa fortificada amb torrelles als angles, mentre que les Coromines es troben renovellades i envoltades d’un parc i d’edificacions complementàries modernes.

Sant Julià de Cabrera i el santuari de Santa Maria de Cabrera

L’antiga parròquia de Sant Julià de Cabrera (17 h el 2005), al peu de la cinglera occidental de la serra de Cabrera, fou centrada per l’església de Sant Julià, que forma un nucli amb l’important mas del Prat de Sant Julià. Fou renovada vers els 1079, any que es troba documentada per primera vegada. És un notable edifici romànic, d’una nau i transsepte, en el qual s’obrien els tres absis. Damnificada pels terratrèmols de 1425-27, fou modificada el 1567, quan es construí el portal adovellat i el petit campanar. Al davant, té el petit cementiri i un pedró per a beneir el terme. L’antiga rectoria té una bonica balconada de fusta, i al portal consta que fou aixecada pel rector Eudald Fontanelles el 1729. La gran masia del Prat, on es guarda la clau, és un conjunt d’edificis de pedra nua, solar del llinatge Prat de Santjulià, ennoblit al segle XVIII; esmentada ja al segle XIII, fou ampliada al segle XVII. La parròquia tenia 13 masos el 1687, i arribà a un màxim de 28 famílies i 210 h el 1855.

Santuari de Cabrera (Santa Maria de Corcó)
© C.I.C. - Moià
El santuari de Santa Maria de Cabrera (1.294 m) és dalt la serra de Cabrera, en un pla que forma una miranda extraordinària de tot el Cabrerès, de la Plana de Vic i fins dels Pirineus, les Guilleries i la Garrotxa. Correspon a l’església del castell de Cabrera, coneguda des del 1144. Als segles XII i XIII rebé diverses dotacions dels castlans del castell, i s’hi arribaren a crear cinc beneficis. Ensorrada amb el terratrèmol del 1428, fou reedificada. El santuari actual fou erigit en 1611-41, quan només quedava un beneficiat, que no hi residia, i l’ermita era administrada per ermitans sotmesos al rector de Sant Julià de Cabrera. El campanar és posterior, i la casa dels ermitans fou refeta també al segle XVII i ampliada el 1783. L’antiga imatge de marbre del segle XIII fou destruïda el 1936 i fou reemplaçada per l’actual, també de marbre, que en vol ser una reproducció. La devoció comarcana ha estat viva i constant: aplecs, especialment per la Santíssima Trinitat (encara s’hi fa un aplec), i romiatges de pregàries i d’acció de gràcies omplen la seva història. Una pista de 8 km enllaça el santuari amb el pont de les Perxes, a la carretera de Vic a Olot; acaba al coll del Bram, on s’inicien l’atrevit camí de les escales que puja a punta de cinglera i l’antic camí de les marrades.

Altres masies i les restes arqueològiques

Entre les grans masies, de gran presència arquitectònica i de vella tradició històrica, són característiques del Cabrerès les grans cabanes per a l’herbei i les galeries obertes a migdia. Hom pot destacar la Bertrana, gran casal durant segles, al costat de la parròquia de Santa Maria de Corcó, que és encerclada per grans murs i té a la galeria un escut amb dos cors, interpretació popular del nom de Corcó (cor-cor) i la data del 1768. Carboneres, documentada des del 1124, era habitada per cavallers i tenia la consideració de domus o casa forta i es troba al peu del puig de Barrés. La Guàrdia, citada el 952, sota el puig Saguàrdia, fou reedificada en 1656-98 i restaurada el 1973, en procedia o n'era hereu Joan de la Guàrdia. La Parra, gran i severa, fou residència de donzells i cavallers als segles XII-XV, té una capella dedicada el 1850 a la Mare de Déu de Gràcia, i a la masoveria hi hagué des del 1598 fins al segle XVIII una capella de Sant Sebastià. És propietat del marquès de Monistrol. Arquerons, prop de la riera de les Gorgues, sembla haver manllevat el nom al dolmen de Puigsespedres (abans l’Arca); té boniques galeries porxades i un jardí mirador, amb el vell casal dels segles XVI-XVII al costat. Les Ententes, documentada des del 976, amb un casal fet vers el 1600.

A la part alta del terme, Cantonigròs o els vessants de Cabrera, hom pot destacar: Caselles, gran casal amb galeria porxada refet entre el 1734 i el 1776, que tingué prop seu la ferreria del terme del Cabrerès, documentada des del segle XI. Aiats, l’antic mas Ysiats del 1195, grandiós casal de pedra amb una cabana annexa, que ha donat nom al gran cingle d’Aiats. Les Planes, prop de Cantonigròs, renovada des del 1905 pels Picó-Espona i que contenia notables col·leccions d’art i d’arrels mil·lenàries i restes dels antics edificis dels segles XVI i XVII i una capella de Santa Maria del 1777. La Rotllada, (dit també del Trenc) hostal fins el 1968, a mig camí de Vic a Olot, parada obligada dels traginers camí de la Garrotxa, té una llinda feta per Llogari Carner el 1723, amb les eines del ferrer de tall com a record de l’ofici dels seus estadants.

Altres mostres del passat són el dolmen de Puigsespedres, sobre Santa Maria de Corcó, un jaciment neolític prop de Cantonigròs, on fou trobada una urna, restes del castell de Barrés, entre Santa Maria de Corcó i Carboneres, que fou subsidiari del de Cabrera, vells molins, el pont del molí de la Bertrana i les restes de la capella de Sant Hilari, existent ja el 1124 i integrada avui al mas Simon.

A l’apèndix del terme que continua paral·lel al Ter, des de davant el monestir de Casserres fins a les ruïnes de l’antic mas de Collformic, cobert en bona part pel pantà de Sau, hi havia l’església de Sant Vicenç Sarriera, edifici romànic de la fi del segle XI, que fou la parròquia del territori adscrit al monestir de Sant Pere de Casserres. Des del segle XVII, ja sense culte, es transformà en masia, sense perdre cap element arquitectònic estructural. Negada pel pantà, el 1973, aprofitant una baixada de les aigües, les pedres foren traslladades a Sabadell, on s’ha reedificat la capella al parc de Can Déu. Prop de l’indret de l’església hi ha una gran penya amb les restes de l’antiga fortalesa o roca del Boll, documentada des del 1232 i possessió dels Cabrera des del 1242, només visibles quan baixen les aigües del pantà. El 1989 s’inaugurà la nova capella del Pedró, edifici que fou bastit a prop d’on hi havia hagut l’antiga capella de Santa Maria de Corcó.

La història

El nucli històric del terme és el castell de Cabrera —en resta tan sols la base d’una torre—, a la serra del mateix nom, al límit amb l’antic terme de Joanetes (la Vall d’en Bas, Garrotxa), conegut des del 940. Dins el mateix terme surt esmentada la parròquia de Santa Maria, o domus de Sancta Maria, a la villa Corgolone, des del 952, quan s’hi enregistraren un seguit de compres de terres que després passaren al monestir de Sant Benet de Bages. Aquesta vila rural, que donà nom a la parròquia, es trobava a l’indret del mas Bertrana, successor de l’antic mas de Corcó, on s’establí vers el 1080 un Bernat Bertran (el nom de mas Bertran, citat ja el 1124, evolucionà i es canvià en el de la Bertrana). L’església de Santa Maria (dita ja Sancta Maria de Corcolione el 1079) subsistí en aquest lloc fins el 1743 (se'n conserva només el setial). Prop seu hi havia la rectoria, que subsisteix en un vell casal que té a la llinda la data de 1680. La parròquia de Sant Julià de Cabrera és esmentada ja el 1079, i dins el seu terme hi havia el castell de Cabrera, prop de l’actual santuari de la Mare de Déu de Cabrera.

El nom de l’Esquirol prové d’un antic mas Esquirol, documentat des del 1327. Entorn del 1420 Joan Esquirol i el seu fill van vendre el seu mas a Francesc Comperó, àlies Perai, de Rupit, que va passar a viure a l’antic mas Esquirol i li va donar el nom de Perai. Els Perai convertiren el mas, situat al peu del camí ral de Vic a Olot, en hostal. El segon o tercer hereu dels Perai, Llorenç Perai, el 1454 es diu amo útil de la pobla o hostal de l’Esquirol. L’esment d’hostal o pobla representa ja un privilegi o una autorització per part del senyor del terme per a crear un nucli de poblament. Un segle després, el 1553, els Perai continuaven regentant l’hostal, prop del qual hi havia ja un nucli de sis famílies, que havien augmentat a 26 el 1626 i a 60 el 1687 (els documents parlen indistintament de carrer o poble de l’Esquirol). L’any 2014 l’Ajuntament aprovà canviar la denominació del municipi pel de l’Esquirol.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...